La recuperació de la Festa de Corpus Christi a Catalunya

Una de les festes més pròpies del calendari catòlic és la de Corpus Christi, quan l'Església celebra amb exaltació la presència real de Crist en l'Eucaristia. És una festa profundament arrelada en el nostre país, d'on n'ha nascut una bona part de les expressions més significatives del folklore.
Mn. Josep Maria Mas i Busqué afirma, referint-se a la festa de Corpus d'abans del Concili Vaticà II, que "era una explosió d’enaltiment de l’Eucaristia en una diada participada per tota la població, adquirint a cada lloc una manifestació de la seva manera de ser, on hi sortien tots els recursos imaginatius de cada tarannà en una de les festes més grans i participades de tot l’any, abraçant tota la societat. El moment més important i així viscut era la solemníssima processó que ocupava la tarda amb un llarg seguici pels carrers ornats amb catifes de flors, domassos als balcons, abocament de retallets de papers acolorainats o pètals de flors, altars a diversos indrets per a ajocar-hi la Custòdia que s’hi parava per a beneir la contrada, clerecia, autoritats civils, banda de música, infants de Primera Comunió, i tot l’espetec folklòric de gegants, capgrossos, dracs, àguiles, etc. Tota la població i el que la representa rendida als peus de Jesús que s’entrega en l’Eucaristia" (Enllaç dels Anoiencs, 23 de juny de 2011).
Tanmateix en el postconcili i també al suprimir-se la festa civil del dijous de Corpus a principis del 80, la festa va anar sofrint una decadència. En molts llocs es va suprimir la processó i només es va mantenir en aquelles poblacions amb més tradició i arrelament, que no són poques. Tanmateix, en algunes es van quedar amb elements més vistosos -catifes, gegants- però ja sense la processó.
Un dels indrets més visibles on es viu aquesta festa a Catalunya és Berga, on "La Patum" fou declarada patrimoni de la humanitat el 2005. Fa dècades que no s'hi celebra la processó de Corpus i "La Patum" s'ha anat desvinculant del seu sentit religiós. Enguany ha cridat l'atenció dels mitjans de comunicació una proposta que ha fet als bergedans el bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, durant l'homilia de la missa del Corpus a Berga, per recuperar la processó.
Aquest és un fet significatiu que indica un canvi de tendència dels darrers anys, encapçalada per un gest llunyà però valent: el 1979 Joan Pau-II va recuperar la processó a Roma. Aquesta canvi de ha anat guanyant ressò a Catalunya i darrerament hi hagut passos a favor de la recuperació de la festa a casa nostra.
El bisbe de Girona, Mons. Carles Solé, va recuperar la processó pública que s'havia perdut i ha anat guanyant participació any rera any. A Vic, després de 25 anys de no celebrar-se, la processó de Corpus es va tornar a celebrar el 2005 a instàncies del bisbe, Mons. Romà Casanova. El mateix any es recuperava també la processó a Terrassa, en motiu del primer aniversari de la creació de la diòcesi. A Lleida al 2010 es va viure el fet històric que la festa i la processó tornaven al bell mig de la ciutat, després d'anys de celebrar-se de forma discreta a la Seu Vella.
Sense voler fer un exhaustiu repàs històric, constatem com avui 2011 la festa de Corpus es viu a totes les seus diocesanes. A Barcelona, amb la missa al pla de la Catedral i la processó als carrers del voltant, una festa amb originada el 1320. Del 'cap i casal' n'ha nascut la bella tradició de "l'ou com balla", tant característica. A Tarragona la festa s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIV. Fou iniciada l'any 1357 a instàncies de l'arquebisbe Sanç López d'Ayerbe. A Solsona, la primera referència escrita de la Festa de Corpus és de l’any 1331, i la processó es realitza el diumenge pel centre de la vila. Semblantment, la festa es manté a Sant Feliu, Tortosa i a Urgell.
Tant de bo que aquesta recuperació ajudi a revitalitzar el sentit més genuí de moltes expressions culturals i que, sobretot, ajudi a la fe del poble cristià. Crec que, a més de recuperació de les processons, cal de nou una renovada catequesi sobre el sentit de la presència i de l'adoració eucarística, tal com demanà Benet XVI en l'exhortació postsinodal Sacramentum Caritatis: "serà de gran ajuda una catequesi adequada en la que s'expliqui als fidels la importància d'aquest acte de culte que permeti viure més profundament i amb major fruit la celebració litúrgica" (núm. 26).

