Escenes d'autobús

Autobusos urbans de Roma. Un sol seient lliure. Puja una velleta ranquejant i se n'adona del lloc buit; s'hi dirigeix amb dificultats, ajudada pel bastó. Però quan està a punt d'assolir el lloc, una àgil parella d'adolescents -13, 14 anys- li pren el seient davant mateix dels seus nassos. A vegades la insensibilitat quotidiana pren visos de crueltat.

Un altre dia puja un rodamón amb aire dissipat. D'empeus, no se n'adona que ha perdut una sabata i queda amb el mitjó a l'aire. Dues persones li fan notar el fet, però el transeünt -per excés d'alcohol o per simple demència- no escolta i sembla que no pugui o vulgui resoldre el problema. No té esma d'ajupir-se a posar-se de nou la sabata. Una dona de mitjana edat, abillada amb brillants joies i un sumptuós abric de pells, l'observa fins que es decideix a auxiliar-lo. Agafa la sabata, delicadament li col·loca al peu i fins li corda lentament els nusos. L'escena és impactant i inesperada, tota una dama agenollada als peus d'un vagabund. Per una associació involuntària d'idees no puc evitar recordar-me d'un altre inesperat gest semblant de fa 2000 anys, el primer Dijous Sant de la història. A vegades un gest quotidià de generositat pot esdevenir sublim i entrendidor.

Terenci (segle II abans de Crist) va popularitzar una frase que podria ser un gran lema pel Nadal: homo sum et nihil humanum a me alienum puto, "home sóc i res del què és humà m'és aliè". Tant de bo ho sabéssim comunicar a les noves generacions i ho visquéssim sempre així. Bon any nou!.

P.D. En l'article anterior reclamava que els mitjans de comunicació públics no poden quedar exempts d'aprimament, i més quan es fa en coses més vitals. Tot i que no necessàriament em referia a Catalunya, el dia següent el govern va anunciar retallades a TV3. En deixo constància.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de desembre de 2011

Escenas de autobús
Autobuses urbanos de Roma. Un solo asiento libre. Sube una viejecita renqueante y se da cuenta del lugar vacío; se dirige con dificultades, ayudada por el bastón. Pero cuando está a punto de lograr el lugar, una ágil pareja de adolescentes -13, 14 años- le toma el asiento delante de sus narices. A veces la insensibilidad cotidiana toma visos de crueldad.
Otro día sube un vagabundo con aire disipado. De pie, no se da cuenta que ha perdido un zapato y queda con el calcetín al aire. Dos personas le hacen notar el hecho, pero el transeúnte -por exceso de alcohol o por simple demencia- no escucha y parece que no pueda o quiera resolver el problema. No tiene ánimo de agacharse a ponerse de nuevo el zapato. Una mujer por de media edad, ataviada con brillantes joyas y un suntuoso abrigo de pieles, lo observa hasta que se decide a auxiliarlo. Coge el zapato, delicadamente se lo coloca en el pie y le abrocha lentamente los nudos. La escena es impactante e inesperada, toda una dama arrodillada a los pies de un vagabundo. Por una asociación involuntaria de ideas no puedo evitar recordarme de otro inesperado gesto parecido de hace 2000 años, el primer Jueves SanSanto de la historia. A veces un gesto cotidiano de generosidad puede devenir sublime y enternecedor.
Terencio (siglo II antes de Cristo) popularizó una frase que podría ser un gran lema de la Navidad: homo sum te nihil humanum a me alienum puto, "hombre soy y nada del qué es humano me es ajeno". Ojalá lo supiéramos comunicar a las nuevas generaciones y lo viviéramos siempre así. Feliz año nuevo!.
P.D. En el artículo anterior reclamaba que los medios de comunicación públicos no pueden quedar al margen de los recortes, y más cuando se hace en cosas más vitales. Aunque no necesariamente me refería en Catalunya, el día siguiente el gobierno anunció recortes a TV3. Hecho del cual dejo constancia.

El manera de retallar reflexa la grandesa d'una societat (o tot al contrari...)

El panorama que ha d'afrontar el govern sorgit de les urnes és complex. Amb els temors d’una nova caiguda en la recessió –producte interior brut negatiu- els efectes de la crisi es van estenent en la vida quotidiana de famílies, veïns i barris. Es preveu que en aquest curs una gran part dels aturats deixin de cobrar el seu subsidi, avui ja són un de cada tres. En els propers tres anys, es preveu també que el nombre de desnonaments sigui de 700.000.
S’imposa un horitzó inevitable i dolorós: viure amb menys, ja que som més pobres. Són moltes les persones que no havien conegut mai una retallada de renda com aquesta (la postguerra queda lluny) i es nota que per molts se’ls fa molt difícil decidir per on reduir, com racionalitzar despeses...és un fet per al qual no s’està preparat ni educat. La societat de consum i de creació de necessitats il•limitades amb la qual molts han crescut fa ara molt desconcertant assumir aquesta austeritat imposada.
Sant Pau diu en la seva carta als filipencs: “estic acostumat a l’abundància i a la privació..”. Justament són els més humils, els més acostumats a les privacions, els qui sembla que tinguin més capacitat d’administrar-se en aquest context. Una dada curiosa: segons el Banc d’Espanya, els diners enviats en les remeses pels immigrants al seus països d’origen ha augmentat en un 11% respecte a l’any anterior.
Aquelles màximes positives, d’ara i per sempre, que s’han d’aplicar a les economies domèstiques –austeritat, estalvi i gastar abundosament en allò realment important- també s’ha d’aplicar a nivell col•lectiu. La societat ha de fer en el seu conjunt un esforç d’austeritat per a poder seguir gastant en allò veritablement important: s’imposa una tasca per a tots. Hi ha marge per a gravar les rendes més altes, ja que són aquestes les que permeten no fer caure el consum i la inversió a l’augmentar els impostos. Rodríguez Borlado, en un artícle recent, ofereix dades significatives: la pressió fiscal sobre les grans fortunes va caure un 10’2% a la Unió Europea entre 1995 i 2011; les grans fortunes transformades en dividends, bons i stock options tributen molt poc a través de les societats d’inversió de capital variable i els fons d’inversió especialitzats; i l’evasió fiscal a Espanya s’estima en 59.900 milions d’euros només al 2009 (només recordar que es preveu recaptar 1.000 milions amb la reintroducció de l’impost de patrimoni). Resulten avui particularment escandalosos els sistemes de primes i pensions d’alts directius del sistema financer. L’avarícia segueix essent un pecat capital.
Però també l’administració pública necessita d’afrontar les inevitables retallades amb criteris de justícia i de bé comú. Les retallades a la sanitat (i no em fico en que s’hagi de replantejar com s’ha mantenir en el futur), i a les ajudes a les famílies o a les residències d’avis, no seran creïbles mentre se segueixen destinant milions d’euros a subvencionar clíniques avortistes o a les televisions i ràdios públiques. Tampoc ho seran a Itàlia mentre no es redueixin els escandalosos privilegis de la “casta” política (sous mensuals de 17.000 euros, 144 milions anuals per pagar a diputats, 1.000 milions cada any per els 15.000 cotxes oficials). Retallant es demostra que és important i que no per a qui ho fa. El Papa Benet XVI -en l'encíclica lloada per Mario Monti, nou premier italià- adverteix del “greu perill per als drets dels treballadors, per als drets fonamentals de l’home i per a la solidaritat en les tradicionals formes de l’Estat social. Els sistemes de seguretat social poden perdre la capacitat de complir la seva tasca (...). Les retallades a la despesa social, promogudes també per institucions financeres internacionals, poden deixar els ciutadans impotents” (Caritas in veritate, 25). L’austeritat és un valor del qual tots en podem aprendre, a pesar dels sofriments presents, però sempre acompanyada de la justícia. (Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs el 24 de novembre de 2011)

El modo de recortar refleja la grandeza de una sociedad (...o todo lo contrario)
El panorama que tiene que afrontar el gobierno surgido de las urnas es complejo. Con los temores de una nueva caída en la recesión -producto interior bruto negativo- los efectos de la crisis se van extendiendo en la vida cuotidiana de familias, vecinos y barrios. Se prevee que en este curso una gran parte de los parados dejen de cobrar su subsidio, hoy ya son uno de cada tres. En los próximos tres años, se prevee también que el nombre de desahucios sea de 700.000.
Se impone un horizonte inevitable y doloroso: vivir con menos, ya que somos más pobres. Son muchas las personas que no habían conocido jamás un recorte de renta como este (la postgerra queda lejos) y se nota que para muchos es muy difícil decidir por donde reducir, como racionalizar gastos...es un hecho para el cual no se está preparado ni educado. La sociedad de consumo y de creación de necesidades ilimitadas con la cual muchos han crecido hace muy desconcertante asumir esta autoridad impuesta.
San Pablo dice en su carta a los filipenses: “estoy acostumbrado a la abundancia y a la escasez..”. Precisamente son los más humildes, los más acostumbrados a las privaciones, los que parece que tengan más capacidad de administrarse en este contexto. Un dato curioso: según el Banco de España, el dinero enviado en las remesas por los inmigrantes a sus países de orígen ha aumentado en un 11% respecto al año anterior.
Aquellos axiomas positivos, de hoy y de siempre, que se han de aplicar a las economías domésticas -austeridad, ahorro y gasto abundante en aquello verdaderamente importante; también se debe aplicar a nivel colectivo. La sociedad tiene que hacer en su conjunto un esfuerzo de austeridad para poder seguir gastando en aquello verdaderamente importante: se impone una tarea para todos. Hay margen para aumentar la presión fiscal a las rentas más altas, ya que son éstas las que permiten no hacer caer el consumo y la inversión al aumentar los impuestos. Rodríguez Borlado, en un artículo reciente, ofrece datos significativos: la presión sobre las grandes fortunas cayó en un 10'2% en la Unión Europea entre 1995 y 2011; las grandes fortunas transformadas en dividendos, bonos y stock options tributan muy poco a través de las sociedades de inversión de capital variable y los fondos de inversión especializados; y la evasión fiscal en España se estima en 59.900 miliones de euros solo en el 2009 (recordemos que se preveen recaptar 1.000 miliones con la reintroducción del impuesto de patrimonio). Resultan hoy particularmente escandalosos los sistemas de primas y pensiones de altos directivos del sistema financiero. La avarícia sigue siendo un pecado capital.
Pero también la administración pública necesita afontar los inevitables recortes con criterios de justícia y bien común. Los recortes a la sanidad (y no me meto en que se tenga que replantear como se puede mantener en el futuro), y a las ayudas a las familias y a las residencias de ancianos, no serán creíbles mientras se sigan destinando millones de euros a subvencionar clínicas abortistas o las televisiones i radios públicas. Tampoco lo serán en Italia mientras no se reduzcan los escandalosos privilegios de la 'casta' política (sueldos mensuales de 17.000 euros, 144 millones anuales para pagar a diputados, 1.000 millones al año para pagar los 15.000 coches oficiales). Recortando se demuestra lo que es importante y lo que no, para quien lo hace. El Papa Benedicto XVI -en la encíclica alabada por Mario Monti, nuevo premier italiano- advierte del “grave peligro para los derechos de los trabajadores, para los derechos fundamentales del hombre y para la solidaridad en las tradicionales formas del Estado social. Los sistemas de seguridad social pueden perder la capacidad de cumplir su tarea (...). Los recortes al gasto social, con frecuencia promovidos también por las instituciones financieras internacionales, pueden dejar a los ciudadanos impotentes” (Caritas in veritate, 25). La austeridad es un valor del cual todos podemos aprender, a pesar de los sufrimientos presentes, pero siempre acompañada de la justícia.

