Aquesta setmana es notícia la propera presa de possessió de dues parròquies anoienques i d'una església a Igualada per part dels Pares Josefins, els missioners de Sant Josep. És una vinguda històrica que ens ha d'omplir d'alegria per dues raons. La primera és que enriqueix de nou la vida religiosa a la nostra ciutat. La presència dels religiosos està avui constituida per Capuxins, Escolapis, Maristes, Escolàpies, germanes de la Mare del Diví Pastor, carmelites vedrunes, Germanetes dels ancians desamparats i Carmelites descalces. És la presència d'un testimoni generós d'entrega a Déu a través de múltiples camps; des la contemplació, la pastoral, l'atenció a l'hospital, fins a l'educació, o la cura d'avis i pobres. Per això, després de la marxa fa uns cinc anys de les mares del Cor de Maria de la residència Pare Vilaseca, avui la vida cristiana s'enriqueix amb un nou carisma, en un context de bones notícies per aquest col·lectiu a Igualada: els recents vots d'un marista i d'una carmelita descalça, i el reforç de la comunitat dels Pares Caputxins.
En segon lloc, aquesta vinguda és un fruit d'Igualada, és com un retorn del que la ciutat ha donat al món. Així és: els Pares Josefins foren fundats per un igualadí, el Pare Josep Maria Vilaseca Aguilera, que dóna nom a la residència. És bò que, en aquesta ocasió, recordem alguns trets bàsics de la seva trajectòria. Nasqué el 19 de gener de 1831, batejat a la parròquia de Santa Maria i es diu que aprengué les primeres lletres als Escolapis (d'abans de la desamortització, a la plaça de la Creu). Traslladat a Barcelona, treballà en una fàbrica de filats. Sentí la vocació al sacerdoci, i després d'un temps com a seminarista, s'inclinà per ingressar als Paüls. Després d'haver obtingut el permís dels seus pares i renunciat a la seva herència en favor d’un germà menor, a la fi de 1852 va partir a Mèxic amb un ideal clar: ser missioner. El 1856 fou ordenat sacerdot.
Destacà per un gran esperit evangelitzador, durant deu anys es dedicà a les missions populars a les zones més pobres de Mèxic. Un dels puntals de la seva figura és la devoció a Sant Josep; la propagà d'una manera admirable a través de publicacions que assoliren els centenars de milers d'exemplars. De l'igualadí s'ha escrit que fou “el devot de Sant Josep dels temps moderns. No hi ha en tota la Cristiandat qui amb més entusiasme, persistència, saviesa i fervor, hagi difós la veneració a Sant Josep”. Un altre tret, fou el seu convenciment que la renovació de la vida cristiana començava per una regeneració del clergat. Per això promogué les vocacions i fundà un seminari a ciutat de Mèxic.
El mateix dia que fundava el seminari, fundà la Congregació dels Missioners de Sant Josep, la fi dels quals consisteix en la promoció del culte i devoció a Sant Josep i en l’evangelització, preferentment dels pobres i indígenes, mitjançant l'educació de la joventut, les missions i altres ministeris d'acord al propi esperit i carisma. Tres dies més tard, va fundar la Congregació de Germanes Josefines, amb l'ajuda de la senyoreta Cesària Ruiz d'Esparza i Dávalos, per a l'educació de la joventut, l'atenció als malalts i altres formes de caritat.
Va establir les missions entre els indígenes tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Va fundar col·legis per a l'educació de la infantesa i joventut. El 1873, en un context de persecució per a l'Església mexicana, fou empresonat i exiliat del país durant un any. En aquest temps va poder visitar Roma i conèixer al Papa Pius IX. Morí el 3 d'abril de 1910, a ciutat de Mèxic. Les seves restes descansen en el temple de la Sagrada Família de la capital mexicana.
Miquel Solà i Dalmau en féu aquesta descripció: “físicament era de complexió robusta, forta i dotat d’una activitat inaudita; gens propens a malalties, tingué una resistència admirable per al treball. Intel·ligent i compassiu, el seu talent fou més pràctic que especulatiu. Els seus llibres i sermons són sòlids i precisos, al nivell dels oients i lectors. El tresor d’una gran força i domini de la voluntat el féu un caràcter indomable i resistent a tota mena de contrarietats i persecucions. Equànime, pacífic i alegre. La seva puresa de vida sacerdotal i una gran humilitat són el perfil més destacat de les seves virtuts”. Avui, els fruits d'una vida així els tenim entre nosaltres.