Un nou giny als artistes

Mentre veiem com als temples ha minvat l'assistència i culte en aquest segle secularitzador, veiem que no ha baixat l'interès per la bellesa que irradien, per exemple, les nostres catedrals. Es podria dir, de forma una mica vulgar, que 'Déu' ha perdut clients, però no en canvi, l'art i les expressions simbòliques que al llarg de la història ha inspirat. El Papa Benet XVI n'és molt conscient de tot això, i, en aquesta línia, una de les constants del pontificat ha estat com tornar a unir quelcom que està trencat, l'interés per l'art, per la música i la bellesa, amb la fe què l'ha inspirada.
És conegut l'encontre que tingué el 21 de novembre de 2009 a la capella Sixtina amb, per l'exemple, els arquitectes Santiago Calatrava, Zaha Hadid, l'actor Eduardo Verasategui o l'escriptora Susana Tamaro, els digué que "sou guardians de la bellesa i teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d'ampliar els horitzons de la consciència i de l'obstinació humana". També en la seva visita a Portugal tingué una trobada, el 12 de maig de 2010, amb el món de la cultura, amb una intervenció del cineasta Manuel de Oliveira.
Recentment s'han complert els 60 anys de l'ordenació de Joseph Ratzinger. Fou el dia de Sant Pere i Sant Pau, 29 de juny, de l'any 1951: la rebé de mans del cardenal Michael von Faulhaber ell i 42 diaques més, entre ells el seu germà Georg, a la Catedral de Frisinga. La primera missa la celebrà el 8 de juliol a la parròquia de Sant Osvald de Traunstein. És en motiu d'aquest aniversari que el Papa ha fet un nou giny al món dels artistes.
El Papa va inaugurar el 5 de juliol al Vaticà la exposició “L'esplendor de la veritat” un homenatge de seixanta artistes per aquest aniversari. La mostra romandrà oberta fins al proper 4 de setembre, en l'atri de l'Aula Pau VI. En un espai d'uns mil metres quadrats, el visitant troba obres d'art de seixanta artistes, relacionats a la mateixa quantitat d'anys de sacerdoci del Papa. Són obres d'art que cobrixen les més variades disciplines: escultura, fotografia, literatura, arquitectura, dibuix, poesia, música, pintura, plàstica i altres.
Entre els expositors diversos artistes espanyols com Pedro Cano, Sidival Fila, Santiago Calatrava. A més estaven dos mexicans: Leandro Espinosa i Gustavo Arceves, i l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. També hi hagué participació músical, amb el català Mons. Valentí Miserachs i Enrico Morricone.
“És precisament des de la unió, des de la simfonia, des de la perfecta harmonia de la veritat i caritat, d'on emana l'autèntica bellesa, capaç de suscitar admiració, meravella i alegria veritable en el cor dels homes”, va afirmar. “Necessitem que la bellesa de la veritat i de la caritat arribi a l'íntim del nostre cor i el faci més humà”, va afegir. “Féu resplandir la veritat en les vostres obres i feu-ho de manera que la seva bellesa susciti en la mirada i en el cor de qui les admira el desig de fer bella i veritable l'existència, tota existència”. La veritat, enriquida amb l'amor, “fa de la vida una obra d'art i de cada home un artista extraordinari”, va subratllar el Papa. “L'Església i els artistes tornen a trobar-se, a parlar-se, a donar-se suport, amb la necessitat d'un col·loqui que vol i ha d'arribar a ser cada vegada més intens i articulat, també per a oferir-se a la cultura, és més, a les cultures del nostre temps" va concloure.
El Papa és un home modern i sap de la grandiosa influència del llenguatge icònic i artístic en l'era postmoderna, per sobre del lògico-racional. Arriba més el cor una imatge que mil raonaments. Enllaça amb una trajectòria de segles: sempre l'Església ha utilitzat els millors artistes -arquitectes, músics, pintors- per fer veritables catequesis, edificar grandiosos temples i embellir el culte i la litúrgia. Avui, la via pulchritudinis està prenent un nou protagonisme.
Article publicat a la revista Bon Pastor en el seu número de juliol-agost.