Uns fruits d'Igualada que retornen

Aquesta setmana es notícia la propera presa de possessió de dues parròquies anoienques i d'una església a Igualada per part dels Pares Josefins, els missioners de Sant Josep. És una vinguda històrica que ens ha d'omplir d'alegria per dues raons. La primera és que enriqueix de nou la vida religiosa a la nostra ciutat. La presència dels religiosos està avui constituida per Capuxins, Escolapis, Maristes, Escolàpies, germanes de la Mare del Diví Pastor, carmelites vedrunes, Germanetes dels ancians desamparats i Carmelites descalces. És la presència d'un testimoni generós d'entrega a Déu a través de múltiples camps; des la contemplació, la pastoral, l'atenció a l'hospital, fins a l'educació, o la cura d'avis i pobres. Per això, després de la marxa fa uns cinc anys de les mares del Cor de Maria de la residència Pare Vilaseca, avui la vida cristiana s'enriqueix amb un nou carisma, en un context de bones notícies per aquest col·lectiu a Igualada: els recents vots d'un marista i d'una carmelita descalça, i el reforç de la comunitat dels Pares Caputxins.

En segon lloc, aquesta vinguda és un fruit d'Igualada, és com un retorn del que la ciutat ha donat al món. Així és: els Pares Josefins foren fundats per un igualadí, el Pare Josep Maria Vilaseca Aguilera, que dóna nom a la residència. És bò que, en aquesta ocasió, recordem alguns trets bàsics de la seva trajectòria. Nasqué el 19 de gener de 1831, batejat a la parròquia de Santa Maria i es diu que aprengué les primeres lletres als Escolapis (d'abans de la desamortització, a la plaça de la Creu). Traslladat a Barcelona, treballà en una fàbrica de filats. Sentí la vocació al sacerdoci, i després d'un temps com a seminarista, s'inclinà per ingressar als Paüls. Després d'haver obtingut el permís dels seus pares i renunciat a la seva herència en favor d’un germà menor, a la fi de 1852 va partir a Mèxic amb un ideal clar: ser missioner. El 1856 fou ordenat sacerdot.

Destacà per un gran esperit evangelitzador, durant deu anys es dedicà a les missions populars a les zones més pobres de Mèxic. Un dels puntals de la seva figura és la devoció a Sant Josep; la propagà d'una manera admirable a través de publicacions que assoliren els centenars de milers d'exemplars. De l'igualadí s'ha escrit que fou “el devot de Sant Josep dels temps moderns. No hi ha en tota la Cristiandat qui amb més entusiasme, persistència, saviesa i fervor, hagi difós la veneració a Sant Josep”. Un altre tret, fou el seu convenciment que la renovació de la vida cristiana començava per una regeneració del clergat. Per això promogué les vocacions i fundà un seminari a ciutat de Mèxic.

El mateix dia que fundava el seminari, fundà la Congregació dels Missioners de Sant Josep, la fi dels quals consisteix en la promoció del culte i devoció a Sant Josep i en l’evangelització, preferentment dels pobres i indígenes, mitjançant l'educació de la joventut, les missions i altres ministeris d'acord al propi esperit i carisma. Tres dies més tard, va fundar la Congregació de Germanes Josefines, amb l'ajuda de la senyoreta Cesària Ruiz d'Esparza i Dávalos, per a l'educació de la joventut, l'atenció als malalts i altres formes de caritat.

Va establir les missions entre els indígenes tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Va fundar col·legis per a l'educació de la infantesa i joventut. El 1873, en un context de persecució per a l'Església mexicana, fou empresonat i exiliat del país durant un any. En aquest temps va poder visitar Roma i conèixer al Papa Pius IX. Morí el 3 d'abril de 1910, a ciutat de Mèxic. Les seves restes descansen en el temple de la Sagrada Família de la capital mexicana.

Miquel Solà i Dalmau en féu aquesta descripció: “físicament era de complexió robusta, forta i dotat d’una activitat inaudita; gens propens a malalties, tingué una resistència admirable per al treball. Intel·ligent i compassiu, el seu talent fou més pràctic que especulatiu. Els seus llibres i sermons són sòlids i precisos, al nivell dels oients i lectors. El tresor d’una gran força i domini de la voluntat el féu un caràcter indomable i resistent a tota mena de contrarietats i persecucions. Equànime, pacífic i alegre. La seva puresa de vida sacerdotal i una gran humilitat són el perfil més destacat de les seves virtuts”. Avui, els fruits d'una vida així els tenim entre nosaltres.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 d'octubre de 2011)

Unos frutos de Igualada que regresan
Esta semana es noticia la próxima toma de posesión de dos parroquias en el Anoia y de una iglesia en Igualada por parte de los Padres Josefinos, los misioneros de San José. Es una venida histórica que nos tiene que llenar de alegría por dos razones. La primera, es que enriquece de nuevo la vida religiosa en nuestra ciudad. La presencia de los religiosos está hoy constituida por Capuchinos, Escolapios, Maristas, Escolapias, madres de la Madre del Divino Pastor, carmelitas vedrunas, hermanitas de los ancianos desamparados y carmelitas descalzas. Es la presencia de un testimonio generoso de entrega a Dios a través de múltiples campos; desde la contemplación, la pastoral, la atención al hospital, hasta la educación o el cuidado de abuelos y pobres. Por eso, después de la marcha hace unos cinco años de las madres cordio-marianas de la residencia Padre Vilaseca, hoy la vida cristiana se enriquece con un nuevo carisma, en un contexto de buenas noticias por este colectivo en Igualada: los recientes votos de un marista y de una carmelita descalza, y el refuerzo de la comunidad de los Padres Capuchinos.
En segundo lugar, esta venida es un fruto de Igualada, es como un retorno de lo que la ciudad ha dado al mundo. Así es: los Padres Josefinos fueron fundados por un igualadino, el Padre José María Vilaseca Aguilera, que da nombre a la residencia. Es bueno, que en esta ocasión, recordemos algunos rasgos básicos de su trayectoria. Nacido el 19 de enero de 1831, bautizado en la parroquial de Santa María. Se dice que aprendió las primeras letras en los Escolapios (de antes de la desamortización, en la plaza de la Cruz). Trasladado a Barcelona, trabajó de adolescente en una fábrica textil. Sintió la vocación al sacerdocio, y después de un tiempo como seminarista, se inclinó por ingresar a los Paules. Después de haber obtenido el permiso de sus padres y renunciado a su herencia en favor de un hermano menor, al final de 1852 partió para México con un ideal claro: ser misionero. El 1856 fue ordenado sacerdote.
Destacó por un gran espíritu evangelizador, durante diez años se dedicó a las misiones populares en las zonas más pobres de México. Uno de los puntos fuertes de su figura es la devoción a San José: la propagó de un modo admirable a través de publicaciones que alcanzaron los cientos de miles de ejemplares. Del igualadino se ha dicho que fue “el devoto de san José de los tiempos modernos. No hay en la cristiandad quien con más entusiasmo, persistencia, sabiduría y fervor, haya difundido la veneración a San José”. Otro rasgo, fue su convencimiento que la renovación de la vida cristiana empezaba por una regeneración del clero. Por eso, promovió las vocaciones y fundó un seminario en ciudad de México. El mismo día que fundaba el seminario, fundó la Congregación de los Misioneros de San José, el fin de los cuales consiste en la promoción del culto y devoción a San José y en la evangelización, preferentemente de los pobres e indígenas, mediante la educación de la juventud, las misiones y otros ministerios según el propio espíritu y carisma. Tres días más tarde, fundó la Congregación de Hermanas Josefinas, con la ayuda de la señorita Cesaria Ruiz d'Esparza y Dávalos, para la educación de la juventud, la atención de los enfermos y otras formas de caridad.
Estableció las misiones entres los indígenas tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Fundó escuelas para la educación de la infancia y juventud. El 1873, en un contexto de persecución para la Iglesia de México, fue encarcelado y desterrado del país durante un año. En este tiempo pudo visitar Roma y conocer al Papa Pío IX. Falleció el 3 de abril de 1910, en ciudad de México. Sus restos descansan en el templo de la Sagrada Familia de la capital mexicana.
Miguel Solà Dalmau hizo de él esta descripción: “físicamente era de complexión robusta, fuerte y dotado de una actividad inaudita; no era nada propenso a enfermedades, tuvo una resistencia admirable para el trabajo. Inteligente y compasivo, su talento fue más práctico que especulativo. Sus libros y sermones son sólidos y precisos, al nivel de los oyentes y lectores. El tesoro de una gran fuerza y domino de la voluntad, lo hicieron un carácter indomable y resistente a toda clase de contrariedades y persecuciones. Ecuánime, pacífico y alegre. La pureza de vida sacerdotal y una gran humildad son el perfil más destacado de sus virtudes”. Hoy, los frutos de una vida así los tenemos entre nosotros.

La gratuïtat

Quan es forma un estol de persones, un xarbascat, hom sol dir en to de broma: "ei, que no repartim caramels!". I és que allò gratuït reuneix multituds (estem acostumats a pagar per tot), ja sigui per la promoció d'algun producte o el repartiment de coca en la inauguració d'una instal·lació. El que no és tant clar és que els motius de tal promoció o tal repartiment siguin també gratuïts...
Una dosi de gratuïtat és necessària, per a una existència plenament humana; però es constata que és molt difícil que la puguem entendre i acceptar. Per algunes ments dominades per l'utilitarisme el servei, el donar-se sense res a canvi no és comprèn, tot el que es fa es fa a canvi de quelcom...
I potser els utilitaristes tenen part de raó. Lipovetsky parlant del voluntariat explica: "amb seguretat, la majoria de persones dedica temps a activitats voluntàries declarar actuar en nom dels grans ideals humanistes: l'amor al proïsme, fer la vida més humana i solidària. Però, més enllà d'aquests referents, és sobre tot el placer de trobar a l'altre, el desig de valoració social, l'ocupació del temps lliure, allò que constitueix les motivacions essencials del voluntariat".
No hi veig cap problema en tota aquesta llista de motivacions que assenyala, en tot cas la qüestió seria quina seria la motivació principal del voluntari, i crec que si que hauria de ser la d'un desig sincer de servei a l'altre i a la societat, més enllà de les altres. Una motivació principal que s'hauria d'estendre també a totes les relacions humanes -feina, política- a tota la vida.
Quan un s'acosta a l'altre només per resoldre problemes personals, difícilment pot ajudar. Tot acostament a un altre, especialment al que sofreix, implica un cert buidament de sí mateix, per poder escoltar, captar i veritablement ajudar a aquell que ho necessita. En el seu darrer llibre, Rafael Jorba escriu "l'impuls ètic no és tant fruit del jo sinó de la presència de l'altre home. Aquesta responsabilitat vers el proïsme es converteix així en una part constitutiva de nosaltres mateixos". És posar-se en el lloc de l'altre. I això no és fàcil, requereix una ascesi constant.
El pensament cristià ho ha expressat en termes d'amor. L'eros l'amor sentimental, l'amor que busca posseir, que reflexa les ànsies de felicitat; ha de ser completat i ordenat per l'agapé, l'ocupar-se de l'altre fins al sacrifici. No és tracta de contraposar un i altre, sinó que l'agape sigui el pol fonamental de la vida, que elevi i ordeni els sentiments de l'eros. Seria irreal pensar en un amor sacrificat desvinculat dels sentiments, per exemple en un voluntariat pur que no busqués (també) altres motivacions, en aquest cas, escriu Benet XVI: "el cristianisme quedaria desvinculat de les relacions vitals fonamentals de l'existència humana".
Els mestres de la sospita han vist en l'amor cristià, un amor interessat perquè només estaria en funció del premi final. I s'equivoquen, la gratuïtat ja és un premi en aquesta vida; ells es fan incapaços d'entendre les paraules de Jesús: "fa més feliç donar que rebre". Precisament la gratuïtat és el que dona ple sentit a la família, al matrimoni o a l'amistat: el sentir-se estimat per qui ets, no pel què pots oferir o per una altre cosa, que rebaixi la relació humana a nivell de l'ús.
El Papa diu que tot i que la gratuïtat no pot imposar-se per llei, hauria de ser present també en la vida política i econòmica. Les dosis de gratuïtat són necessàries en tota vida humana i ens apunten a quelcom a primera vista sobre-humà, l'amor pur, gratuït amb que tota la humanitat es mirada per l'Altre, en majúscules. Diu Benet XVI que "l'amor és com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en sí mateix vers el seu alliberament en el lliurament de sí mateix, per a trobar-se amb sí mateix i vers el descobriment de Déu". (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de setembre de 2011)

