Mn. Pere Bruch Capdevila, in memoriam

Ens va deixar el passat dissabte dia 19. Tenia 92 anys, una vida llarga que ha lliurat al servei de l’Església, els darrers 50 anys a Igualada i comarca. Prevere zelós i d'un gran cor, ha deixat el rastre vital d'una trajectòria plena i fecunda. Era una figura sacerdotal popular i coneguda, amb una presència que traslladava a èpoques llunyanes, identificable sempre amb la seva sotana. Tenia una personalitat pròpia molt específica, un caràcter, una veu i un llenguatge inconfusible.

Era fill d’una Catalunya rural avui inexistent, de famílies catòliques molt senzilles, de molts fills. Nascut a Sant Boi de Lluçanès, entrà al seminari l’any 1931: “fent d’escolà ja vaig pensar en ser capellà”, solia dir. El 1937, es negà rotundament a unir-se a l’exèrcit republicà, considerant la situació de persecució en què es trobava l’Església –havien estat assassinats professors del seminari i rectors de la zona, el seu pare empresonat- i va desertar, creuant els Pirineus el febrer de 1938 i arribant a França. Fou dels 90.000 que s’uniren a les forces nacionals. Mn. Pere explicava que “a Sant Sebastià ens van dir que pels catalans hi havia constituït el Terç de Ntra. Sra. de Montserrat, i allí em vaig presentar. Algun professor del Seminari, que corria per allí, al veure’m, es va exclamar “que heu fet!”, ja que aquesta era una força de voluntaris i de xoc, molt perillosa”. Explicava també que els requetés del Terç de Montserrat procedien de les més variades comarques i de tots els estaments socials: “cada nit, estàvem on estàvem, obsequiàvem a la “Moreneta” amb el cant del ‘Virolai’, i les estrofes ens feien estremir, no només a nosaltres sinó també als catalans que estaven a l’exèrcit ‘republicà’. Entre nosaltres, sempre parlàvem en català”.

Ell va servir al front de Gualadajara, a Extremadura, i a l’espantosa batalla de l’Ebre, on va viure en persona la defensa de Villalba dels Arcs, la posició de ‘Quatre Camins’ i la mort de molts dels seus companys. Tingué com a companys Martí de Riquer i l’alcalde Francesc Matosas. Afirmava que mai no va disparar a matar (cosa que el bisbe li va preguntar per ordenar-lo) i que procurava que els capturats de l’exèrcit rival fossin ben tractats. El seu propi germà estava a les altres files.

67 anys d’intensa vida sacerdotal

Fou ordenat sacerdot l’any 1944, destinat a vicari-mestre a Sant Joan de les Abadesses, i obtingué anys després, per oposicions, la rectoria de Joanet, com li agradava recordar. Traslladat a principis dels anys 60 a la nostra comarca, a Vilanova del Camí, en època de creixement de la població, immigració, concili i postconcili, secularitzacions... Es féu membre de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. Per motius de salut deixà la rectoria i durant un temps s’encarregà de Santa Maria del Camí i Argençola, i després durant decennis féu múltiples serveis a Igualada: capellà de les Vedrunes, a la basílica Santa Maria i a la Sagrada Família (on celebrà missa cada diumenge de 1986 fins al setembre de 2010), predicant festes majors i novenaris a tota la comarca, capellà dels Maristes, capellà del col·legi Nacional Castell-Comas, capellà del Col·legi Emili Vallès, ajudant als col·legis Mestral i Montclar, capellà de l’Asil del Sant Crist, confessor de les Carmelites, i, sobretot, durant més de 30 anys, capellà de la Clínica Sant Josep, on va ajudar a ben morir a centenars de persones. Molts el recordaran, confessant i donant la unció pels passadissos, cantant, fent bromes, fent petons als malalts...

Un amic seu deia “li falten boques”, era un home combatiu, sempre atent, quasi impacient, a donar doctrina, a parlar, a ensenyar. Un incansable predicador. Els seus sermons eren llargs, enèrgics, repassant sempre els novíssims i alçant la veu contínuament. Més enllà del seu estil, ningú podia discutir la seva autenticitat, la seva fidelitat i el seu esperit de lliurament. Es passava el dia pregant i llegint textos magisterials. Un feligrès de parla castellana, de la nova immigració, deia: “no entiendo nada, pero me encanta su energía”. Caigué a casa seva la nit després d’assistir a l’ordenació de tres nous sacerdots per la diòcesi -5 de setembre de 2010- i fou ingressat a l’Hospital, on se li detectà una greu malaltia. Després d’un temps a l’Asil del Sant Crist ha passat a la Casa del Pare, aquella de la qual sempre predicava. Reposi en pau.

