La crisi del periodisme

La realitat dels fets. Benet XVI s’ha esmerçat per oferir una trilogia de llibres presentant la figura de Jesús de Natzaret al món contemporani. Durant cinc anys, al vell estil dels professors, amb llapis i paper i sols amb l’ajuda de la seva memòria i biblioteca, ha ofert tres obres per al gran públic, sense descurar tanmateix el rigor històric, teològic, bíblic i científic. Si podrà estar d’acord o no, però ha estat un esforç d’un pensador modern per a fer accessible la seva fe amb un esperit divulgatiu.
En el darrer llibre, ocupant-ne una minúscula part, simplement repeteix el que tothom pot veure obrint els evangelis: no surten el bou i la mula al pessebre de Betlem. El Papa explica com ha entrat aquest símbol en la tradició i afegeix (pàgina 77 de l’edició espanyola) que amb aquests animals s’ha cobert una llacuna i que “cap pessebre renunciarà al bou i la mula”.
La premsa ha rebut això amb els següents titulars, que he agafat fent un recorregut per google: “El Papa desmunta el pessebre”, “El Papa retalla el pessebre”, “L’associació de pessebristes es nega a treure el bou i la mula”, “El Papa ens roba el bou i la mula”. Entre la realitat dels fets i el que finalment han transmès els mitjans de comunicació hi ha una distància que ratlla l’estupidesa per part d’aquests darrers. O la simple mentida. Es poden fer les següents consideracions:
En primer lloc, la idea que donen els titulars és que el Papa que, en un món tant convuls per tantes coses, es dedica a pontificar sobre tonteries. Que és el pallaso del Polonia. Repeteixo, des de la distància o la proximitat en el seu pensament, un acostament sincer a la figura de Joseph Ratzinger el descobreix com una de les ments d’Europa, per la profunditat del seu pensament, el domini dels autors de l’antiguitat com de la filosofia contemporània i, sobretot, la seva capacitat d’interlocutor del cristianisme amb el pensament d’avui. No en va ha estat professor universitari des de 1959, autor de desenes de llibres i de centenars d’article, essent poliglota. Qualsevol que obri algun dels seus llibres se n’adonarà de tot això.
Segon, tot això reflecteix una crisi del periodisme, dedicat a transmetre i difondre ‘estupideses’ i amb un rebuig per allò seriós. El cas del quadre de Jesús esgarrat a l’Aragó n’és un altre: una societat que faci d’això una exclusiva mundial té un problema greu. Diu un corresponsal d’un rotatiu nacional a Roma: “això era impensable fa només un anys, ja que qui difonia estupideses es desqualificava ell mateix i perdia credibilitat. Després no ens estranyem que la gent cada cop compri menys diaris (...). Les tonteries es venen com a caramels perquè hi ha un desig obsessiu d’obtenir clics en les edicions digitals, la gent que clica la notícia per saber que hi ha. I és així que les webs dels diaris s’omplen d’animals fent el pi o qualsevol estupidesa que se li assembla. I per contagi, aquesta escala de valors s’està traslladant als diaris de paper. És el suïcidi perfecte. El diari perd el seu únic capital: el que un se’l prengui seriosament”.
Tercer, aquesta crisi és reflex de nihilisme, diguem-ho clar. No seré jo qui rebutgi l’humor com una de les dimensions humanes més sanes en el nostre pas per aquest món. Tanmateix una cultura ambiental, com és la postmoderna, que rebutja sistemàticament allò seriós implica que ja no creu en res. Que res no mereix respecte, ni la veritat mateixa. Tot pot ser objecte de broma, segurament si amb els seus límits, però si tot pot reduir-se a una broma és que no hi ha res que pugui prendre’s seriosament. Així de simple.

Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs el 29 de novembre de 2012.

