jueves, 26 de mayo de 2011

L'impacte de les noves tecnologies en la nostra vida


No se fins a quin punt som conscients dels canvis que hem experimentat en els darrers anys pel que fa a la tecnologia digital, canvis sens dubte vertiginosos. Jo he viscut la infància sense internet. Al 1997 col.laborar en la premsa escrita, en sóc testimoni, comportava, per exemple, esperar que les fotos es revelessin, tirar els articles en una bústia, com a màxim en un disquet o per fax, i moltes altres limitacions que hem anat oblidant…Avui, 2011, escric aquest article des de l’estranger i en un instant està en una pantalla a milers de quilòmetres…¿com s’hagués fet el mateix només catorze anys enrere?.

¿Com seran les tecnologies d’aquí a vint anys?. Elles han passat a formar part –inexorablement- de la nostra existència quotidiana. Quan la seva utilització va progressivament passant d’un rol auxiliar i secundari, en la majoria dels adults, vers un paper fonamental i omnipresent, en la majoria dels joves i adolescents, les preguntes sobre els efectes de les noves tecnologies van apareixent.

Recentment s’ha publicat la traducció espanyola del llibre del nordamericà Nicholas Carr titulat “Superficiales, ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes?. L’obra no és una defensa del passat ni la tipica reacció de por davant les novetats, internet ha vingut per a quedar-se, però presenta alguns interrogants que resulten preocupants. Carr parteix d’una inquietant experiència pròpia: ell, gran lector amb estudis universitaris, un dia llegint va començar a notar dificultats per concentrar-se, després d’una pàgina o dos la seva ment perdia el fil i es dissipava. Quelcom passava en el seu cervell.

La tesi és que el cervell és un òrgan modificable per les eines que utilitza, especialment per les que denomina “tecnologies intel.lectuals”, com internet, que poden debilitar funcions com el pensament profund, la capacitat d’abstracció o la memòria. El lliurament diari a tasques digitals fa, sintetiza la crítica d’Aceprensa, que “el pensament lineal entri en crisi. S’obre pas un món distret, confòs, compulsiu i ansiós, que mentre premia allò ràpid, eficient i útil, es fa incapaç de concentrar-se en una sola cosa; un món cultural ferit en aquestes habilitats de reflexió i contemplació”.

Solucions?. El mateix Nicholas Carr, en una entrevista a El País, es mostra bastant apocalíptic: “l’habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Àdhuc les emocions i l’empatia precisen de temps per a ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada cop més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant en el món digital. Un primer pas per escapar és ser conscients d’això. Com individus, encara potser som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere”.

Tenim un gran instrument que obre grandioses possibilitats però....¿no ens estarà obrint, silenciosament, a grans limitacions?. Carr tracta l’impacte intel.lectual d’internet...però ens hauriem de seguir preguntar per l’impacte en les relacions humanes, sentimentals i en tants altres àmbits. Possibilitats però també interrogants, el perill de que una vida ‘virtual’ vagi substituint la vida real. ¿S’acaben les grans lectures, la correspondència epistolar, les vives tertúlies?; ¿pot ser que neixin individus hipertecnologitzats, incapaços d’establir relacions socials al marge d’internet? ¿O ja són entre nosaltres?.

Totes aquestes qüestions generen grans interrogants i crec que això val, especialment, per als educadors, siguin pares o mestres. Acabo, però, intentant donar un to positiu. Gràcies a internet moltes coses són més fàcils, tenim un oceà d’informació a la nostra disposició, podem mantenir el contacte i l’amistat amb persones llunyanes físicament, i gaudim d’una informació molt més lliure que amb els altres mitjans de comunicació, on cadascú pot trobar els seus interessos amb facilitat. La xarxa també s’ha anat humanitzant –de l’anonimat de les primeres formes d’interacció personal, que facilita tota classe d’abusos, s’ha anat passant a les actuals xarxes socials, on un apareix amb noms, cognoms i, sobretot, amb rostre. Internet és reflex del que som els humans, el mal el podem multiplicar a través de la xarxa, però també el bé. És una eina del tot ineludible però tots necessitem aprendre a utilitzar-la.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de maig de 2011)

lunes, 16 de mayo de 2011

Un dolç matí a Sant Pere


Els dies previs a l’esperada jornada de l’1 de maig a Roma no feien preveure el que finalment passà: una gran multitud col.lapsà la plaça de Sant Pere, via de la Conciliazione i carrers i places adjacents. La multitud aparegué i desaparegué com una gran onada, una ventada de fe i d’emocions que recordava els moments més especials del pontificat de Joan Pau II: les jornades mundials de la joventut o el seu funeral, ja sis anys enrera.