En defensa del diumenge

La difícil situació econòmica fa que en nom de la recuperació es posin en perill drets laborals assolits al llarg dels anys i es fa complex emetre un judici davant les peticions de flexibilització -en principi una cosa negativa pels treballadors i les famílies- per facilitar la creació de llocs de treball i sortir de l'atur -una cosa positiva i necessària (avui especialment). Les raons econòmiques i les del bé comú sembla que s'oposin, però en tot -suposo- s'ha d'intentar cercar un equilibri realista defugint les posicions maximalistes.
Tanmateix avui defensaré la no-flexibilització d'una de les grans conquestes de la nostra cultura: el Diumenge. Llegeixo que les grans companyies comercials del nostre país estan pressionant al PP -ara governant en la majoria de les autonomies- que permeti obrir 22 diumenges a l'any, com ja passa a la comunitat de Madrid. Tot això, a més de causar greus perjudicis al petit comerç, va desfigurant progressivament el fet social de la jornada dominical com a dia de descans col·lectiu.
La imposició del Diumenge festiu a la societat occidental es herència del Sabath jueu, el darrer dia de la setmana en que el Creador va descansar. Els cristians celebraven el Diumenge, dia de la resurrecció de Jesucrist, en dia laborable fins que, per l'expansió del cristianisme, l'emperador Constantí el va imposar com a festiu, inclús per als esclaus, canviant així la cultura romana de treballar tota la setmana (tenien els jueus per peresosos per descansar el Sabath). Hi ha cultures com la xinesa que desconeixen el descans setmanal.
Aquesta imposició d'un dia de descans obligatori sempre ha suscitat tensions i temptatives d'excepcions, especialment en situacions difícils, com durant la revolució industrial o la postguerra al nostre país. Però per la secularització cada cop menys sembla estrany oposar-se al treball dominical: em fixo per exemple que les reunions de l'Eurogrup per rescatar Grècia se celebren sempre en diumenge.
Les coses han canviat molt: aquí a Igualada, als anys seixanta, els veïns del barri de Montserrat van haver de demanar permís al bisbe per poder treballar el diumenge per construir l'actual església, ja que era l'únic dia que podien. O per respectar el descans dels periodistes, a tot Espanya no sortien diaris el dilluns i simplement es feia una mínima síntesi en 'La Hoja del lunes'. El diumenge tenia un sentit de descans sagrat que s'ha anat esmorteint.
En un interessant article de P.J.Ginés a Forumlibertas s'explica que estan produint mobilitzacions a tot Europa per la defensa del Diumenge, els polonesos estan molt actius en aquest sentit, recollint firmes. La idea és que el Diumenge és un patrimoni de la nostra cultura, un avanç en favor del bé de l'home que no podem perdre.
Els cristians celebrem el Diumenge com el dia per adorar a Déu, especialment en la Missa Dominical, on es dona gràcies i s'agafen forces per la nova setmana. Però a partir del culte s'ha anat configurant una cultura dominical que implica una manera de viure. Aquesta cultura també ha estat progressivament reformada per la cultura del weekend amb l'afegitó del dissabte (per a molts joves, el diumenge és un dia de ressaca), però encara avui un dissabte no és un diumenge, té un un aire diferent.
Diu el filòsof Spaemann que "el Diumenge s'escapa del sistema funcional de la nostra existència. És un dia per no ser servidors, sinó per ser senyors. És un dia per no servir per a res, sinó per simplement ser, i la resta no importa", un dia gratuït, per gaudir del que som, per escapar-nos de la lògica econòmica i utilitarista de la resta de la setmana. És per això que el Diumenge és també el dia per excel.lència per gaudir de la natura, per reunir a la família (la tradició més observada pels italians, per exemple, és el dinar dominical a l'entorn de la taula), per visitar malalts, per practicar l'esport, per llegir, gaudir de la música i per tot el que no podem fer de dilluns a divendres.
Per als catòlics l'Església no ha canviat els manaments: és un pecat contra el tercer Manament treballar o obligar a treballar en Diumenge. Evidentment, queden exclosos d'aquesta llei aquelles feines que no es poden parar (hospitals, bombers) o que tenen sentit de lleure (cines, restaurants).
Mentre es va enfosquint el diumenge, al captard, com una tristesa o una sensació psicològica va apareixent. S'acosta el dilluns, tornem a ser esclaus. La litúrgia dominical ho ha recollit en un prefaci, la humanitat espera "un diumenge sense posta" a la fi dels temps, la imatge bellíssima d'un Diumenge on no es pon el sol, en un sentit escatològic. Però mentre estem en aquest temps ens cal defensar aquest dia com un tast de plenitud, com un dret dels treballadors, per a gaudir de nosaltres mateixos, com un signe cultural que ens identifica.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de juny de 2011)