La crisis del periodismo
La realidad de los hechos. Benedicto XVI se ha esforzado en ofrecer una trilogía de libros presentando la figura de Jesús de Nazaret al mundo contemporáneo. Durante cinco años, al viejo estilo de los profesores, a lápiz y papel y solo con la ayuda de su memoria y biblioteca, ha ofrecido tres obras para el gran público, sin descuidar el rigor histórico, teológico, bíblico y científico. Si podrá estar de acuerdo o no, pero ha sido un esfuerzo de un pensador moderno para hacer accesible su fe con un espíritu divulgativo.
En el último libro, ocupando una minúscula parte, simplemente repite lo que todo el mundo puede ver abriendo los evangelios: no salen el buey y la mula en pesebre de Belén. El Papa explica cómo ha entrado este símbolo en la tradición y añade (página 77 de la edición española) que con estos animales se ha cubierto una laguna y que “ningún pesebre renunciará al buey y la mula”.
La prensa ha recibido esto con los siguientes titulares, que he cogido haciendo un recorrido por google: “El Papa desmonta el pesebre”, “El Papa recorta el pesebre”, “La asociación de pesebristas se niega a sacar el buey y la mula”, “El Papa nos roba el buey y la mula”. Entre la realidad de los hechos y lo que finalmente han transmitido los medios de comunicación hay una distancia que raya la estupidez por parte de estos últimos. O la simple mentira. Se pueden hacer las siguientes consideraciones:
En primer lugar, la idea que dan los titulares es que el Papa, en un mundo tan convulso por tantas cosas, se dedica a pontificar sobre tonterías. Que es el payaso del Polonia. Repito, desde la distancia o la proximidad a su pensamiento, un acercamiento sincero a la figura de Joseph Ratzinger lo descubre como una de las mentes de Europa, por la profundidad de su pensamiento, el dominio de los autores de la antigüedad como de la filosofía contemporánea y, sobre todo, su capacitad de interlocutor del cristianismo con el pensamiento de hoy. No en vano ha sido profesor universitario desde 1959, autor de decenas de libros y de cientos de artículos, siendo poliglota. Cualquiera que abra alguno de sus libros se dará cuenta de todo esto.
Segundo, todo esto refleja una crisis del periodismo, dedicado a transmitir y difundir ‘estupideces’ y con un rechazo a lo serio. El caso del cuadro de Jesús estropeado en el Aragón es otro: una sociedad que haga de esto una exclusiva mundial tiene un problema grave. Dice un corresponsal de un rotativo nacional en Roma: “esto era impensable hace sólo unos años, puesto que quienes difundían estupideces se descalificaban ellos mismos y perdían credibilidad. Después no nos extrañemos que la gente cada vez compre menos diarios (...). Las tonterías se venden como caramelos porque hay un deseo obsesivo de obtener clicks en las ediciones digitales, la gente que clicka la noticia por saber que hay. Y las webs de los diarios se llenan de animales haciendo el pino o cualquier estupidez que se le asemeja. Y por contagio, esta escala de valores se está trasladando a los diarios de papel. Es el suicidio perfecto. El diario pierde su único capital: el que un se lo tome seriamente”.
Tercero, esta crisis es reflejo de nihilismo, digámoslo claro. No seré yo quien rechace el humor como una de las dimensiones humanas más sanas en nuestro paso por este mundo. Aun así una cultura ambiental, como es la postmoderna, que rechaza sistemáticamente lo serio implica que ya no cree en nada. Que nada no merece respeto, ni la verdad misma. ¿Todo puede ser objeto en broma?: seguramente si con sus límites, pero si todo puede reducirse a una broma es que no hay nada que pueda tomarse en serio. Así de simple.

La roba bruta es renta a casa

Els límits entre allò públic i allò privat estan cada vegada més difuminats. Diversos programes televisius fan de publicitar tota classe de privacitats la raó de la seva existència, inclús hi ha personatges dels quals no es distingeix la seva vida personal i pública. Aquesta tendència a parlar de coses personals –també de terceres persones- es trasllada a les tertúlies i fa que el tradicional ‘xafardeig’ a sota veu, aparegui com un esport nacional davant de micros i càmeres.

No només quan es refereixen a aspectes personals dels altres, sinó quan es publiciten tota classe de problemes i situacions privades sense el menor rubor. De fet, la pràctica esdevé comú i moltes persones han perdut la noció del límit del que es privat o públic i inclús la capacitat de parlar en general, sense referir-ho contínuament a llurs problemàtiques.

Programes com Gran Hermano assenyalen la transformació de l’esfera privada en un àmbit susceptible de ser manipulat i incorporat com element essencial per a la teatralització de les experiències íntimes de persones anònimes en benefici de l’espectacle de masses.