Tres idees crec que es poden extreure d’aquests dies, idees que han ressonat bastant. El moment en què es descobria el retrat de Joan Pau II fou d’una grandiosa intensitat: mentre sonava l’himne que s’ha dedicat al nou beat, a tots els presents se’ns posà la pell de gallina. Aquell rostre brillant, conegut i estimat que va aparèixer per sorpresa l’any 1978, torna ara a l’Església d’una forma diferent. Aquell profeta, home de fe, lluitador i valent pastor; un do de l’Esperit Sant per al Poble de Déu torna a nosaltres amb aquest reconeixement de la seva santedat: la seva presència, diferent però real, es notava aquests dies a Roma. L’Església de 1978 necessitava el seu optimisme i l’Església de 2011 el segueix necessitant: calen trajectòries com la seva, persones que es facin transparents a Déu amb la seva vida sencera. El nostre món necessita la mediació –també alegre i moderna- dels sants.

Joan Pau-II va conduïr l’Església vers el segle XXI; és el primer sant mort en aquest segle, però era un home profundament del segle passat, marcat per molts esdeveniments que afectaren el seu país i la seva trajectòria personal. La seva beatificació, això es va dir a la vetlla prèvia, no és un retorn al passat, no és nostàlgia. Això pensava jo veient molts joves pels carrers, alguns de la peregrinació organitzada per la meva diòcesi de Vic. Els qui ara tenen la majoria d’edat, només tenien 12 anys quan va morir Joan Pau-II. La caiguda del mur de Berlin els sona a ‘xino’. El temps passa ràpid i amb ells els reptes de cada època: ni la situació de l’Església al 2005 és la de 2011, ni nosaltres som els mateixos.

Molts d’ells, però, quedaven hipnotitzats davant les imatges antigues de Joan Pau-II que oferien les pantalles distribuides per la ciutat. Davant del que ens toca viure, pensava, tant de bò sapiguem afrontar els reptes d’avui i les dificultats com ell ho va fer. Crec que posà les bases per una recuperació d’una Església en números vermells. No tornem al passat però la seva obra, la seva petjada, és molt present entre nosaltres; la jornada mundial de la joventut que viurem aquest estiu n’és un exemple…¿seria possible sense l’impuls que li donà el Papa difunt?. Joan Pau-II ens ensenya que necessita realment el Poble de Déu ara i sempre dels seus pastors: no necessita ni estrategues, ni estadistes, ni buròcrates (sense restar importància a tot això); necessita, sobretot, pastors sants, que mostrin amb la seva vida i paraules el rostre humà de Déu a tothom. Així ho féu i per això ha estat beatificat.

Una última cosa referent al seu successor Benet XVI. Significativa la seva insistència en les seves paraules en l’homilia en la defensa del Vaticà-II i en vincular a Joan Pau-II al concili. Ni el Papa difunt va ‘espatllar’ el concili, ni el concili és quelcom a posar en l’armari dels records com si no hagués passat; i hom podrà identificar aquí dues maneres d’interpretar les coses ben definides. Però més enllà de tot això, vaig veure diumenge a Benet XVI feliç, molt feliç. Ell mateix –contràriament al seu estil- va buscar els aplaudiments a l’inici de l’homilia alçant la veu amb força. També nosaltres estem feliços d’un matí tant dolç a Sant Pere i del cor només ens surt donar les gràcies.