Deu anys d'una aventura

M’avanço uns dies però estem a punt de celebrar els primers deu anys d’una gran aventura, la d’aquest mateix setmanari, ‘L’Enllaç dels Anoiencs’, aparegut al febrer de 2001. Representa un esglaó més en la secular i rica història de la premsa igualadina, un pas que significà, fa deu anys, una iniciativa audaç i valenta, la pionera aparició d’un rotatiu gratuït d’abast comarcal en les nostres contrades.

Amb grans dificultats en el seu inici, aquest periòdic es va anar configurant de seguida com un mitjà de comunicació eficaç i sense presentar grans diferències amb la premsa de pagament. Res a veure amb els ‘quatre fulls’ de diaris gratuïts que es distribuïen als ‘metros’ de les grans ciutats.

Fou la visió de futur d’una dona senzillament emprenedora i decidida, Pepita Segura, ànima del projecte; juntament en aquell moment amb l’equip de redacció dirigit per Oriol Solà i amb tota una sèrie de firmes vinculades a una trajectòria de decennis en els periòdics de la nostra ciutat, darrerament lligades al setmanari ‘Vida…’, que havia desaparegut quinze dies abans de l’aparició del nostre ‘Enllaç’. Una sèrie de noms de la qual el temps, inexorable, ja se n’ha emportat alguns: Amadeu Caballé, Celdoni Martí, Manuel Mateu, Antoni Mateu…per ells el meu record agraït avui, eren totes elles persones d’una gran integritat, verdaders ‘senyors’ de paraula, en el millor sentit de l’expressió. Al seu costat puc dir que vaig aprendre moltes coses.

El teixit comercial i empresarial de casa nostra, d’en mica en mica, va anar creient en el projecte de ‘l’Enllaç’, el que precisament havia de ser la font del sosteniment econòmic de la publicació. La labor en el seu temps, i crec que és de justícia dir-ho, d’una gran comercial com Paquita Gual va fer que el setmanari creixés, que els anunciants utilitzessin cada cop més les nostres pàgines per a fer-se conèixer i que avui siguem el que som, una simbiosi d’interessos, un verdader enllaç de publicitat, informació i opinió que cada dijous s’ofereix als milers dels nostres lectors.

“L’Enllaç dels anoiencs” s’ha convertit en un referent informatiu, un periòdic obert i popular, on són les mateixes persones, les mateixes associacions, els qui l’utilitzen com a mitjà per donar a conèixer les seves activitats. Cada dijous arriba a les nostres llars un producte que ‘enllaça’ moltes coses; totes les realitats socials tenen el seu lloc en el periòdic: les institucions, les associacions culturals, empreses, el teixit cívic i solidari, tot el món de l’esport, les mateixes famílies, i totes les inquietuds col·lectives i personals que s’hi vulguin expressar. Les pàgines del setmanari desprenen vida, activitat, moviment, iniciatives... L’únic criteri i interès del periòdic ha estat el bé comú de la nostra societat i el respecte a la veritat dels fets i de les persones. Un diari de la gent i per la gent.

Deu anys són per felicitar-se, per estar-ne satisfets, en temps durs per la crisi econòmica que ens flagel·la, i que també afecta, tristement, a la premsa en tots nivells –i això és de verdadera actualitat. Diuen que les empreses que sobreviuen a una crisi després són les més fortes. El futur no se sap que ens depararà, però sens dubte els deu anys no són pas per estancar-se, el nostre periòdic ha de seguir millorant dia a dia els seus continguts, ha de fer-los de més qualitat, i ha de saber afrontar els reptes que les noves tecnologies posen a tots els mitjans de comunicació. Avui es debat si desapareixerà el material paper dels diaris i llibres; és difícil fer prediccions, però sens dubte el qüestionament hi és i ens afecta.

En dies difícils per Igualada i l’Anoia, també ens hem d’alegrar amb les bones notícies, i el decenni d’aquest setmanari –que alguns van voler enterrar en poc temps- n’és, sens dubte, una d’elles: avui, any 2011, ‘L’Enllaç’ s’ha convertit en un referent, en un projecte comunicatiu consolidat al servei de la societat anoienca. Endavant!.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 24 de febrer de 2011).