Tampoc sembla que les autoritats públiques ho tinguin massa clar. Em sembla que tothom estarà d’acord que tot i que sota el denominador comú d’infraccions s’hi pugui incloure des d’un excés de velocitat, a tirar un paper al carrer o al ser client de prostitució, no tenen les mateixes conseqüències el fet de que es faci públic la identitat de l’infractor. L’Ajuntament de la Jonquera ha publicat un llistat amb tots els clients de la prostitució que no paguen les multes: no seré jo qui defensi la prostitució –de fet acabo de signar perquè la premsa ‘seria’ retiri els anuncis de contacte- però tampoc em sembla lògic que els clients que per les raons que sigui fan ús d’aquest servei hagin de ser coneguts per tots els seus veïns i familiars. Hi ha un problema de distinció entre l’àmbit públic i el privat que s’hauria de respectar, per molt lamentable que ens sembli allò privat, mentre no hi hagi raons greus per fer-se públic. I crec que en aquest cas no hi són.

Diu Bernard Häring que “la prudència cristiana, l’amor al proïsme i la cortesia han d’escollir en cada cas el moment, el lloc i la mesura convenient per manifestar les seves conviccions. El saber callar és un art i una virtut importants i a vegades un deure greu quan es tracta de secrets”. La societat actual rebutja l’existència de secrets, però aquests són necessaris perquè la veritat ens obliga a ser curosos en administrar-la o en subministrar-la a un públic, perquè hi ha d’haver un respecte al món interior de les persones i a la seva vida privada.

La moral ha distingit diversos tipus de secret. Els secrets naturals, aquells que la seva divulgació implica una falta a la justícia i caritat (un poble) no té perquè saber quins dels seus veïns són clients de prostitució. El secret promès, aquelles coses per les quals es va prometre guardar secret. I per últim, el secret professional, que tenen metges, llevadores, advocats i està protegit per la llei. Que patètic un país en que per motius polítics contínuament es filtrin a la premsa els secrets del sumari. Per últim, els sacerdots a més del secret tenim el sigil sacramental (confessió).

La veritat està cridada a sortir sempre a la llum –que no necessariament ha d’ésser el focus d’un plató-, som cridats a la transparència, però aquesta veritat ha de ser administrada amb prudència per al bé personal i social. Els catalans que fins ara hem tingut una certa tendència a defugir l’exhibicionisme personal i aliè tenim un adagi que ho sintetitza: “la roba bruta es renta a casa”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 25 d'octubre de 2012

