Quan es forma un estol de persones, un xarbascat, hom sol dir en to de broma: "ei, que no repartim caramels!". I és que allò gratuït reuneix multituds (estem acostumats a pagar per tot), ja sigui per la promoció d'algun producte o el repartiment de coca en la inauguració d'una instal·lació. El que no és tant clar és que els motius de tal promoció o tal repartiment siguin també gratuïts...
Una dosi de gratuïtat és necessària, per a una existència plenament humana; però es constata que és molt difícil que la puguem entendre i acceptar. Per algunes ments dominades per l'utilitarisme el servei, el donar-se sense res a canvi no és comprèn, tot el que es fa es fa a canvi de quelcom...
I potser els utilitaristes tenen part de raó. Lipovetsky parlant del voluntariat explica: "amb seguretat, la majoria de persones dedica temps a activitats voluntàries declarar actuar en nom dels grans ideals humanistes: l'amor al proïsme, fer la vida més humana i solidària. Però, més enllà d'aquests referents, és sobre tot el placer de trobar a l'altre, el desig de valoració social, l'ocupació del temps lliure, allò que constitueix les motivacions essencials del voluntariat".
No hi veig cap problema en tota aquesta llista de motivacions que assenyala, en tot cas la qüestió seria quina seria la motivació principal del voluntari, i crec que si que hauria de ser la d'un desig sincer de servei a l'altre i a la societat, més enllà de les altres. Una motivació principal que s'hauria d'estendre també a totes les relacions humanes -feina, política- a tota la vida.
Quan un s'acosta a l'altre només per resoldre problemes personals, difícilment pot ajudar. Tot acostament a un altre, especialment al que sofreix, implica un cert buidament de sí mateix, per poder escoltar, captar i veritablement ajudar a aquell que ho necessita. En el seu darrer llibre, Rafael Jorba escriu "l'impuls ètic no és tant fruit del jo sinó de la presència de l'altre home. Aquesta responsabilitat vers el proïsme es converteix així en una part constitutiva de nosaltres mateixos". És posar-se en el lloc de l'altre. I això no és fàcil, requereix una ascesi constant.
El pensament cristià ho ha expressat en termes d'amor. L'eros l'amor sentimental, l'amor que busca posseir, que reflexa les ànsies de felicitat; ha de ser completat i ordenat per l'agapé, l'ocupar-se de l'altre fins al sacrifici. No és tracta de contraposar un i altre, sinó que l'agape sigui el pol fonamental de la vida, que elevi i ordeni els sentiments de l'eros. Seria irreal pensar en un amor sacrificat desvinculat dels sentiments, per exemple en un voluntariat pur que no busqués (també) altres motivacions, en aquest cas, escriu Benet XVI: "el cristianisme quedaria desvinculat de les relacions vitals fonamentals de l'existència humana".
Els mestres de la sospita han vist en l'amor cristià, un amor interessat perquè només estaria en funció del premi final. I s'equivoquen, la gratuïtat ja és un premi en aquesta vida; ells es fan incapaços d'entendre les paraules de Jesús: "fa més feliç donar que rebre". Precisament la gratuïtat és el que dona ple sentit a la família, al matrimoni o a l'amistat: el sentir-se estimat per qui ets, no pel què pots oferir o per una altre cosa, que rebaixi la relació humana a nivell de l'ús.
El Papa diu que tot i que la gratuïtat no pot imposar-se per llei, hauria de ser present també en la vida política i econòmica. Les dosis de gratuïtat són necessàries en tota vida humana i ens apunten a quelcom a primera vista sobre-humà, l'amor pur, gratuït amb que tota la humanitat es mirada per l'Altre, en majúscules. Diu Benet XVI que "l'amor és com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en sí mateix vers el seu alliberament en el lliurament de sí mateix, per a trobar-se amb sí mateix i vers el descobriment de Déu". (Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 de setembre de 2011)
Cuando se reune un gran número de personas, se suele decir en son de broma: "ei, que no repartimos caramelos!". Y es que aquello gratuito reúne multitudes (estamos acostumbrados a pagar por todo), ya sea por la promoción de algún producto o el reparto de pasteles en la inauguración de una instalación. El que no es tanto claro es que los motivos de tal promoción o tal reparto sean también gratuitos...
Una dosis de gratuidad es necesaria, para una existencia plenamente humana; pero se constata que es muy difícil que la podamos entender y aceptar. Por algunas mentes dominadas por el utilitarismo el servicio, el darse sin nada a cambio no es comprende, todo lo que se hace se hace a cambio de algo... Y quizás los utilitaristas tienen parte de razón. Lipovetsky hablando del voluntariado explica: "con seguridad, la mayoría de personas dedica tiempos a actividades voluntarias declarar actuar en aras de los grandes ideales humanistas: el amor al prójimo, hacer la vida más humana y solidaria. Pero, más allá de estos referentes, es sobre todo el placer de encontrar al otro, el deseo de valoración social, la ocupación del tiempo libre, aquello que constituye las motivaciones esenciales del voluntariado".
No veo ningún problema en toda esta lista de motivaciones que señala, en todo caso la cuestión sería qué sería la motivación principal del voluntario, y creo que si que debería ser la de un deseo sincero de servicio al otro y a la sociedad, más allá de las otras. Una motivación principal que se habría de extender también a todas las relaciones humanas -trabajo, política- a toda la vida. Cuando un se acerca al otro sólo por resolver problemas personales, difícilmente puede ayudar. Todo acercamiento a otro, especialmente al que sufre, implica un cierto vaciarse de sí mismo, para poder escuchar, captar y verdaderamente ayudar a aquel que lo necesita. En su último libro, Rafael Jorba escribe "el impulso ético no es tanto fruto del yo sino de la presencia del otro hombre. Esta responsabilidad hacía el prójimo se convierte así en una parte constitutiva de nosotros mismos". Es ponerse en el lugar del otro. Y esto no es fácil, requiere una ascesi constante.
El pensamiento cristiano lo ha expresado en términos de amor. El eros el amor sentimental, el amor que busca poseer, que reflexa las ansias de felicidad; debe ser completado y ordenado por el agapé, la ocuparse del otro hasta el sacrificio. No es trata de contraponer un y otro, sino que el agape sea el polo fundamental de la vida, que eleve y ordene los sentimientos del eros. Sería irreal pensar en un amor sacrificado desvinculado de los sentimientos, por ejemplo en un voluntariado puro que no buscara (también) otras motivaciones, en este caso, escribe Benedicto XVI: "el cristianismo quedaría desvinculado de las relaciones vitales fundamentales de la existencia humana".
Los maestros de la sospecha han visto en el amor cristiano, un amor interesado porque sólo estaría en función del premio final. Y se equivocan, la gratuidad ya es un premio en esta vida; ellos se hacen incapaces de entender las palabras de Jesús: "hace más feliz dar que recibir". Precisamente la gratuidad es el que da el sentido más pleno a la familia, al matrimonio o a la amistad: el sentirse estimado por quien eres, no por lo qué puedes ofrecer o por otra cosa, que rebaje la relación humana a nivel del uso.
El Papa dice que aunque la gratuidad no puede imponerse por ley, debería ser presente también en la vida política y económica. Las dosis de gratuidad son necesarias en toda vida humana y nos apuntan a algo a simple vista sobre-humano, el amor puro, gratuito con que toda la humanidad se mirada por el Otro, en mayúsculas. Dice Benedicto XVI que "el amor es como un camino permanente, como un salir del yo buscándose a sí mismo hacía su liberación en la entrega de sí mismo, para encontrarse con sí mismo y hacía el descubrimiento de Dios".