Cuando se reune un gran número de personas, se suele decir en son de broma: "ei, que no repartimos caramelos!". Y es que aquello gratuito reúne multitudes (estamos acostumbrados a pagar por todo), ya sea por la promoción de algún producto o el reparto de pasteles en la inauguración de una instalación. El que no es tanto claro es que los motivos de tal promoción o tal reparto sean también gratuitos...

Una dosis de gratuidad es necesaria, para una existencia plenamente humana; pero se constata que es muy difícil que la podamos entender y aceptar. Por algunas mentes dominadas por el utilitarismo el servicio, el darse sin nada a cambio no es comprende, todo lo que se hace se hace a cambio de algo... Y quizás los utilitaristas tienen parte de razón. Lipovetsky hablando del voluntariado explica: "con seguridad, la mayoría de personas dedica tiempos a actividades voluntarias declarar actuar en aras de los grandes ideales humanistas: el amor al prójimo, hacer la vida más humana y solidaria. Pero, más allá de estos referentes, es sobre todo el placer de encontrar al otro, el deseo de valoración social, la ocupación del tiempo libre, aquello que constituye las motivaciones esenciales del voluntariado".
No veo ningún problema en toda esta lista de motivaciones que señala, en todo caso la cuestión sería qué sería la motivación principal del voluntario, y creo que si que debería ser la de un deseo sincero de servicio al otro y a la sociedad, más allá de las otras. Una motivación principal que se habría de extender también a todas las relaciones humanas -trabajo, política- a toda la vida. Cuando un se acerca al otro sólo por resolver problemas personales, difícilmente puede ayudar. Todo acercamiento a otro, especialmente al que sufre, implica un cierto vaciarse de sí mismo, para poder escuchar, captar y verdaderamente ayudar a aquel que lo necesita. En su último libro, Rafael Jorba escribe "el impulso ético no es tanto fruto del yo sino de la presencia del otro hombre. Esta responsabilidad hacía el prójimo se convierte así en una parte constitutiva de nosotros mismos". Es ponerse en el lugar del otro. Y esto no es fácil, requiere una ascesi constante.
El pensamiento cristiano lo ha expresado en términos de amor. El eros el amor sentimental, el amor que busca poseer, que reflexa las ansias de felicidad; debe ser completado y ordenado por el agapé, la ocuparse del otro hasta el sacrificio. No es trata de contraponer un y otro, sino que el agape sea el polo fundamental de la vida, que eleve y ordene los sentimientos del eros. Sería irreal pensar en un amor sacrificado desvinculado de los sentimientos, por ejemplo en un voluntariado puro que no buscara (también) otras motivaciones, en este caso, escribe Benedicto XVI: "el cristianismo quedaría desvinculado de las relaciones vitales fundamentales de la existencia humana".
Los maestros de la sospecha han visto en el amor cristiano, un amor interesado porque sólo estaría en función del premio final. Y se equivocan, la gratuidad ya es un premio en esta vida; ellos se hacen incapaces de entender las palabras de Jesús: "hace más feliz dar que recibir". Precisamente la gratuidad es el que da el sentido más pleno a la familia, al matrimonio o a la amistad: el sentirse estimado por quien eres, no por lo qué puedes ofrecer o por otra cosa, que rebaje la relación humana a nivel del uso.
El Papa dice que aunque la gratuidad no puede imponerse por ley, debería ser presente también en la vida política y económica. Las dosis de gratuidad son necesarias en toda vida humana y nos apuntan a algo a simple vista sobre-humano, el amor puro, gratuito con que toda la humanidad se mirada por el Otro, en mayúsculas. Dice Benedicto XVI que "el amor es como un camino permanente, como un salir del yo buscándose a sí mismo hacía su liberación en la entrega de sí mismo, para encontrarse con sí mismo y hacía el descubrimiento de Dios".

La JMJ i la crisis econòmica / La JMJ y la crisis económica

La difícil situació econòmica que viu el nostre país fa que els mitjans de comunicació tinguin una gran responsabilitat en no encendre espurnes que facin més difícil la vida social o que apuntin a demagògies fàcils. És evident que el poble, a més de tenir el dret a ser ben informat i a no ser manipulat, té tot el dret a protestar, com el passat dimarts a Igualada, quan considera que les polítiques, les mesures concretes i les anomenades "retallades" perjudiquen injustament el benestar de tots. Però hi ha el perill, massa fàcil, de mobilitzar -per interessos obscurs- una massa "indignada" o propensa per la seva situació precària, a la protesta.
Ja les veus contràries a la despesa de l'organització de la Jornada Mundial de la Joventut, esdeveniment que tindrà lloc el proper mes d'agost a Madrid, organitzat per l'Església Catòlica i amb la presència del Papa Benet XVI, s'estan sentint amb força: una conjunció clerical i empresarial per una gran despesa inútil en plena crisi econòmica, és el que venen a dir. Simplement voldria donar uns punts aclaridors:
1.- El pressupost és de 50 milions d'euros, un 75% aportat pels mateixos peregrins i un 25% per patrocinadors. No hi ha, per tant, una subvenció directa que provingui de l'erari públic.
2- La col·laboració pública queda reduïda a la seguretat i a la cessió d'instal·lacions per acollir persones, tenint present que les despeses derivades de l'ús de les mateixes les assumeix l'organització.
3.-Pel que fa als patrocinadors (entre els quals hi ha, per exemple, 'Prisa', empresa editora d'El Pais i propietària de la Cadena Ser) agrupats en la fundació 'Madrid Vivo', es beneficien de desgravacions pel fet de donar ajudes o de publicitar el logo de la JMJ. Això és perquè l'esdeveniment ha estat declarat "d'interès excepcional" per la llei pressupostària. N'hi ha molts d'altres d'esdeveniments amb aquesta declaració (per exemple la Copa Amèrica de Vela) i la JMJ només representarà un 8% dels recursos que l'Estat gastarà per aquest tipus d'esdeveniments. Si hi ha un debat sobre els costos i beneficis que generen els grans esdeveniments a Espanya, no crec que sigui just fer-lo només quan aquests estan organitzats per l'Església.
4.- Per que fa als beneficis, es calculen en més de 60 milions per IVA per l'activitat generada per la JMJ. A més, grups de restauradors s'han beneficiat pels 6 milions de racions de menjar que es repartiran en una setmana; així com els hotelers, que salvaran el que sempre és el pitjor mes de l'any, l'agost, per a l'ocupació a la capital de l'Estat. Els beneficis de la visita del Papa a Barcelona, per exemple, han estat innegables: un 20% més de visites a la Sagrada Família.
És una mica desagradable tractar de forma econòmica i material un esdeveniment espiritual, però és necessari fer-ho davant la difusió de notícies demagògiques. Cal tenir en compte que la JMJ estava prevista de temps enrere, quan no havíem arribat a la difícil situació que viu el nostre país, i crec que es fan esforços per que l'esdeveniment es realitzi amb la màxima austeritat. Per últim, crec que és menysvalora l'impacte social de la JMJ: la crisi econòmica no només és una crisi material o monetària: és també una crisi moral provocada per avarícia, especulació, irresponsabilitat, enganys amb productes financers, pel créixer sense límits sense pensar en el futur ni en la sostenibilitat....L'experiència cristiana compartida pels centenars de milers de joves també és una forma d'apostar per un model de vida diferent i per una societat millor: si la sortida de la crisi només fos una qüestió de rescats i retallades i no ens interrogués pel mode com vivim, a que aspirem, quines són les coses realment valuoses, com gestionem i com tractem els altres, crec que restaríem en una visió molt limitada que fàcilment ens faria caure en la mateixa pedra.

La difícil situación económica que vive nuestro país hace que los medios de comunicación tengan una gran responsabilidad de no encender chispas que hagan más difícil la vida social o que apunten a demagogias fáciles. Es evidente que el pueblo, además de gozar del derecho a ser bien informado y no ser manipulado, tiene todo el derecho a protestar, como el pasado martes en Igualada, cuando considera que las políticas, las medidas concretas y los llamados "recortes" perjudican injustamente el bienestar de todos. Pero existe el peligro, demasiado fácil, de movilizarse por intereses oscuros-una masa "indignada" o propensa por su situación precaria, a la protesta.
Ya las voces contrarias al gasto de la organización de la Jornada Mundial de la Juventud, evento que tendrá lugar los próximos días en Madrid, organizado por la Iglesia Católica y con la presencia del Papa Benedicto XVI, están haciéndose oir con fuerza: una conjunción clerical y empresarial para un gran gasto inútil en plena crisis económica, es lo que vienen a decir. Simplemente quisiera dar unos puntos aclaratorios:
1 - El presupuesto es de 50 millones de euros, un 75% aportado por los mismos peregrinos y un 25% por patrocinadores. No hay, por tanto, una subvención directa que provenga del erario público.
2 - La colaboración pública queda reducida a la seguridad y a la cesión de instalaciones para acoger personas, teniendo presente que los gastos derivados del uso de las mismas las asume la organización.
3 - En cuanto a los patrocinadores (entre ellos, por ejemplo, 'Prisa', empresa editora de El País y propietaria de la Cadena Ser) agrupados en la fundación 'Madrid Vivo', se benefician de desgravaciones por dar ayudas o por publicitar el logo de la JMJ. Esto es porque el evento ha sido declarado "de interés excepcional" por la ley presupuestaria. Hay muchos otros de eventos con esta declaración (por ejemplo la Copa América de Vela) y la JMJ sólo representará un 8% de los recursos que el Estado gastará para este tipo de eventos. Si hay un debate sobre los costes y beneficios que generan los grandes acontecimientos en España, no creo que sea justo hacerlo sólo cuando estos están organizados por la Iglesia.
4 .- Por lo que respecta a los beneficios, se calculan en más de 60 millones de IVA por la actividad generada en torno a la JMJ. Además, grupos de restauradores se beneficiarán en 6 millones por las raciones de comida que se repartirán en una semana, así como los hoteleros, que salvarán el que siempre es el peor mes del año para la empleo -agosto- en la capital del Estado. Los beneficios de la visita del Papa a Barcelona, por ejemplo, han sido innegables: un 20% más de visitas a la Sagrada Familia.
Es un poco desagradable tratar de forma económica y material un acontecimiento espiritual, pero es necesario hacerlo ante la difusión de noticias demagógicas. Hay que tener en cuenta que la JMJ estaba prevista tiempo atrás, cuando no habíamos llegado a la difícil situación que vive nuestro país, y creo que se hacen esfuerzos para que el evento se realice con la máxima austeridad. Por último, creo que se minusvalora el impacto social de la JMJ: la crisis económica no sólo es una crisis material o monetaria: es también una crisis moral provocada por avaricia, especulación, irresponsabilidad, engaños con productos financieros, por crecer sin límites sin pensar en el futuro ni en la sostenibilidad .... La experiencia cristiana compartida por cientos de miles de jóvenes también es una forma de apostar por un modelo de vida diferente y por una sociedad mejor: si la salida de la crisis sólo fuera una cuestión de rescates y recortes y no nos interrogara por el modo como vivimos, en que aspiramos, cuáles son las cosas realmente valiosas, como gestionamos y cómo tratamos a los demás, creo que quedaríamos en una visión muy limitada que fácilmente nos haría caer en la misma piedra.

Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 9 Nou i a l'edició digital de Temes d'Avui.

La recuperació de la Festa de Corpus Christi a Catalunya

Una de les festes més pròpies del calendari catòlic és la de Corpus Christi, quan l'Església celebra amb exaltació la presència real de Crist en l'Eucaristia. És una festa profundament arrelada en el nostre país, d'on n'ha nascut una bona part de les expressions més significatives del folklore.
Mn. Josep Maria Mas i Busqué afirma, referint-se a la festa de Corpus d'abans del Concili Vaticà II, que "era una explosió d’enaltiment de l’Eucaristia en una diada participada per tota la població, adquirint a cada lloc una manifestació de la seva manera de ser, on hi sortien tots els recursos imaginatius de cada tarannà en una de les festes més grans i participades de tot l’any, abraçant tota la societat. El moment més important i així viscut era la solemníssima processó que ocupava la tarda amb un llarg seguici pels carrers ornats amb catifes de flors, domassos als balcons, abocament de retallets de papers acolorainats o pètals de flors, altars a diversos indrets per a ajocar-hi la Custòdia que s’hi parava per a beneir la contrada, clerecia, autoritats civils, banda de música, infants de Primera Comunió, i tot l’espetec folklòric de gegants, capgrossos, dracs, àguiles, etc. Tota la població i el que la representa rendida als peus de Jesús que s’entrega en l’Eucaristia" (Enllaç dels Anoiencs, 23 de juny de 2011).
Tanmateix en el postconcili i també al suprimir-se la festa civil del dijous de Corpus a principis del 80, la festa va anar sofrint una decadència. En molts llocs es va suprimir la processó i només es va mantenir en aquelles poblacions amb més tradició i arrelament, que no són poques. Tanmateix, en algunes es van quedar amb elements més vistosos -catifes, gegants- però ja sense la processó.
Un dels indrets més visibles on es viu aquesta festa a Catalunya és Berga, on "La Patum" fou declarada patrimoni de la humanitat el 2005. Fa dècades que no s'hi celebra la processó de Corpus i "La Patum" s'ha anat desvinculant del seu sentit religiós. Enguany ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació una proposta que ha fet als bergedans el bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, durant l'homilia de la missa del Corpus a Berga, per recuperar la processó.
Aquest és un fet significatiu que indica un canvi de tendència dels darrers anys, encapçalada per un gest llunyà però valent: el 1979 Joan Pau-II va recuperar la processó a Roma. Aquesta canvi de ha anat guanyant ressò a Catalunya i darrerament hi hagut passos a favor de la recuperació de la festa a casa nostra.
El bisbe de Girona, Mons. Carles Solé, va recuperar la processó pública que s'havia perdut i ha anat guanyant participació any rera any. A Vic, després de 25 anys de no celebrar-se, la processó de Corpus es va tornar a celebrar el 2005 a instàncies del bisbe, Mons. Romà Casanova. El mateix any es recuperava també la processó a Terrassa, en motiu del primer aniversari de la creació de la diòcesi. A Lleida al 2010 es va viure el fet històric que la festa i la processó tornaven al bell mig de la ciutat, després d'anys de celebrar-se de forma discreta a la Seu Vella.
Sense voler fer un exhaustiu repàs històric, constatem com avui 2011 la festa de Corpus es viu a totes les seus diocesanes. A Barcelona, amb la missa al pla de la Catedral i la processó als carrers del voltant, una festa amb originada el 1320. Del 'cap i casal' n'ha nascut la bella tradició de "l'ou com balla", tant característica. A Tarragona la festa s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIV. Fou iniciada l'any 1357 a instàncies de l'arquebisbe Sanç López d'Ayerbe. A Solsona, la primera referència escrita de la Festa de Corpus és de l’any 1331, i la processó es realitza el diumenge pel centre de la vila. Semblantment, la festa es manté a Sant Feliu, Tortosa i a Urgell.
Tant de bo que aquesta recuperació ajudi a revitalitzar el sentit més genuí de moltes expressions culturals i que, sobretot, ajudi a la fe del poble cristià. Crec que, a més de recuperació de les processons, cal de nou una renovada catequesi sobre el sentit de la presència i de l'adoració eucarística, tal com demanà Benet XVI en l'exhortació postsinodal Sacramentum Caritatis: "serà de gran ajuda una catequesi adequada en la que s'expliqui als fidels la importància d'aquest acte de culte que permeti viure més profundament i amb major fruit la celebració litúrgica" (núm. 26).

Un nou giny als artistes

Mentre veiem com als temples ha minvat l'assistència i culte en aquest segle secularitzador, veiem que no ha baixat l'interès per la bellesa que irradien, per exemple, les nostres catedrals. Es podria dir, de forma una mica vulgar, que 'Déu' ha perdut clients, però no en canvi, l'art i les expressions simbòliques que al llarg de la història ha inspirat. El Papa Benet XVI n'és molt conscient de tot això, i, en aquesta línia, una de les constants del pontificat ha estat com tornar a unir quelcom que està trencat, l'interés per l'art, per la música i la bellesa, amb la fe què l'ha inspirada.
És conegut l'encontre que tingué el 21 de novembre de 2009 a la capella Sixtina amb, per l'exemple, els arquitectes Santiago Calatrava, Zaha Hadid, l'actor Eduardo Verasategui o l'escriptora Susana Tamaro, els digué que "sou guardians de la bellesa i teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d'ampliar els horitzons de la consciència i de l'obstinació humana". També en la seva visita a Portugal tingué una trobada, el 12 de maig de 2010, amb el món de la cultura, amb una intervenció del cineasta Manuel de Oliveira.
Recentment s'han complert els 60 anys de l'ordenació de Joseph Ratzinger. Fou el dia de Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny, de l'any 1951: la rebé de mans del cardenal Michael von Faulhaber ell i 42 diaques més, entre ells el seu germà Georg, a la Catedral de Frisinga. La primera missa la celebrà el 8 de juliol a la parròquia de Sant Osvald de Traunstein. És en motiu d'aquest aniversari que el Papa ha fet un nou giny al món dels artistes.
El Papa va inaugurar el 5 de juliol al Vaticà la exposició “L'esplendor de la veritat” un homenatge de seixanta artistes per aquest aniversari. La mostra romandrà oberta fins al proper 4 de setembre, en l'atri de l'Aula Pau VI. En un espai d'uns mil metres quadrats, el visitant troba obres d'art de seixanta artistes, relacionats a la mateixa quantitat d'anys de sacerdoci del Papa. Són obres d'art que cobrixen les més variades disciplines: escultura, fotografia, literatura, arquitectura, dibuix, poesia, música, pintura, plàstica i altres.
Entre els expositors diversos artistes espanyols com Pedro Cano, Sidival Fila, Santiago Calatrava. A més estaven dos mexicans: Leandro Espinosa i Gustavo Arceves, i l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. També hi hagué participació músical, amb el català Mons. Valentí Miserachs i Enrico Morricone.
“És precisament des de la unió, des de la simfonia, des de la perfecta harmonia de la veritat i caritat, d'on emana l'autèntica bellesa, capaç de suscitar admiració, meravella i alegria veritable en el cor dels homes”, va afirmar. “Necessitem que la bellesa de la veritat i de la caritat arribi a l'íntim del nostre cor i el faci més humà”, va afegir. “Féu resplandir la veritat en les vostres obres i feu-ho de manera que la seva bellesa susciti en la mirada i en el cor de qui les admira el desig de fer bella i veritable l'existència, tota existència”. La veritat, enriquida amb l'amor, “fa de la vida una obra d'art i de cada home un artista extraordinari”, va subratllar el Papa. “L'Església i els artistes tornen a trobar-se, a parlar-se, a donar-se suport, amb la necessitat d'un col·loqui que vol i ha d'arribar a ser cada vegada més intens i articulat, també per a oferir-se a la cultura, és més, a les cultures del nostre temps" va concloure.
El Papa és un home modern i sap de la grandiosa influència del llenguatge icònic i artístic en l'era postmoderna, per sobre del lògico-racional. Arriba més el cor una imatge que mil raonaments. Enllaça amb una trajectòria de segles: sempre l'Església ha utilitzat els millors artistes -arquitectes, músics, pintors- per fer veritables catequesis, edificar grandiosos temples i embellir el culte i la litúrgia. Avui, la via pulchritudinis està prenent un nou protagonisme.
Article publicat a la revista Bon Pastor en el seu número de juliol-agost.