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 27 d'octubre de 2011)
Unos frutos de Igualada que regresan
Esta semana es noticia la próxima toma de posesión de dos parroquias en el Anoia y de una iglesia en Igualada por parte de los Padres Josefinos, los misioneros de San José. Es una venida histórica que nos tiene que llenar de alegría por dos razones. La primera, es que enriquece de nuevo la vida religiosa en nuestra ciudad. La presencia de los religiosos está hoy constituida por Capuchinos, Escolapios, Maristas, Escolapias, madres de la Madre del Divino Pastor, carmelitas vedrunas, hermanitas de los ancianos desamparados y carmelitas descalzas. Es la presencia de un testimonio generoso de entrega a Dios a través de múltiples campos; desde la contemplación, la pastoral, la atención al hospital, hasta la educación o el cuidado de abuelos y pobres. Por eso, después de la marcha hace unos cinco años de las madres cordio-marianas de la residencia Padre Vilaseca, hoy la vida cristiana se enriquece con un nuevo carisma, en un contexto de buenas noticias por este colectivo en Igualada: los recientes votos de un marista y de una carmelita descalza, y el refuerzo de la comunidad de los Padres Capuchinos.
En segundo lugar, esta venida es un fruto de Igualada, es como un retorno de lo que la ciudad ha dado al mundo. Así es: los Padres Josefinos fueron fundados por un igualadino, el Padre José María Vilaseca Aguilera, que da nombre a la residencia. Es bueno, que en esta ocasión, recordemos algunos rasgos básicos de su trayectoria. Nacido el 19 de enero de 1831, bautizado en la parroquial de Santa María. Se dice que aprendió las primeras letras en los Escolapios (de antes de la desamortización, en la plaza de la Cruz). Trasladado a Barcelona, trabajó de adolescente en una fábrica textil. Sintió la vocación al sacerdocio, y después de un tiempo como seminarista, se inclinó por ingresar a los Paules. Después de haber obtenido el permiso de sus padres y renunciado a su herencia en favor de un hermano menor, al final de 1852 partió para México con un ideal claro: ser misionero. El 1856 fue ordenado sacerdote.
Destacó por un gran espíritu evangelizador, durante diez años se dedicó a las misiones populares en las zonas más pobres de México. Uno de los puntos fuertes de su figura es la devoción a San José: la propagó de un modo admirable a través de publicaciones que alcanzaron los cientos de miles de ejemplares. Del igualadino se ha dicho que fue “el devoto de san José de los tiempos modernos. No hay en la cristiandad quien con más entusiasmo, persistencia, sabiduría y fervor, haya difundido la veneración a San José”. Otro rasgo, fue su convencimiento que la renovación de la vida cristiana empezaba por una regeneración del clero. Por eso, promovió las vocaciones y fundó un seminario en ciudad de México. El mismo día que fundaba el seminario, fundó la Congregación de los Misioneros de San José, el fin de los cuales consiste en la promoción del culto y devoción a San José y en la evangelización, preferentemente de los pobres e indígenas, mediante la educación de la juventud, las misiones y otros ministerios según el propio espíritu y carisma. Tres días más tarde, fundó la Congregación de Hermanas Josefinas, con la ayuda de la señorita Cesaria Ruiz d'Esparza y Dávalos, para la educación de la juventud, la atención de los enfermos y otras formas de caridad.
Estableció las misiones entres los indígenas tarahumaras, yaquis, huiloches i lacandones. Fundó escuelas para la educación de la infancia y juventud. El 1873, en un contexto de persecución para la Iglesia de México, fue encarcelado y desterrado del país durante un año. En este tiempo pudo visitar Roma y conocer al Papa Pío IX. Falleció el 3 de abril de 1910, en ciudad de México. Sus restos descansan en el templo de la Sagrada Familia de la capital mexicana.
Miguel Solà Dalmau hizo de él esta descripción: “físicamente era de complexión robusta, fuerte y dotado de una actividad inaudita; no era nada propenso a enfermedades, tuvo una resistencia admirable para el trabajo. Inteligente y compasivo, su talento fue más práctico que especulativo. Sus libros y sermones son sólidos y precisos, al nivel de los oyentes y lectores. El tesoro de una gran fuerza y domino de la voluntad, lo hicieron un carácter indomable y resistente a toda clase de contrariedades y persecuciones. Ecuánime, pacífico y alegre. La pureza de vida sacerdotal y una gran humildad son el perfil más destacado de sus virtudes”. Hoy, los frutos de una vida así los tenemos entre nosotros.