La roba bruta es renta a casa
Los límites entre lo público y lo privado están cada vez más difuminados. Varios programas televisivos hacen de publicitar toda clase de privacidades la razón de su existencia, incluso hay personajes de los cuales no se distingue su vida personal y pública. Esta tendencia a hablar de cosas personales –también de terceras personas- se traslada a las tertulias y hace que el tradicional ‘chismorreo’ debajo voz, aparezca como un deporte nacional ante de micros y cámaras.
No sólo cuando se refieren a aspectos personales de los demás, sino cuando se publicitan toda clase de problemas y situaciones privadas sin el menor rubor. De hecho, la práctica es común y muchas personas han perdido la noción del límite entre lo privado o público e incluso la capacidad de hablar en general, sin referirse continuamente a sus problemáticas.
Programas como Gran Hermano señalan la transformación de la esfera privada en un ámbito susceptible de ser manipulado e incorporado como elemento esencial para la teatralización de las experiencias íntimas de personas anónimas en beneficio del espectáculo de masas.
Tampoco parece que las autoridades públicas lo tengan demasiado claro. Me parece que todo el mundo estará de acuerdo que aunque bajo el denominador común de infracciones se pueda incluir desde un exceso de velocidad, a echar un papel a la calle o al ser cliente de prostitución, no tienen las mismas consecuencias el hecho de que se haga pública la identidad del infractor. El Ayuntamiento de la Jonquera ha publicado un listado con todos los clientes de la prostitución que no pagan las multas: no seré yo quienes defienda la prostitución –de hecho acabo de firmar porque la prensa ‘seria’ retire los anuncios de contacto- pero tampoco me parece lógico que los clientes que por las razones que sea hacen uso de este servicio tengan que ser conocidos por todos sus vecinos y familiares. Hay un problema de distinción entre el ámbito público y el privado que se debería respetar, por muy lamentable que nos parezca aquello privado, mientras no haya razones graves por hacerse público. Y creo que en este caso no lo son.
Dice Bernard Häring que “la prudencia cristiana, el amor al prójimo y la cortesía tienen que escoger en cada caso el momento, el lugar y la medida conveniente por manifestar sus convicciones. El saber callar es un arte y una virtud importantes y a veces un deber grave cuando se trata de secretos”. La sociedad actual rechaza la existencia de secretos, pero estos son necesarios porque la verdad nos obliga a ser cuidadosos en administrarla o en suministrarla a un público, porque tiene que haber un respeto al mundo interior de las personas y a su vida privada.
La moral ha distinguido varios tipos de secreto. Los secretos naturales, aquellos que su divulgación implica una falta a la justicia y caridad (un pueblo no tiene porque saber qué de sus vecinos son clientes de prostitución.) El secreto prometido, aquellas cosas por las cuales se prometió guardar secreto. Y por último, el secreto profesional, que tienen médicos, comadronas, abogados y está protegido por la ley. Que patético un país en que por motivos políticos continuamente se filtren a la prensa los secretos del sumario. Por último, los sacerdotes además del secreto tenemos el sigilo sacramental (confesión).
La verdad está gritada a salir siempre a la luz –que no necesariamente tienen que ser los focos de un platón-, somos llamados a la transparencia, pero esta verdad debe ser administrada con prudencia para el bien personal y social. Los catalanes que hasta ahora hemos tenido una cierta tendencia a rehuir el exhibicionismo personal y ajeno tenemos un refrán que lo sintetiza: la roba bruta es renta a casa.

Sor Rosa

Discretament, amb el mes de setembre, ha marxat d’Igualada la qui durant els darrers anys ha estat la superiora de la Llar del Sant Crist, Sor Rosa. La setmana passada marxava, després d’un petit homenatge sorpresa que se li va retre el dia abans de la seva partida.

Són moltes les coses que ha deixat el pas de Sor Rosa per Igualada. Potser no serà una notícia de portada, però per una sèrie d’anys aquesta religiosa de mitjana edat ha compartit la vida, el goigs i les penes de la comunitat de l’asil, s’ha fet propera a tothom i ha gestionat amb traça la vida de l’equipament. Una persona que difícilment retornarà en tasca assistencial a Igualada, ha estat destinada a Logroño, però que durant uns anys ha format part de la vida de molta gent.

Enrere queden esdeveniments d’envergadura –la creu dels joves i l’acolliment de la JMJ; obres que han millorat notablement els equipaments de l’asil, l’obertura de la llar a molts voluntaris, alguns ben petits; un tracte afable i una gran personalitat cristiana i humana. Un record inesborrable.

Admirable la labor i la tasca de les ‘Hermanitas’, en les quasi 200 cases que tenen escampades per Europa i Amèrica –nou a Catalunya; totes amb una organització semblant i el que és més important, són veritables llars pels avis que hi viuen. A Igualada hi són des de la postguerra, en un magnífic edifici d’estil modernista de Joan Rubió i Bellver; la seva fundadora –Santa Teresa de Jesús Jornet- també tingué vincles amb la nostra comarca, fou mestra a Argençola i anava a confessar-se al santuari de la Pietat.

Es veu que algun dia un es va dirigir a una ‘hermanita’ i li digué – mare, jo ni per 1.000 euros faria la neteja que vostè fa dels avis. I la mare respongué – jo per 1.000 euros tampoc. La seva vocació és un exemple concret de la caritat i misericòrdia cristiana, ben a prop nostre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs del 27 d'octubre de 2012.

El valor de l'esport

Mentre les nuvolades negres enfosqueixen el present i el futur econòmic (amb tot allò que implica) de casa nostra, l’esport aconsegueix grans èxits (el Barça, la selecció espanyola, el bàsquet, el tennis, el motociclisme...). És un contrast, certament...entre dues seccions dels mitjans de comunicació.