(article publicat a Catalunya Cristiana el 8 de maig de 2011)

lunes, 9 de mayo de 2011

Preguntes a Francesc Torralba

Com veus els universitaris actuals?
Són molt autonoms amb molt sentit de la seva individualitat, molt audaços a marxar cap a fora, cap a Europa. Els falta un sentit de pertinença a un tot, no s’agrupen, no reivindiquen i tenen motius per fer-ho per la situacio en que es troben, tenim un atur del 42%, és el més alt –de llarg- de tot Europa. Tenen raons per sortir al carrer, moltes més que el maig del 68 i no es moven. Per tant, crec que els manca aquest sentit de pertinença, sentit de col.lectiu; però en canvi tenen aquestes altres virtuts,

Es pot dir que l’home del segle XXI s’ha tornat incapaç de viure el matrimoni tal com el vivien el seus avantpassats?. Jo no diria que el del segle XXI sigui incapaç i els altres no, jo diria que s’han transformat els valors greument, i valors que tenien a veure amb la tenacitat, la constància, l’esforç i la fidelitat, han passat a un segon o tercer nivell. Jo crec que es té la capacitat, però sino es tenen aquests valors en el seu horitzó de referència o no s’ha estat fonamentat en aquests valors, doncs senzillament les relacions son molt líquides, molt fràgils, molt inconsistents, però té molt a veure amb la transformacio de valors que estem patint.

Com l’Església pot dialogar amb la cultura postmoderna en que ens trobem?
L’Església ha d’intentar comprendre que es la postmodernitat, quins llenguatges utilitza, quins valors i contravalors té. Sempre al llarg de la historia hi hagut la voluntat d’inculturar-se i aixo només és possible si un dexifra els simbols d’aquesta cultura i aixo es el que estem fent, amb aquesta voluntat de fer-se present.

(Preguntes a Francesc Torralba fetes a través del programa ‘Amb llum pròpia’ de Ràdio Estel, presentat per Joan Armengol, el 6 de maig de 2011)