En defensa del diumenge

La difícil situació econòmica fa que en nom de la recuperació es posin en perill drets laborals assolits al llarg dels anys i es fa complex emetre un judici davant les peticions de flexibilització -en principi una cosa negativa pels treballadors i les famílies- per facilitar la creació de llocs de treball i sortir de l'atur -una cosa positiva i necessària (avui especialment). Les raons econòmiques i les del bé comú sembla que s'oposin, però en tot -suposo- s'ha d'intentar cercar un equilibri realista defugint les posicions maximalistes.
Tanmateix avui defensaré la no-flexibilització d'una de les grans conquestes de la nostra cultura: el Diumenge. Llegeixo que les grans companyies comercials del nostre país estan pressionant al PP -ara governant en la majoria de les autonomies- que permeti obrir 22 diumenges a l'any, com ja passa a la comunitat de Madrid. Tot això, a més de causar greus perjudicis al petit comerç, va desfigurant progressivament el fet social de la jornada dominical com a dia de descans col·lectiu.
La imposició del Diumenge festiu a la societat occidental es herència del Sabath jueu, el darrer dia de la setmana en que el Creador va descansar. Els cristians celebraven el Diumenge, dia de la resurrecció de Jesucrist, en dia laborable fins que, per l'expansió del cristianisme, l'emperador Constantí el va imposar com a festiu, inclús per als esclaus, canviant així la cultura romana de treballar tota la setmana (tenien els jueus per peresosos per descansar el Sabath). Hi ha cultures com la xinesa que desconeixen el descans setmanal.
Aquesta imposició d'un dia de descans obligatori sempre ha suscitat tensions i temptatives d'excepcions, especialment en situacions difícils, com durant la revolució industrial o la postguerra al nostre país. Però per la secularització cada cop menys sembla estrany oposar-se al treball dominical: em fixo per exemple que les reunions de l'Eurogrup per rescatar Grècia se celebren sempre en diumenge.
Les coses han canviat molt: aquí a Igualada, als anys seixanta, els veïns del barri de Montserrat van haver de demanar permís al bisbe per poder treballar el diumenge per construir l'actual església, ja que era l'únic dia que podien. O per respectar el descans dels periodistes, a tot Espanya no sortien diaris el dilluns i simplement es feia una mínima síntesi en 'La Hoja del lunes'. El diumenge tenia un sentit de descans sagrat que s'ha anat esmorteint.
En un interessant article de P.J.Ginés a Forumlibertas s'explica que estan produint mobilitzacions a tot Europa per la defensa del Diumenge, els polonesos estan molt actius en aquest sentit, recollint firmes. La idea és que el Diumenge és un patrimoni de la nostra cultura, un avanç en favor del bé de l'home que no podem perdre.
Els cristians celebrem el Diumenge com el dia per adorar a Déu, especialment en la Missa Dominical, on es dona gràcies i s'agafen forces per la nova setmana. Però a partir del culte s'ha anat configurant una cultura dominical que implica una manera de viure. Aquesta cultura també ha estat progressivament reformada per la cultura del weekend amb l'afegitó del dissabte (per a molts joves, el diumenge és un dia de ressaca), però encara avui un dissabte no és un diumenge, té un un aire diferent.
Diu el filòsof Spaemann que "el Diumenge s'escapa del sistema funcional de la nostra existència. És un dia per no ser servidors, sinó per ser senyors. És un dia per no servir per a res, sinó per simplement ser, i la resta no importa", un dia gratuït, per gaudir del que som, per escapar-nos de la lògica econòmica i utilitarista de la resta de la setmana. És per això que el Diumenge és també el dia per excel.lència per gaudir de la natura, per reunir a la família (la tradició més observada pels italians, per exemple, és el dinar dominical a l'entorn de la taula), per visitar malalts, per practicar l'esport, per llegir, gaudir de la música i per tot el que no podem fer de dilluns a divendres.
Per als catòlics l'Església no ha canviat els manaments: és un pecat contra el tercer Manament treballar o obligar a treballar en Diumenge. Evidentment, queden exclosos d'aquesta llei aquelles feines que no es poden parar (hospitals, bombers) o que tenen sentit de lleure (cines, restaurants).
Mentre es va enfosquint el diumenge, al captard, com una tristesa o una sensació psicològica va apareixent. S'acosta el dilluns, tornem a ser esclaus. La litúrgia dominical ho ha recollit en un prefaci, la humanitat espera "un diumenge sense posta" a la fi dels temps, la imatge bellíssima d'un Diumenge on no es pon el sol, en un sentit escatològic. Però mentre estem en aquest temps ens cal defensar aquest dia com un tast de plenitud, com un dret dels treballadors, per a gaudir de nosaltres mateixos, com un signe cultural que ens identifica.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de juny de 2011)

Explorant noves formes de comunicació

El Papa Benet XVI va participar, el passat Divendres Sant, en un programa de televisió de la cadena pública italiana (RAI-1) titulat A Sua Immagine, en que va contestar a set preguntes sobre Jesús i la fe, seleccionades d’entre unes tres mil que havien enviat els espectadors. El dia següent el programa fou emès per Televisió Espanyola i altres cadenes del nostre país. Era la primera vegada a la història que un papa participava en una iniciativa d’aquesta índole, amb participació popular, ja que ja fou entrevistat per la televisió alemanya el 2006.

Una de les grans virtuts de Benet XVI és la claredat expositiva. Rosario Carello, el presentador del programa, declarà que “el Papa aconsegueix d’expressar conceptes, a vegades complicats, de forma senzilla i al mateix temps satisfactòria. El cervell els entén i el cor se sent animat per les seves paraules”.

Les respostes del Papa, certament, foren concises, clares, però també profundes i amb un llenguatge adient, i van ser reflexions a qüestions sobre el sofriment, l’ànima d’una persona en estat vegetatiu, l’èxode dels cristians que estan sotmesos a persecució, la pau entre cristians i musulmans... Les preguntes, i crec que aquest fou un dels punts forts –àdhuc emotius- del programa, foren fetes per una gran diversitat d’interlocutors, alguns de gran actualitat com una nena japonesa de set anys, una dona musulmana de Costa d’Ivori o un grup de joves cristians de l’Iraq.

Entre les paraules de Benet XVI destaquen les que dedicà al sofriment dels japonesos: “no tenim la resposta, però sabem que Jesús ha sofert com vosaltres i està de la vostra part"; o el que digué a la mare que té el fill en estat vegetatiu: “certament l'ànima està encara present en el cos. La situació és tal vegada com el d'una guitarra amb les cordes trencades, pel que no pot sonar. Així també l'instrument del cos és fràgil, vulnerable, i l'ànima no pot sonar, per així dir-ho, però segueix present. També estic segur que l'ànima sent profundament el teu amor, fins i tot si ell no entén els detalls, paraules, etc, però hi ha la presència d'un amor que sent”.

El programa, però, resultà per mi insuficient i inadequat pel que fa a la presentació, estil o les diferents intervencions dels contertulis presents. Comparteixo l’opinió en el seu bloc d’un reconegut analista sobre la relació entre l’Església i els mitjans de comunicació, Diego Contreras: “hagués preferit que el programa de televisió oferís solament les preguntes i respostes del Papa, sense necessitat de glosses ni comentaris per part de convidats en l'estudi (comentaris molt encertats, però no necessaris: al Papa se l’entenia molt bé)”.

De fet, Benet XVI en aquest programa simplement ha passat a format televisiu una de les seves pràctiques habituals en la seva etapa de cardenal i després de pontífex, la de contestar a preguntes. Ho ha fet a sacerdots en diverses ocasions, com la clausura de l’any sacerdotal o a l’estiu a la vall d’Aosta, però també amb els periodistes durant els viatges, en alguna entrevista a ràdio vaticana, o amb els nens que es preparaven per la Primera Comunió. També ha contestat a diverses entrevistes de les quals n’han resultat llibres, el més recent La llum del món.

Crec, finalment, que aquesta modalitat comunicativa que a través de llibres o ara per la televisió caracteritza a Benet XVI és un exemple pràctic de com hauria de ser la relació entre el missatge que ofereix l’Església i els mitjans de comunicació. Estem davant d’un terreny en que cal sempre formar-se i treballar, a tots nivells, des del més institucional i diocesà, fins a les relacions entre la parròquia i la premsa local : l’Església ha d’adaptar el seu missatge al format dels mitjans de comunicació. Hi ha gèneres literaris, per parlar així, que no són traspassables a la premsa, com l’homilia o les notes de la fulla dominical. Això no significa que haguem de rebaixar el missatge, ni distorsionar-lo, però si fer-lo accessible als professionals d’aquests mitjans, i d’aquesta manera a la seva audiència, molt més nombrosa que la de la missa dominical o dels nostres pròpis mitjans. Que pensem que volem dir i com ho volem dir, que siguem més clars i curosos en el llenguatge i, sobretot, evitant actituds de supèrbia, superioritat o agresivitat.

Penso que el Papa Ratzinger en les seves predicacions i també en les seves respostes en aquest programa televisiu, tant humanes, però profundament arrelades en la fe cristiana, humils i tendres, ens dóna una lliçó comunicativa per a l’Església del segle XXI. (Publicat a la revista Bon Pastor, en el seu numero de juny de 2011)

L'impacte de les noves tecnologies en la nostra vida

No se fins a quin punt som conscients dels canvis que hem experimentat en els darrers anys pel que fa a la tecnologia digital, canvis sens dubte vertiginosos. Jo he viscut la infància sense internet. Al 1997 col.laborar en la premsa escrita, en sóc testimoni, comportava, per exemple, esperar que les fotos es revelessin, tirar els articles en una bústia, com a màxim en un disquet o per fax, i moltes altres limitacions que hem anat oblidant…Avui, 2011, escric aquest article des de l’estranger i en un instant està en una pantalla a milers de quilòmetres…¿com s’hagués fet el mateix només catorze anys enrere?.

¿Com seran les tecnologies d’aquí a vint anys?. Elles han passat a formar part –inexorablement- de la nostra existència quotidiana. Quan la seva utilització va progressivament passant d’un rol auxiliar i secundari, en la majoria dels adults, vers un paper fonamental i omnipresent, en la majoria dels joves i adolescents, les preguntes sobre els efectes de les noves tecnologies van apareixent.

Recentment s’ha publicat la traducció espanyola del llibre del nordamericà Nicholas Carr titulat “Superficiales, ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes?. L’obra no és una defensa del passat ni la tipica reacció de por davant les novetats, internet ha vingut per a quedar-se, però presenta alguns interrogants que resulten preocupants. Carr parteix d’una inquietant experiència pròpia: ell, gran lector amb estudis universitaris, un dia llegint va començar a notar dificultats per concentrar-se, després d’una pàgina o dos la seva ment perdia el fil i es dissipava. Quelcom passava en el seu cervell.

La tesi és que el cervell és un òrgan modificable per les eines que utilitza, especialment per les que denomina “tecnologies intel.lectuals”, com internet, que poden debilitar funcions com el pensament profund, la capacitat d’abstracció o la memòria. El lliurament diari a tasques digitals fa, sintetiza la crítica d’Aceprensa, que “el pensament lineal entri en crisi. S’obre pas un món distret, confòs, compulsiu i ansiós, que mentre premia allò ràpid, eficient i útil, es fa incapaç de concentrar-se en una sola cosa; un món cultural ferit en aquestes habilitats de reflexió i contemplació”.

Solucions?. El mateix Nicholas Carr, en una entrevista a El País, es mostra bastant apocalíptic: “l’habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Àdhuc les emocions i l’empatia precisen de temps per a ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada cop més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant en el món digital. Un primer pas per escapar és ser conscients d’això. Com individus, encara potser som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere”.

Tenim un gran instrument que obre grandioses possibilitats però....¿no ens estarà obrint, silenciosament, a grans limitacions?. Carr tracta l’impacte intel.lectual d’internet...però ens hauriem de seguir preguntar per l’impacte en les relacions humanes, sentimentals i en tants altres àmbits. Possibilitats però també interrogants, el perill de que una vida ‘virtual’ vagi substituint la vida real. ¿S’acaben les grans lectures, la correspondència epistolar, les vives tertúlies?; ¿pot ser que neixin individus hipertecnologitzats, incapaços d’establir relacions socials al marge d’internet? ¿O ja són entre nosaltres?.

Totes aquestes qüestions generen grans interrogants i crec que això val, especialment, per als educadors, siguin pares o mestres. Acabo, però, intentant donar un to positiu. Gràcies a internet moltes coses són més fàcils, tenim un oceà d’informació a la nostra disposició, podem mantenir el contacte i l’amistat amb persones llunyanes físicament, i gaudim d’una informació molt més lliure que amb els altres mitjans de comunicació, on cadascú pot trobar els seus interessos amb facilitat. La xarxa també s’ha anat humanitzant –de l’anonimat de les primeres formes d’interacció personal, que facilita tota classe d’abusos, s’ha anat passant a les actuals xarxes socials, on un apareix amb noms, cognoms i, sobretot, amb rostre. Internet és reflex del que som els humans, el mal el podem multiplicar a través de la xarxa, però també el bé. És una eina del tot ineludible però tots necessitem aprendre a utilitzar-la.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de maig de 2011)

Un dolç matí a Sant Pere

Els dies previs a l’esperada jornada de l’1 de maig a Roma no feien preveure el que finalment passà: una gran multitud col.lapsà la plaça de Sant Pere, via de la Conciliazione i carrers i places adjacents. La multitud aparegué i desaparegué com una gran onada, una ventada de fe i d’emocions que recordava els moments més especials del pontificat de Joan Pau II: les jornades mundials de la joventut o el seu funeral, ja sis anys enrera.