A punt de començar una nova Olimpiada, “verdadera experiència de fraternitat entre els pobles de la terra” (Benet XVI), es bo de reflexionar sobre els valors de la pràctica física. L’esport és una activitat que pot ajudar al desenvolupament de la persona, no només a nivell físic o educatiu –“l’esport és un excel·lent complement a la formació de la juventut” (J.A. Samaranch): el comportament ètic de les estrelles esportives, tant positiu com negatiu, pot influir en multitud de nens i joves que les segueixen.

El company Jaume Casamitjana, gran seguidor de tota classe d’esports, va realitzar fa temps un treball sobre els valors de l’esport, concretament del futbol, però es pot aplicar a molts d’altres. En primer lloc destaca, una reafirmació de la corporeïtat: el gran valor que té el futbol -i l’esport en general- “de cara a un millor autoconeixement del cos, de les pròpies potencialitats i dels propis límits. No està mai de més vindicar la dimensió corporal”.

En segon lloc, l’esport com a escola de virtuts, vers un mateix (buidament del jo, orientar la voluntat vers el fi col·lectiu –en els esports en grup); en relació amb els companys (l’equip no com a suma d’individualitats, sinó com a col·lectiu que suma i col·labora –el Barcelona de Guardiola, sens dubte. Per a Casamitjana això implica “una entesa i una capacitat de col·laboració que, perquè sigui realment autèntica (i per tant exitosa), ha de sostenir-se en l’amistat, la lleialtat i el diàleg. Així, els jugadors poden esdevenir models de companyerisme, testimonis d’autèntica fraternitat. Tot això, sens dubte, “afina” els esperits i, d’alguna manera, els fa percebre d’aprop el més sublim de la persona i de la seva autèntica dignitat. El treball en equip també afavoreix el creixement de les mateixes energies interiors, convertint-se en escola de lleialtat, coratge, decisió i germandat”. Per tot això és fonamental el paper de l’entrenador.

És veritat que hi ha una cara fosca de l’esport (la idolatria, la violència, els diners o l’androcentrisme), però Casamitjana també destaca que l’afecció esportiva crea comunitats i sinèrgies socials més enllà del nivell econòmic, de la raça o de la cultura. El de Prats de Rei conclou el seu magnífic treball afirmant que: “el joc té, no ho oblidem, una potencialitat important: pot esdevenir exercici per a la vida. El futbol obliga a l’home, abans que res, a disciplinar-se a ell mateix. També li ensenya a col·laborar amb els altres, i per últim, a enfrontar-se amb ells netament. La perversitat del diner i del esperit mercantil poden, naturalment, llançar-ho tot per la borda. Tanmateix, tal vegada sigui possible aprendre a viure a partir del joc: la llibertat de l’home es nodreix de regles de convivència. El fenomen d’un món que vibra amb el futbol podria donar-nos més que un entreteniment. Si anéssim al fons, el futbol podria proporcionar-nos una forma de vida”. Ell ho ha dit tot, fins al setembre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 26 de juliol de 2012.