San José y el sacerdocio

1.- José respondió que “sí” a la llamada de Dios. Y sabemos que este sí de Jose se hizo en la oscuridad, en las dudas. El, al inicio, no comprendió nada de lo que estaba ocurriendo en María, con la cual estaba desposada y se le presentó encinta por el Espíritu Santo, pero la respetó y esperó una aclaración del Cielo. Nos cuenta san Mateo la angustia de José, no dudaba de la virtud de María, pero se tuvo que enfrentar a algo que a todas luces era evidente, su esposa esperaba un hijo y él, su legítimo esposo, no había tenido intervención alguna.
San José nos dió una lección de docilidad. Aceptó plenamente la revelación divina sobre el Misterio del Verbo Encarnado en su esposa, la Santísima Virgen. “Él, solo, con Dios y su conciencia, con serenidad, sin lamentos, sin buscar apoyos en los que descargar al menos una parte de su responsabilidad, sin pedir explicaciones, sin hacer comentarios, en silencio, fiado de Dios, obedece (...) con docilidad y encuentra la paz. Ha puesto toda su vida en manos de Dios y está siempre a la escucha, al acecho de sus mandatos” . También hoy el “sí” a aceptar el designio de Dios sobre uno, a aceptar la vocación al sacerdocio, debe realizarse con muchas dificultades, sociales y personales. Implica un abandonarse en el Señor, en dejar las “seguridades” del mundo para decir que “sí” una misión difícil y que no se entiende sin una llamada divina. El ejemplo de abandono en Dios de San José, en las dudas y en la oscuridad, es importante para los jóvenes que quieran lanzarse a la aventura de servir al Señor con todo su ser en el ministerio del sacerdocio ministerial.
El Papa Benedicto XVI ha dicho a los sacerdotes que “en una relación de confianza con vuestros obispos, fraternamente unidos a todo el presbiterio, y con el apoyo del Pueblo de Dios que se os ha confiado, sabréis responder con fidelidad a la llamada que el Señor os hizo un día, como llamó a José para que cuidara de María y del Niño Jesús. Queridos sacerdotes, que seáis fieles a las promesas que habéis hecho a Dios ante vuestro Obispo y ante la asamblea. El Sucesor de Pedro os agradece vuestro generoso compromiso al servicio de la Iglesia y os alienta a no dejaros turbar por las dificultades del camino. A los jóvenes que se preparan para unirse a vosotros, así a como los que aún tienen inquietudes, quisiera reiterarles la alegría que comporta el entregarse totalmente al servicio de Dios y de la Iglesia. Tened la valentía de ofrecer un "sí" generoso a Cristo” .
A San José se le encomienda la promoción de las vocaciones sacerdotales. Es una buena oportunidad, cada año en motivo del Dia del Seminario, para orar por esta intención y por todos los sacerdotes, por la necesidad que la Iglesia y el mundo tienen de la labor santificadora de todo sacerdote fiel a su misión. Los sacerdotes son las manos, los pies, los ojos, la mente, el corazón de Cristo; los canales y medios por los que Cristo se va a comunicar a la humanidad. Hacen falta urgentemente muchas vocaciones sacerdotales. Hoy, como bien sabemos, los jóvenes encuentran muchas dificultades para escuchar y para seguir la llamada de Dios, necesitan de la valentía y audacia de San José.
2.- San José, un amor sin poseer. El matrimonio de José y de María fue verdadero matrimonio, sentencia cierta del Aquinate y del tomismo frente a los que lo negaron –Juliano, Pelagiano, Graciano, Wiclef, Calvino y otros. Se afirma que el matrimonio de José y María, aunque no tuvo unión carnal, fué más perfecto ya que –al no haberla- expresó más profundamente la primera perfección del matrimonio que es, según Santo Tomás, la forma que produce la especie “la unión indivisible de las almas”, el amor mútuo irrevocable, y que es siempre la condición indispensable para el uso del matrimonio, al cual de forma implícita estaban abiertos José y María, que no explícita: “consintieron en la unión conyugal, mas no expresamente en la unión carnal, sino con esta condición: ‘si a Dios agradare’” , esto es, que no se excluyó el uso del matrimonio sino sólo por una disposición divina. En resumen, este matrimonio fué perfectísimo: el vínculo conyugal, que consiste en la indivisible unión de los espíritus, en el amor; y el amor de José y María fué purísimo, incomparable, y, más profundamente, fué símbolo de la unión de Cristo y la Iglesia.
El Papa Benedicto XVI ha definido este amor de José como un amor sin poseer: “José tomó consigo a María. Acogió el misterio que había en ella y el misterio que era ella misma. La amó con ese gran respeto que es el sello del amor auténtico. San José nos enseña que se puede amar sin poseer. Al contemplarle, cualquier hombre o mujer, con la gracia de Dios, puede ser llevado a la superación de sus dificultades afectivas, a condición de que entre en el proyecto que Dios ha comenzado a realizar ya en los que están cerca de Él, como José entró en la obra de la redención a través de la figura de María y gracias a lo que Dios ya había hecho en ella”. El celibato, signo de consagración y signo escatológico que lleva a los que participan del sacerdocio de Jesucristo a llevar su mismo género de vida, se puede también llamar un amor generoso, entregado, sacrificado, de renúncia en Dios y que es fuente de alegría. Un amor arraigado en el Corazón de Cristo que se debe transmitirse en toda la vida y el ministerio del sacerdote, que no entrega su tiempo o su trabajo, sinó que se entrega todo él en oblación por la salvación de aquellos a quien tiene encomendados, un amor que, como el de José, renuncia a la posesión y que se debe extender a todos. Así como José vivió una paternidad no natural, no biológica, el sacerdote con la ley del celibato, “más que perder el don y el oficio de la paternidad, lo aumenta hasta el infinito, porque, si no engendra hijos para esta vida terrena y caduca, los engendra para la celestial y eterna” .