Tres idees crec que es poden extreure d’aquests dies, idees que han ressonat bastant. El moment en què es descobria el retrat de Joan Pau II fou d’una grandiosa intensitat: mentre sonava l’himne que s’ha dedicat al nou beat, a tots els presents se’ns posà la pell de gallina. Aquell rostre brillant, conegut i estimat que va aparèixer per sorpresa l’any 1978, torna ara a l’Església d’una forma diferent. Aquell profeta, home de fe, lluitador i valent pastor; un do de l’Esperit Sant per al Poble de Déu torna a nosaltres amb aquest reconeixement de la seva santedat: la seva presència, diferent però real, es notava aquests dies a Roma. L’Església de 1978 necessitava el seu optimisme i l’Església de 2011 el segueix necessitant: calen trajectòries com la seva, persones que es facin transparents a Déu amb la seva vida sencera. El nostre món necessita la mediació –també alegre i moderna- dels sants.

Joan Pau-II va conduïr l’Església vers el segle XXI; és el primer sant mort en aquest segle, però era un home profundament del segle passat, marcat per molts esdeveniments que afectaren el seu país i la seva trajectòria personal. La seva beatificació, això es va dir a la vetlla prèvia, no és un retorn al passat, no és nostàlgia. Això pensava jo veient molts joves pels carrers, alguns de la peregrinació organitzada per la meva diòcesi de Vic. Els qui ara tenen la majoria d’edat, només tenien 12 anys quan va morir Joan Pau-II. La caiguda del mur de Berlin els sona a ‘xino’. El temps passa ràpid i amb ells els reptes de cada època: ni la situació de l’Església al 2005 és la de 2011, ni nosaltres som els mateixos.

Molts d’ells, però, quedaven hipnotitzats davant les imatges antigues de Joan Pau-II que oferien les pantalles distribuides per la ciutat. Davant del que ens toca viure, pensava, tant de bò sapiguem afrontar els reptes d’avui i les dificultats com ell ho va fer. Crec que posà les bases per una recuperació d’una Església en números vermells. No tornem al passat però la seva obra, la seva petjada, és molt present entre nosaltres; la jornada mundial de la joventut que viurem aquest estiu n’és un exemple…¿seria possible sense l’impuls que li donà el Papa difunt?. Joan Pau-II ens ensenya que necessita realment el Poble de Déu ara i sempre dels seus pastors: no necessita ni estrategues, ni estadistes, ni buròcrates (sense restar importància a tot això); necessita, sobretot, pastors sants, que mostrin amb la seva vida i paraules el rostre humà de Déu a tothom. Així ho féu i per això ha estat beatificat.

Una última cosa referent al seu successor Benet XVI. Significativa la seva insistència en les seves paraules en l’homilia en la defensa del Vaticà-II i en vincular a Joan Pau-II al concili. Ni el Papa difunt va ‘espatllar’ el concili, ni el concili és quelcom a posar en l’armari dels records com si no hagués passat; i hom podrà identificar aquí dues maneres d’interpretar les coses ben definides. Però més enllà de tot això, vaig veure diumenge a Benet XVI feliç, molt feliç. Ell mateix –contràriament al seu estil- va buscar els aplaudiments a l’inici de l’homilia alçant la veu amb força. També nosaltres estem feliços d’un matí tant dolç a Sant Pere i del cor només ens surt donar les gràcies.

(article publicat a Catalunya Cristiana el 8 de maig de 2011)

Preguntes a Francesc Torralba

Com veus els universitaris actuals?
Són molt autonoms amb molt sentit de la seva individualitat, molt audaços a marxar cap a fora, cap a Europa. Els falta un sentit de pertinença a un tot, no s’agrupen, no reivindiquen i tenen motius per fer-ho per la situacio en que es troben, tenim un atur del 42%, és el més alt –de llarg- de tot Europa. Tenen raons per sortir al carrer, moltes més que el maig del 68 i no es moven. Per tant, crec que els manca aquest sentit de pertinença, sentit de col.lectiu; però en canvi tenen aquestes altres virtuts,

Es pot dir que l’home del segle XXI s’ha tornat incapaç de viure el matrimoni tal com el vivien el seus avantpassats?. Jo no diria que el del segle XXI sigui incapaç i els altres no, jo diria que s’han transformat els valors greument, i valors que tenien a veure amb la tenacitat, la constància, l’esforç i la fidelitat, han passat a un segon o tercer nivell. Jo crec que es té la capacitat, però sino es tenen aquests valors en el seu horitzó de referència o no s’ha estat fonamentat en aquests valors, doncs senzillament les relacions son molt líquides, molt fràgils, molt inconsistents, però té molt a veure amb la transformacio de valors que estem patint.

Com l’Església pot dialogar amb la cultura postmoderna en que ens trobem?
L’Església ha d’intentar comprendre que es la postmodernitat, quins llenguatges utilitza, quins valors i contravalors té. Sempre al llarg de la historia hi hagut la voluntat d’inculturar-se i aixo només és possible si un dexifra els simbols d’aquesta cultura i aixo es el que estem fent, amb aquesta voluntat de fer-se present.

(Preguntes a Francesc Torralba fetes a través del programa ‘Amb llum pròpia’ de Ràdio Estel, presentat per Joan Armengol, el 6 de maig de 2011)

San José y el sacerdocio

1.- José respondió que “sí” a la llamada de Dios. Y sabemos que este sí de Jose se hizo en la oscuridad, en las dudas. El, al inicio, no comprendió nada de lo que estaba ocurriendo en María, con la cual estaba desposada y se le presentó encinta por el Espíritu Santo, pero la respetó y esperó una aclaración del Cielo. Nos cuenta san Mateo la angustia de José, no dudaba de la virtud de María, pero se tuvo que enfrentar a algo que a todas luces era evidente, su esposa esperaba un hijo y él, su legítimo esposo, no había tenido intervención alguna.
San José nos dió una lección de docilidad. Aceptó plenamente la revelación divina sobre el Misterio del Verbo Encarnado en su esposa, la Santísima Virgen. “Él, solo, con Dios y su conciencia, con serenidad, sin lamentos, sin buscar apoyos en los que descargar al menos una parte de su responsabilidad, sin pedir explicaciones, sin hacer comentarios, en silencio, fiado de Dios, obedece (...) con docilidad y encuentra la paz. Ha puesto toda su vida en manos de Dios y está siempre a la escucha, al acecho de sus mandatos” . También hoy el “sí” a aceptar el designio de Dios sobre uno, a aceptar la vocación al sacerdocio, debe realizarse con muchas dificultades, sociales y personales. Implica un abandonarse en el Señor, en dejar las “seguridades” del mundo para decir que “sí” una misión difícil y que no se entiende sin una llamada divina. El ejemplo de abandono en Dios de San José, en las dudas y en la oscuridad, es importante para los jóvenes que quieran lanzarse a la aventura de servir al Señor con todo su ser en el ministerio del sacerdocio ministerial.
El Papa Benedicto XVI ha dicho a los sacerdotes que “en una relación de confianza con vuestros obispos, fraternamente unidos a todo el presbiterio, y con el apoyo del Pueblo de Dios que se os ha confiado, sabréis responder con fidelidad a la llamada que el Señor os hizo un día, como llamó a José para que cuidara de María y del Niño Jesús. Queridos sacerdotes, que seáis fieles a las promesas que habéis hecho a Dios ante vuestro Obispo y ante la asamblea. El Sucesor de Pedro os agradece vuestro generoso compromiso al servicio de la Iglesia y os alienta a no dejaros turbar por las dificultades del camino. A los jóvenes que se preparan para unirse a vosotros, así a como los que aún tienen inquietudes, quisiera reiterarles la alegría que comporta el entregarse totalmente al servicio de Dios y de la Iglesia. Tened la valentía de ofrecer un "sí" generoso a Cristo” .
A San José se le encomienda la promoción de las vocaciones sacerdotales. Es una buena oportunidad, cada año en motivo del Dia del Seminario, para orar por esta intención y por todos los sacerdotes, por la necesidad que la Iglesia y el mundo tienen de la labor santificadora de todo sacerdote fiel a su misión. Los sacerdotes son las manos, los pies, los ojos, la mente, el corazón de Cristo; los canales y medios por los que Cristo se va a comunicar a la humanidad. Hacen falta urgentemente muchas vocaciones sacerdotales. Hoy, como bien sabemos, los jóvenes encuentran muchas dificultades para escuchar y para seguir la llamada de Dios, necesitan de la valentía y audacia de San José.
2.- San José, un amor sin poseer. El matrimonio de José y de María fue verdadero matrimonio, sentencia cierta del Aquinate y del tomismo frente a los que lo negaron –Juliano, Pelagiano, Graciano, Wiclef, Calvino y otros. Se afirma que el matrimonio de José y María, aunque no tuvo unión carnal, fué más perfecto ya que –al no haberla- expresó más profundamente la primera perfección del matrimonio que es, según Santo Tomás, la forma que produce la especie “la unión indivisible de las almas”, el amor mútuo irrevocable, y que es siempre la condición indispensable para el uso del matrimonio, al cual de forma implícita estaban abiertos José y María, que no explícita: “consintieron en la unión conyugal, mas no expresamente en la unión carnal, sino con esta condición: ‘si a Dios agradare’” , esto es, que no se excluyó el uso del matrimonio sino sólo por una disposición divina. En resumen, este matrimonio fué perfectísimo: el vínculo conyugal, que consiste en la indivisible unión de los espíritus, en el amor; y el amor de José y María fué purísimo, incomparable, y, más profundamente, fué símbolo de la unión de Cristo y la Iglesia.
El Papa Benedicto XVI ha definido este amor de José como un amor sin poseer: “José tomó consigo a María. Acogió el misterio que había en ella y el misterio que era ella misma. La amó con ese gran respeto que es el sello del amor auténtico. San José nos enseña que se puede amar sin poseer. Al contemplarle, cualquier hombre o mujer, con la gracia de Dios, puede ser llevado a la superación de sus dificultades afectivas, a condición de que entre en el proyecto que Dios ha comenzado a realizar ya en los que están cerca de Él, como José entró en la obra de la redención a través de la figura de María y gracias a lo que Dios ya había hecho en ella”. El celibato, signo de consagración y signo escatológico que lleva a los que participan del sacerdocio de Jesucristo a llevar su mismo género de vida, se puede también llamar un amor generoso, entregado, sacrificado, de renúncia en Dios y que es fuente de alegría. Un amor arraigado en el Corazón de Cristo que se debe transmitirse en toda la vida y el ministerio del sacerdote, que no entrega su tiempo o su trabajo, sinó que se entrega todo él en oblación por la salvación de aquellos a quien tiene encomendados, un amor que, como el de José, renuncia a la posesión y que se debe extender a todos. Así como José vivió una paternidad no natural, no biológica, el sacerdote con la ley del celibato, “más que perder el don y el oficio de la paternidad, lo aumenta hasta el infinito, porque, si no engendra hijos para esta vida terrena y caduca, los engendra para la celestial y eterna” .