La primera vegada que va veure el mar

Un fet real ocorregut ben a prop nostre. Un cas de 'reagrupació familiar': la mare -immigrant, anys treballant a Catalunya- després de molts tràmits, aconsegueix de reunir-se amb la seva filla per a començar, ja juntes, una nova vida aquí.
La nena, de deu anys, prové d'una zona d'Amèrica sense sortida al mar. Amb un grup d'amics i coneguts, mare i filla es dirigeixen al Port Olímpic de Barcelona i resten sorpresos i senzillament emocionats davant la reacció de l'infant en veure per primera vegada el mar. Un impacte que encara succeïx al segle XXI. El mar, amb tota la seva majestuosa i grandiosa presència causà una impressió fortíssima a la nena, que semblava que es tornés boja d'alegria. Corria sense parar per la platja, d'un lloc cap a l'altre, intentant banyar-se, tot i que l'aigua encara era molt freda. Els qui ho veien, avesats a veure el mar, no s'esperaven una reacció així; és més, ingènuament, creien que ja no quedaven persones en aquest món sense haver vist mai la mar.
"Mamá, mamá...de donde viene tanta agua?", pregunta encuriosida sense poder treure els ulls de l'espectacle natural de les onades, la sorra, la línia de l'horitzó. Jo també, quan era petit, pensava que després de la línia s'acabava el mar, i em costava d'entendre que després de la línia, el mar continuava. I és que el mar, amb la seva immensitat, fascina i seguirà fascinant. El tema de la primera vegada que un veu el mar, que als nens i a les ànimes sensibles el causa un impacte a vegades fins a les llàgrimes, curiosament també fou tractat per Miguel de Cervantes en l'obra universal del Quixot, en l'episodi de la seva visita a Barcelona (capítol LXI de la segona part): "¿Qué es eso que ven mis ojos amigo Sancho? ¿Acaso cielo y tierra se han vuelto del revés? ¡Nunca cosa igual ha sido vista por mis ojos, tanta agua rodeada de tan poca arena!. Espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera es este cielo terrenal. Pienso que en toda la Mancha no cupiera semejante bañera de agua con sal. Llámanlo Mar a este cielo navegable, a este ente perfecto, cúmulo de antónimos. Pues yo me pregunto: ¿existirá otro lugar donde convivan calma y tempestad, quietud y movimiento, avance y retroceso? La compacta arena y la esponjosa espuma, la dura piedra y la blanda alga; el fin del mar es el principio del horizonte. ¡El mar es en sí antítesis pura!".
Aquesta anècdota em fa pensar en com els adults perdem a vegades la capacitat de fascinació que tenen els infants. Una persona s'envelleix quan ja res no el sorprèn, quan tot té una explicació en la seva 'lògica' o quan ja no espera res de nou. Una fascinació que pot ser resultat, com aquest cas, d'un nou horitzó paisatgístic-natural; però que també pot ser per l'obertura de nous horitzons personals -'fer un amic és conèixer un nou món'-, intel·lectuals, espirituals, literaris. Tant de bo tinguem la humilitat de reconèixer que, com la nena sudamericana al port de Barcelona, els nostres propis horitzons són limitats i mantinguem, com ella, sempre la porta oberta a descobrir-ne de nous i de més grans.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de juny de 2012.


La primera vez que vio el mar
Un hecho real y cercano. Un caso de 'reagrupación familiar': la madre -inmigrante, años trabajando en Cataluña- tras muchos trámites, consigue de reunirse con su hija para empezar, ya juntas, una nueva vida aquí.
La niña, de diez años, proviene de una zona de América sin salida al mar. Con un grupo de amigos y conocidos, madre e hija se dirigen al Puerto Olímpico de Barcelona y todos restan sorprendidos y sencillamente emocionados ante la reacción de la niña al ver por primera vez el mar. Un impacto que todavía sucede en el siglo XXI. El mar, con toda su majestuosa y grandiosa presencia causó una impresión fortísima a la niña, que parecía que se volviera loca de alegría. Corría sin cesar por la playa, de un lugar hacia el otro, intentando bañarse, aunque el agua todavía era muy fría. Quienes lo veían, avezados a ver el mar, no se esperaban una reacción así; es más, ingenuamente, creían que ya no quedaban personas en este mundo sin haber visto nunca la mar.
"Mamá, mamá...de donde viene tanta agua?", pregunta curiosa sin poder sacar los ojos del espectáculo natural de las olas, la arena, la línea del horizonte. Yo también, cuando era pequeño, pensaba que tras la línea se acababa el mar, y me costaba de entender que después de ella, el mar continuaba. Y es que el mar, con su inmensidad, fascina y seguirá fascinando. El tema de la primera vez que uno ve el mar, que a los niños y a las almas sensibles les causa un impacto a veces hasta las lágrimas, curiosamente también fue tratado por Miguel de Cervantes en la obra universal del Quijote, en el episodio de su visita en Barcelona (capítulo LXI de la segunda parte): "¿Qué es eso que ven mis ojos amigo Sancho? ¿Acaso cielo y tierra se han vuelto del revés? ¡Nunca cosa igual ha sido vista por mis ojos, tanta agua rodeada de tan poca arena!. Espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera es este cielo terrenal. Pienso que en toda la Mancha no cupiera semejante bañera de agua con sal. Llámanlo Mar a este cielo navegable, a este ente perfecto, cúmulo de antónimos. Pues yo me pregunto: ¿existirá otro lugar donde convivan calma y tempestad, quietud y movimiento, avance y retroceso? La compacta arena y la esponjosa espuma, la dura piedra y la blanda alga; el fin del mar es el principio del horizonte. ¡El mar es en sí antítesis pura!".
Esta anécdota me hace pensar en como los adultos perdemos a veces la capacidad de fascinación que tienen los niños. Una persona se envejece cuando ya nada lo sorprende, cuando todo tiene una explicación en su 'lógica' o cuando ya no espera nada nuevo. Una fascinación que puede ser resultado, como este caso, de un nuevo horizonte paisajístico-natural; pero que también puede ser por la apertura de nuevos horizontes personales -'hacer un amigo es conocer un nuevo mundo'-, intelectuales, espirituales, literarios. Ojalá tengamos la humildad de reconocer que, como la niña sudamericana en el puerto de Barcelona, nuestros propios horizontes son limitados y mantengamos, como ella, siempre la puerta abierta a para descubrir horizontes nuevos y más grandes.