3.- Subordinación a Cristo y maestro de vida interior. Cristo. San José tuvo la vocación y la misión de ser el padre putativo, custodio y protector de Jesús, el Hijo de Dios, Único Mediador entre Dios y los hombres, y Sacerdote eterno. La vida de José ayuda y enseña a los sacerdotes a custodiar el tesoro que llevan en vasijas de barro y en ordenarse siempre a la voluntad de Dios. No és nunca la persona concreta del sacerdote la que está en primer plano, el primado debe corresponder a Dios: el sacerdote, como José, debe vivir siempre como un sevidor, instrumento que señala y lleva a Cristo. Orígenes escribió que "José entiende que Jesús era superior a él mientras le era sumiso, y a sabiendas de la superioridad de su menor, José le mandaba con temor y mesura. Que todos reflexionen: a menudo, una persona de menor valía es colocada por encima de gente mejor que él, y a veces ocurre que el inferior vale más que aquel que parece mandar sobre él. Cuando alguien que ha sido elevado en dignidad comprenda esto, ya no se hinchará de orgullo por su rango más alto, sino que sabrá que su inferior puede ser mejor que él, al igual que Jesús estaba sujeto a José" . Esto también es una dimensión muy sacerdotal, el ser servidor, partícipe del único Sacerdocio de Jesucristo, y así ha sido destacado por los pontífices. Benedicto XVI comenta, en ese sentido que: “el sacerdocio ministerial conlleva una honda relación con Cristo que se nos da en la Eucaristía. Que la celebración de la Eucaristía sea verdaderamente el centro de vuestra vida sacerdotal, y así será también el centro de vuestra misión eclesial. En efecto, Cristo nos llama a participar en su misión durante toda nuestra vida, a ser sus testigos, para que se anuncie a todos su Palabra. Al celebrar este sacramento en nombre y en la persona del Señor, no es la persona del sacerdote la que ha de ponerse en primer plano: él es un servidor, un humilde instrumento que señala a Cristo, porque Cristo mismo se ofrece en sacrificio para la salvación del mundo” . El don del sacerdocio no es para sí, sino para los demás, es servidor: “hombre de Dios, ministro del Señor; puede realizar actos que trascienden la eficacia natural, porque obra in persona Christi; a través suyo pasa una virtud superior, de la cual él, humilde y glorioso, es, en determinados momentos, instrumento válido; es cauce del Espíritu Santo” . O, más recientemente, de nuevo Benedicto XVI: “Dios se vale de un hombre, el sacerdote, con sus limitaciones para estar, a través de él, presente entre los hombres y actuar en su favor. Esta audacia de Dios, que se abandona en las manos de seres humanos; que, aun conociendo nuestras debilidades, considera a los hombres capaces de actuar y presentarse en su lugar, (…), que Dios nos considere capaces de esto” , esta es la grandeza del sacerdocio.
Esta subordinación a Cristo, este negarse a sí mismo para que Cristo viva en el sacerdote, no se realiza sin oración, sin contemplación. San José vivió junto a Jesús, estuvo con aquel Niño que tenía en sí un misterio de divino alcance que le sobrepasaba. Con el Niño Dios compartió horas de trabajo y de vida de familia; a Jesús dirigió todo su amor de padre; de Jesús recibió todo el amor de hijo, aún sin serlo biológicamente. Se ha dicho que San José, por esta relación con Jesús, es el primer contemplativo: “Dios le va revelando sus designios y él se esfuerza por entenderlos (…). San José, como ningún hombre antes o después de él, ha aprendido de Jesús a estar atento para reconocer las maravillas de Dios, a tener el alma y el corazón abiertos, (…). José ha sido, en lo humano, maestro de Jesús; le ha tratado diariamente, con cariño delicado y ha cuidado de Él con abnegación alegre. ¿No será ésta una buena razón para que consideremos a este varón justo, a este Santo Patriarca en quien culmina la fe de la Antigua Alianza, como Maestro de vida interior?. La vida interior no es otra cosa que el trato asiduo e íntimo con Cristo, para identificarnos con Él” . Una vida interior indispensable para los sacerdotes, que deben vivir en una oración contínuo para llenarse de Dios y unirse cada día más a su Santa Voluntad: “esta asidua unión con Dios se consigue y conserva en los diversos ejercicios de piedad sacerdotal, muchos de los cuales, los más importantes, están ya mandados por la Iglesia en normas sapientísimas, como la oración mental cotidiana, la visita al Santísimo Sacramento, el rosario y el examen de conciencia. Y es también una estricta obligación contraída ante la Iglesia cuando se trata del rezo diario del oficio divino” .

(Fragment d'un article publicat a la revista Cristiandad de Barcelona, en el numero de març del 2011)