3.- Subordinación a Cristo y maestro de vida interior. Cristo. San José tuvo la vocación y la misión de ser el padre putativo, custodio y protector de Jesús, el Hijo de Dios, Único Mediador entre Dios y los hombres, y Sacerdote eterno. La vida de José ayuda y enseña a los sacerdotes a custodiar el tesoro que llevan en vasijas de barro y en ordenarse siempre a la voluntad de Dios. No és nunca la persona concreta del sacerdote la que está en primer plano, el primado debe corresponder a Dios: el sacerdote, como José, debe vivir siempre como un sevidor, instrumento que señala y lleva a Cristo. Orígenes escribió que "José entiende que Jesús era superior a él mientras le era sumiso, y a sabiendas de la superioridad de su menor, José le mandaba con temor y mesura. Que todos reflexionen: a menudo, una persona de menor valía es colocada por encima de gente mejor que él, y a veces ocurre que el inferior vale más que aquel que parece mandar sobre él. Cuando alguien que ha sido elevado en dignidad comprenda esto, ya no se hinchará de orgullo por su rango más alto, sino que sabrá que su inferior puede ser mejor que él, al igual que Jesús estaba sujeto a José" . Esto también es una dimensión muy sacerdotal, el ser servidor, partícipe del único Sacerdocio de Jesucristo, y así ha sido destacado por los pontífices. Benedicto XVI comenta, en ese sentido que: “el sacerdocio ministerial conlleva una honda relación con Cristo que se nos da en la Eucaristía. Que la celebración de la Eucaristía sea verdaderamente el centro de vuestra vida sacerdotal, y así será también el centro de vuestra misión eclesial. En efecto, Cristo nos llama a participar en su misión durante toda nuestra vida, a ser sus testigos, para que se anuncie a todos su Palabra. Al celebrar este sacramento en nombre y en la persona del Señor, no es la persona del sacerdote la que ha de ponerse en primer plano: él es un servidor, un humilde instrumento que señala a Cristo, porque Cristo mismo se ofrece en sacrificio para la salvación del mundo” . El don del sacerdocio no es para sí, sino para los demás, es servidor: “hombre de Dios, ministro del Señor; puede realizar actos que trascienden la eficacia natural, porque obra in persona Christi; a través suyo pasa una virtud superior, de la cual él, humilde y glorioso, es, en determinados momentos, instrumento válido; es cauce del Espíritu Santo” . O, más recientemente, de nuevo Benedicto XVI: “Dios se vale de un hombre, el sacerdote, con sus limitaciones para estar, a través de él, presente entre los hombres y actuar en su favor. Esta audacia de Dios, que se abandona en las manos de seres humanos; que, aun conociendo nuestras debilidades, considera a los hombres capaces de actuar y presentarse en su lugar, (…), que Dios nos considere capaces de esto” , esta es la grandeza del sacerdocio.
Esta subordinación a Cristo, este negarse a sí mismo para que Cristo viva en el sacerdote, no se realiza sin oración, sin contemplación. San José vivió junto a Jesús, estuvo con aquel Niño que tenía en sí un misterio de divino alcance que le sobrepasaba. Con el Niño Dios compartió horas de trabajo y de vida de familia; a Jesús dirigió todo su amor de padre; de Jesús recibió todo el amor de hijo, aún sin serlo biológicamente. Se ha dicho que San José, por esta relación con Jesús, es el primer contemplativo: “Dios le va revelando sus designios y él se esfuerza por entenderlos (…). San José, como ningún hombre antes o después de él, ha aprendido de Jesús a estar atento para reconocer las maravillas de Dios, a tener el alma y el corazón abiertos, (…). José ha sido, en lo humano, maestro de Jesús; le ha tratado diariamente, con cariño delicado y ha cuidado de Él con abnegación alegre. ¿No será ésta una buena razón para que consideremos a este varón justo, a este Santo Patriarca en quien culmina la fe de la Antigua Alianza, como Maestro de vida interior?. La vida interior no es otra cosa que el trato asiduo e íntimo con Cristo, para identificarnos con Él” . Una vida interior indispensable para los sacerdotes, que deben vivir en una oración contínuo para llenarse de Dios y unirse cada día más a su Santa Voluntad: “esta asidua unión con Dios se consigue y conserva en los diversos ejercicios de piedad sacerdotal, muchos de los cuales, los más importantes, están ya mandados por la Iglesia en normas sapientísimas, como la oración mental cotidiana, la visita al Santísimo Sacramento, el rosario y el examen de conciencia. Y es también una estricta obligación contraída ante la Iglesia cuando se trata del rezo diario del oficio divino” .

(Fragment d'un article publicat a la revista Cristiandad de Barcelona, en el numero de març del 2011)

També mereixen el nostre amor

Recordo temps ençà haver-me impressionat escoltant el relat d’un dels iniciadors dels centres per discapacitats mentals al nostre país. Ell, constatant el problema d’aïllament i desatenció que presentava aquest col.lectiu, va fer una crida a totes les famílies d’una determinada comarca que tenien un infant o una persona amb discapacitat a casa seva perquè la portessin a conèixer la nova iniciativa. Quedà absolutament sorprès de la gran quantitat que va venir. Amb dolor va constatar que la gent vivia aquesta realitat com un ‘estigma’ i que tenien aquestes persones amagades, tancades a casa, i que inclús de la seva mateixa escala de veïns portaven un infant que no havia vist mai…

És un tema difícil, no resoluble amb poques paraules. Per una simple qüestió de sensibilitat, de reacció espontània, al veure un infant que neix amb aquesta discapacitat, un s’entristeix. És el fet de comprovar una humanitat limitada, amb trets que el fan diferent a nosaltres, estrany, no homologable; un vida difícil; és la realitat de comunicar-ho als altres i de constatar les reaccions que provoca, és com una “loteria” al revés, ‘ens ha tocat el pitjor’.

Avui, tot i la gran tasca de moltes institucions i de canvi respectuós del llenguatge (fins fa uns anys, dir ‘subnormal’ o ‘retrassat’ no es considerava pejoratiu), ‘l’estigma’ està lluny de desaparèixer. Hi ha fets dolorosos que passen al voltant nostre amb una normalitat estadística que fa por, tot i quedar tapats. Són fets que provoquen mal de cor dir-los, però avui, al nostre país, el 95% embarassos d’una criatura amb síndrome de down acaba en l’avortament.

Precisament el desembre passat un grup de metges i llevadores francesos, publicava La Croix, denunciaven que la revisió prenatal de la trisonomia 21 està derivant, en la pràctica, al temut retorn de l’eugenèsia. Però, ¿per què aquesta facilitat, creixent, vers l’avortament?. Tot i la influència del discurs oficial sobre la seva legalitat, de les manipulacions del llenguatge (es diu ‘interrupció de l’embaràs’: una interrupció és quelcom que s’atura per tornar-se a engegar, o no?.), s’han donat explicacions psicològiques. Llegeixo que alguns com Friedman destaquen que el fet de no veure mai el rostre –i això val pel fenomen de l’avortament en general- fa més fàcil desprendre’s d’aquestes persones. Ja Lady Macbeth de Shakespeare assenyalava com una significació d’inhumanitat el fet d’assassinar un nen “mentre em somriu a la cara”.

Tanmateix, la facilitat amb que es produeix el fet de l’avortament, més enllà de les explicacions psicològiques que se li puguin donar, no deixa passar factura en moltes mares: remordiments, depressions i sentiments de culpa. Avui, l’Església Catòlica resta quasi com la única veu que segueix anomenant aquests fets com el que són, una intolerable violació de la dignitat de la persona humana. I sense mai justificar l’acte, segueix oferint la comprensió, la misericòrdia i el perdó del Creador a totes les persones que han cooperat en el fet o que directament han avortat. Totes elles estan cridades a una reconciliació profunda. És quelcom poc conegut, que no surt als mitjans de comunicació, que resta en la intimitat i el silenci de les persones, però –precisament la setmana passada en un curs a Roma- comentàvem en grup com molts sacerdots noten avui –especialment en els santuaris i temples més visitats d’arreu- una notable freqüència de dones que venen a demanar perdó per haver avortat. Potser moltes d’elles no necessiten la tranquil.litat de que és un “dret”, de que és legal o normal, sinó el guariment d’una profunda ferida en la seva humanitat.

Cada generació s’ha d’enfrontar amb la mateixa realitat, la de la vida com un ‘do’ del qual no podem disposar a voluntat de forma absoluta. Això, en aquest cas, val per les famílies que abans amagaven les criatures discapacitades i també pels qui avui ho resolen amb l’avortament. Hem de defensar un actuar que vagi més enllà de les reaccions psicològiques (sense negar que ens afecten), per a respectar allò que ve donat: cada ésser humà és inviolable, irrepetible, insubstituïble…i aquesta dignitat és la hem de saber veure, amb una mirada profunda no superficial, també en aquells més limitats, en els embrions, els discapacitats, en els avis, en els agonitzants, en els malalts…El fet d’estar malalt o de tenir una setmana de vida no fa menys digne a una persona: la dignitat no es pot mai mesurar en això. Una societat no pot tractar les persones, ni legislar sobre la vida, en funció que poden fer o deixar de fer, per les seves limitacions, sinó pel que som tots. Ningú és un ‘estigma’. Per mi, el millor moment de la visita del Papa Benet XVI a Barcelona no fou l’espectacularitat de la consagració de la Sagrada Família, sinó la espectacularitat sintetitzadora d’una frase, pronunciada davant del Pontífex, per una noia amb una greu discapacitat mental: “encara que som diferents, el nostre cor estima com els altres cors i volem ser estimats.”. He constatat que féu saltar moltes llàgrimes: no ho podria haver dit millor.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de març de 2011)

L'esperada beatificació de Joan Pau II, un gran esdeveniment per aquest 2011

“És una invitació, un estímul per a tots nosaltres vers una vida cristiana més profunda i plena”. Així ha definit la congregació per a les causes dels sants el gran esdeveniment eclesial del 2011, juntament amb la Jornada Mundial de la Joventut. Parlem de la beatificació del papa Joan Pau-II que tindrà lloc el proper diumenge 1 de maig a Roma; un fet històric, per la rellevància del pontífex en la història recent de l’Església i també perquè és la primera vegada que un papa, Benet XVI, beatifica al seu més immediat predecessor. Fou també el papa actual qui va decidir que el pontífex només presidirà les canonitzacions, no les beatificacions. Doncs aquesta serà la segona vegada que Ratzinger fa una excepció a aquesta norma, després de la beatificació el setembre de 2010 del cardenal John Henry Newman a Birmingham. Repassem ara les diverses dimensions, des d’alló més material a allò més espiritual d’aquesta beatificació.