La Madonna del Divino Amore

A Roma, a la via Adreatina passada la zona de les catacombes hi ha el Santuari de la Madonna del Divino Amore, visitat cada cap de setmana per milers de peregrins però poc conegut pels no italians. La imatge és un quadre de la Verge, del segle XIII, amb el Nen Jesús als braços i una coloma que baixa, l’Esperit Sant, ‘el Diví Amor’. Estava en una torre d’un castell. En la primavera de 1740 un vianant fou atacat per una torba de gossos i estava per ser trossejat; el vianant va alçar els ulls, va veure la Sagrada Verge i li va demanar ajuda: els gossos es van dispersar improvisadament fugint pel camp. És considerat el primer miracle. Cinc anys després es construeix l’antic santuari, que encara es manté en l’actualitat i que apareix a la pel•lícula, ‘Las noches de Cabiria’ de Federico Fellini, protagonitzada per la seva esposa Giulietta Massina. Des de 1930, Umberto Terenzi –rector del santuari, ara en procés de beatificació- dóna a l’indret una vitalitat extraordinària. L’any 1944, mentre Roma corre el perill de ser destruïda per la guerra, el 24 de gener el quadre de la Verge fou transferit a la ciutat en diverses esglésies, acabant a Sant Ignasi, on el 4 de juny del 1944 el poble romà, per a obtenir l'alliberament de la ciutat, fa un vot a la Verge de renovar la pròpia vida, de construir un nou Santuari i de realitzar una obra de caritat en el seu honor. La Verge va complir el miracle i Roma fou alliberada. El Papa Pius XII, l’11 de juny de 1944 pregà amb els romans i li donà a la Madonna del Divino Amore el títol de "Salvadora de l’Urbs". El nou santuari fou consagrat per Joan Pau-II el 4 de juliol de 1999. Els diumenges el Santuari presenta un aspecte joiós, s’hi succeïxen les eucaristies al nou santuari. La devoció dels romans vers la Verge impressiona, així com la gran quantitat d’activitats populars que congrega. A la sala dels ‘ex-vots’ s’hi troben moltes restes de favors privats durant la II Guerra Mundial. De Pasqua a octubre, un peregrinatge nocturn surt cada dissabte del centre fins al Santuari, acabant amb la missa de les 5 del matí. Un indret poc conegut per visitar a la ciutat eterna. Publicat a Catalunya Cristiana el 10 de juny de 2012 La Madonna del Divino Amore En Roma, en la vía Adreatina pasada la zona de las catacumbas hay el Santuario de la Madonna del Divino Amore, visitado cada fin de semana por millares de pelegrinos pero poco conocido por los no italianos. La imagen es un cuadro de la Virgen, del siglo XIII, con el Niño Jesús en brazos y una paloma que baja, el Espíritu Santo, ‘El Divino Amor’. Estaba en la torre de un castillo. En la primavera de 1740 un peatón fue atacado por un grupo de perros, estaba para ser muerto. Levantó los ojos, vió a la Virgen y le pidió ayuda: los perros se disperaron de forma improvisada huyendo por el campo. Es considerado el primer milagro. Cinco años más tarde se construye el primer santuario, que aún se mantiene en la actualidad y que aparece en la película ‘Las noches de Cabiria’ de Federico Fellini, protagonizada por su esposa Giulietta Massina. A partir de 1930, Umberto Terenzi –rector del santuario, ahora en proceso de beatificación- da al lugar una vitalidad extraordinaria. En el año 1944, mientras Roma corre el peligro de ser destruída por la guerra, el 24 de enero el cuadro de la Virgen fue transferido a la ciudad en diversas iglesias, terminando en san Ignacio, donde el 4 de enero de 1944 el pueblo romano, para obtener la liberación de la ciudad, hace un voto a la Virgen de renovar la propia vida, de construir un nuevo santuario y de realizar una obra de caridad en su honor. La Virgen cumplió el milagro y Roma fue liberada. El Papa Pío XII, el 11 de junio de 1944 oró con los romanos y dió a la Madonna del Divino Amore el título de ‘Salvadora de la Urbe’. El nuevo santuario fue consagrado por Juan Pablo II el 4 de julio de 1999. Los domingos el Santuario presenta un aspecto gozoso, se suceden las eucaristías al nuevo santuario. La devoción de los romanos hacia la Virgen impresiona, así como la gran cantidad de actividades populares que congrega. A la sala de los ‘ex-votos’ se encuentran muchos restos de favores privados durante la II Guerra Mundial. De Pascua a octubre, un pelegrinaje nocturno sale cada sábado del centro hasta el santuario, terminando con la misa de las 5 de la mañana. Un sitio poco conocido para visitar en la ciudad eterna.