Col.lapse: s’esperen 2’5 milions de peregrins
En un primer acostament material a l’esdeveniment, la paraula més escaient és la de “col.lapse”: Roma viurà un acte grandiós que no es repetia des de les celebracions del Jubileu 2000. Fonts de la Santa Seu esperen que aquell dia s’acostin uns 2 milions i mig de peregrins fins al Vaticà per viure en directe aquest moment històric. A més, el col•lapse es multiplica al coincidir la data amb la commemoració del Dia del Treball, que té molta tradició a la capital italiana. Normalment el primer de maig atreu als carrers de Roma al voltant d’un milió de persones per participar en el tradicional concert de la plaça de San Giovanni.
La mobilització és impressionant, gairebé totes les diòcesis espanyoles organitzen peregrinatges fins a Roma. Només 24 hores després de l’anunci de la beatificació, tots els hotels del voltant del Vaticà van quedar sense habitacions lliures per aquella data. L’augment de preus dels bitllets d’avió per aquests dies i de les habitacions d’hotel assenyala la magnitud de l’acte: en aquests moments, destaca Iñaki Díez de TVE, s’està pagant fins a 330 euros per habitació i nit en un hotel de dues estrelles, i les reserves mínimes són de quatre nits. Els allotjaments alternatius en residències i cases de religiosos també es va quedar desseguida sense places. Ara moltes persones busquen un lloc a les localitats properes a Roma.
La Prefectura de la Casa Pontificia es va veure desbordada des del primer moment per peticions de bitllets, que com sabem són sempre gratuïts, per poder accedir a la beatificació, que venien de tot el món. La reacció fou decidir que no faran falta bitllets, tot i que hi hauran els habituals controls de seguretat per accedir a la plaça de Sant Pere i a les zones adjacents i recordar que “els bitllets concedits per la Prefectura de la Casa Pontifícia, en ocasió de les cerimònies pontifícies o d’audiències generals, són sempre gratuïts, i cap persona física o entitat pot pretendre cap pagament”. Aquest recordatori ve donat perquè s’han detectat per internet ofertes de venda de bitllets per accedir a la beatificació.
Els únics bitllets emesos seran per les autoritats civils, que prendran llocs reservats, però inclús per elles hi hauran restriccions. Com que es preveu una gran afluència de delegacions provinents de tot el món, a les ambaixades davant la Santa Seu se’ls ha comunicat algunes indicacions taxatives: en el cas que el qui presideixi la delegaciò sigui un cap d’Estat o de govern hi hauran assignats quatre llocs complementaris, sinó només dos.

Principals moments de la beatificació
El dissabte dia 30 d’abril hi haurà una vetlla de preparació al Circ Màxim de Roma. La preparació de la vetlla serà vers les 8 del vespre, i la celebració serà des de les 9 fins a 2/4 d’11 de la nit. Aquesta vetlla està organitzada per la diòcesi de Roma, de la que el difunt papa polac va ser bisbe, i la presidirà el cardenal Agostino Vallini, vicari general del Papa per la diòcesi de Roma. El Papa Benet XVI s’unirà a la celebració a través d’una connexió per vídeo.
El dia següent, a les 10 del matí tindrà lloc la beatificació a la Plaça de Sant Pere, presidida per Benet XVI. Aquesta celebració tindrà les característiques de tota beatificació: es llegirà una síntesi breu de la vida de Joan Pau-II i, seguidament, Benet XVI solemnement proclamarà el nou beat i serà desvelada la seva imatge que penjarà de la façana de la basílica, sens dubte els moments més especials. Després es venerarà una relíquia que serà portada a continuació.
Immediatament després de la cerimònia, es procedirà a la veneració de les relíquies de Joan Pau-II, que estaran col•locades a la Basílica de Sant Pere, davant de l’Altar de la Confessió, i que durarà mentre hi hagi afluència de fidels. El cerimonier pontifici, Guido Marini, ha declarat a Ràdio Vaticana que la caixa que conté les despulles de Joan Pau-II serà “oportunament adornada, ja que no es podrà veure el cos”. També afegeix que “els peregrins podran accedir per una breu veneració. S’ha pensat d’exposar el ferètre del nou beat a la basílica per afacorir un clima de recolliment i de pregària, de manera que els peregrins puguin fer aquest acte propi en un context autènticament religiós”.
El dilluns 2 de maig tindrà lloc una Missa d’acció de gràcies a la plaça de Sant Pere, presidida pel cardenal Tarsicio Bertone, secretari d’Estat. Després, sense participació de fidels, es procedirà a la tumulació de les restes de Joan Pau-II, en la basílica vaticana, a la Capella de Sant Sebastià.

El context de la beatificació
Ja en el funeral de Joan Pau-II van aparèixer entre el poble unes pancartes reclamant la seva canonització: “santo súbito”. Això expressa en aquells moments el sentiment de moltes persones respecte a Joan Pau-II, vam conèixer un sant en vida. Un de les persones més properes al difunt papa, l’exportaveu de la Santa Seu, Joaquín Navarro Valls, en una entrevista, s’ha unit recentment a aquesta opinió: “la beatificació és la confirmació d’allò que pensava llavors, que la seva vida era la d’una persona que estava essent santa perquè els sants, o ho són mentre viuen, o no ho seran mai”.
Navarro Valls no defuig algunes de les polèmiques recents que han pogut enfosquir aquesta beatificació. En primer lloc la que fa referència a l’aprovació del miracle necessari per a la beatificació, la de la curació de la malaltia de parkinson de la religiosa francesa Marie Simon Pierre. Aquesta curació “ha estat analitzada, estudiada i valorada amb un rigor mèdic extraordinari”.
Una altra polèmica és la del cas, tristement conegut, del fundador dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel: algunes veus acusen a Joan Pau-II d’haver tapat el cas. Navarro Valls declara al respecte que “el procediment canònic contra Maciel es va iniciar durant el pontificat de Joan Pau-II tot i que Maciel públicament jurava que tot era una calumnia”. Aquest procediment va finalitzar en els primers mesos del pontificat de Benet XVI.

Joan Pau-II, un sant del nostre temps
Acabem fent una síntesi del que ha destacat de la figura de Joan Pau-II el decret per a la beatificació, un document certament curiós, de la congregació per a les causes dels sants, del passat 14 de gener:
1.- La seva aportació al Concili Vaticà II. El decret afirma que el jove arqubisbe de Cracòvia fou un dels pares conciliars més actius. Féu una aportació significativa a l’esquema XIII que després es convertiria en la Gaudium et Spes, i també a la Lumen Gentium. Wojtyla va portar a les aules conciliars tota la seva experiència “d’evangelització i de missió de l’Església, a Europa occidental, i sobretot la de l’ateisme totalitari a Polònia i en altres països del bloc soviètic”.
2.- La seva confiança a la Mare de Déu. El lema del seu pontificat, ‘Totus Tuus’ indica que Joan Pau-II es va dedicar totalment al servei del Senyor, per intercessió de la seva Mare. Aquesta va ser la raó de ser de tot el seu pontificat, els seus viatges internacionals i també els seus documents escrits.
3.- La guerra d’Iraq i el seu treball per la pau. Es destaquen tots els esforços que realitzà Joan Pau-II per evitar la guerra entre els Estats Units i l’Iraq, el 2003. Els seus encontres amb diplomàtics de primer nivell i l’enviaments dels cardenals Echegaray i Laghi a veure a Hussein i Bush, respectivament.
4.- El Jubileu de l’any 2000. No fou per Joan Pau-II, diu el decret, “un pretext per l’acció pastoral, sinó una realitat històrica que recorda la vinguda de Jesús de Natzaret i tot el que aquest esdeveniment històric ha portat amb ell, la redempció, el testimoni d’amor de Déu en la Creu i en la resurrecció, la vida de l’Església primitiva, el camí de salvació realitzat per el Salvador per el que ha introduït en la seva Església com un signe i instrument d’unitat interna amb Déu, així com de la família humana”.
5.- La juventut i les JMJ. Un fet curiós citat pel decret i que explica l’interés per Joan Pau-II per la “gent”, les persones concretes, no només per la ‘multitud que reunia”. Després de la missa de Varsòvia el 1991, Joan Pau-II es va adonar que els joves, en les zones més allunyades de l’altar, anaven i tornaven, bevien cervesa i cocacola. “Aquí hi hagut un canvi en la societat, no només ens hem de fixar en els primers llocs. Els vips estan sempre asseguts de la mateixa manera, però ‘els marges’ són importants i mereixen la nostra atenció”. Es destaquen les seves iniciatives per a la formació dels laics, amb la iniciativa de les Jornades Mundials de la Joventut com a punt fonamental. La constatació de treballar per la joventut, que continua Benet XVI, com ha expressat en el seu llibre La llum del món: “una nova generació arriba, amb nous problemes. La generació de finals dels seixanta, amb les seves peculiaritats, va venir i va marxar. Inclús la següent generació, més pragmàtica, ha envellit. Avui en dia ens hem de preguntar: “¿Com poder fer front a un món que es posa en perill i que moltes vegades el progrés es converteix en un perill?, ¿No hauriem de començar tot de nou des de Déu?”.
En l’entrevista abans citada, Navarro Valls també fa referència a la connexió que Joan Pau-II tingué amb els joves: “veuen el valor de la veritat en el seu missatge, tot i que és molt diferent del que escolten en els fòrums convencionals”, encara que a vegades, assenyala, no tinguin la força per viure el nivell ètic que proposen. L’analista jueu Tony Judt ha reconegut en un llibre de recent publicació que “el sorprenent poder d’atracció del difunt papa Joan Pau-II pels joves tant catòlics com no catòlics ens hauria de fer pensar: els éssers humans necessitem un llenguatge amb el que expressar els nostres instints morals”.
6.- La senzillesa de la seva oració. L’activitat frenètica del papa només se sostenia per una intensa vida de pregària, d’unió personal amb Déu. Es posen exemples de desaparicions del llavors cardenal de Cracòvia i després del papa en els seus viatges apostòlics, i com se’l trobaven amb intensa oració, a vegades a la nit.
7.- El seu testament. El va començar a escriure l’any 1979 i el modificava cada any durant els seus exercicis espirituals. Joan Pau-II era conscient del fet que estem vivint moments molt difícils de la història, i que el Successor de Pere té el deure de confirmar en la fe, però era igualment conscient de que l’aspecte més important va ser el de confiar en Déu.
8.- Déu, fonament de tots els nostres esforços. Aquest és un aspecte essencial, segons el decret, per “entendre més profundament la personalitat del nou beat per a l’Església. El fonament de tots els esforços de la nostra vida està en Déu. Estem rodejats per l’amor diví, pels resultats de la Redempció i la Salvació. Però s’ha d’ajudar a que s’arreli profundament en Déu mateix, hem de fer tot el possible per a que es realitzin actituds personals i socials arrelades en la realitat de Déu. Això requereix paciència, temps i la capacitat de veure-ho tot a través dels ulls de Déu”.
9.- La Divina Misericòrdia. L’any 2000 amb la canonització de Faustina Kowalska i amb la seva visita i consagració del nou santuari de Cracòvia, el 2002, Joan Pau-II consagrà el món a la Divina Misericòrdia afirmant: “es necessita la misericòrdia per fer que tota injustícia en el món acabi en el resplandor de la veritat. Per això avui, en aquest santuari, vull consagrar solemnement el món a la Misericòrdia Divina. Ho faig amb el desig ardent de que el missatge de l’amor misericordiós de Déu, proclamat aquí a través de santa Faustina, arribi a tots els habitants de la terra i ompli el seu cor d’esperança. Que aquest missatge es difongui des d’aquest lloc a tota la nostra estimada pàtria i al món. Tant de bò es compleixi la ferma promesa del Senyor Jesús: d’aquí té que sortir ‘la xispa’ que prepararà al món per la seva darrera vinguda”. Joan Pau-II fou testimoni d’aquesta Divina Misericòrdia i precisament serà beatificat el diumenge dedicat a aquesta devoció, el diumenge segon de Pasqua, de la Divina Misericòrdia.
(Publicat a la web de la revista Temes d'Avui el 5 de març de 2011)