Crisi, impostos i Església (i II)

Seguim amb el tema mentre la polèmica segueix encesa, curiosament –quina casualitat!- en plena campanya de la renda. Passem avui a l’IRPF: el fet que l’Estat faciliti a través de la declaració de la renda el finançament de l’Església es vist, per alguns, com un residu del nacionalcatolicisme i una discriminació envers les altres religions. En primer lloc, recordem que aquesta col•laboració pel finançament prové de la desamortització de 1835, quan es van posar a la venda tots els béns del clero, hospitals religosos, cases de misericòrdia i ordres religioses –suprimides per decret- que no va servir per altra cosa que enriquir tota una classe de propietaris que foren la base social dels governs liberals. El 1851 es va acordar una renda anual perpètua que l’Estat passava a l’Església en reparació dels danys soferts en el seu sosteniment i aquesta renunciava a tots els béns que li foren robats. Però deixant de banda la història, aquesta col•laboració no es podria mantenir si no hi hagués una realitat en que basar-se –ja en democràcia, els acords entre les dues parts de 1979 deien que “el Estado no puede ni desconocer ni prolongar indefinidamente obligaciones jurídicas contraídas en el pasado”. Anem al gra. L’assignació directa dels pressupostos va quedar suprimida el 2006 i la col•laboració de l’Estat avui és facilitar que siguin els ciutadans (i només ells) qui decideixen quina part dels seus impostos van vers el finançament de l’Església, que se sotmet anualment –a diferència d’altres entitats finançades per fons públics, com els partits o els sindicats- a un referèndum lliure i democràtic a través de la creueta de la renda. Dues dades: aquesta recaptació és el 25% del pressupost de l’Església i les declaracions amb la creueta a favor de l’Església han augmentat en més d’1 milió entre 2006 i 2010. Com justificar avui aquesta col•laboració?. No se li demana a l’Estat que discrimini o que faci privilegis, sino que s’adapti a la realitat. El legislador no pot tractar de la mateixa manera l’italià o el francès a Catalunya que el català o el castellà, i a ningú se li acudirà dir que això és una discriminació vers les altres llengües. O un diari esportiu no dedicarà les mateixes pàgines al futbol que al tennis taula, obviament. Ja Aristòteles parlava de justícia distributiva en aquest sentit. Mirem la realitat: segons el CIS a finals del 2011 un 74’5% dels espanyols es declaraven catòlics –tenint present que això vol dir coses molt diferents- i un 1’9% creients d’altres religions. A Espanya hi ha 18.633 sacerdots i 1.227 seminaristes. Dades recents de l’obra social dels catòlics: 107 hospitals (387.356 hospitalitzats i assistits); 128 ambulatoris i dispensaris (849.728 assistits); 876 cases per a ancians, malalts crònics, invàlids i minusvàlids (57.653 residents i assistits); 937 orfenats i altres centres per a la infància (10.835 assistits); 321 guarderies (10.607 alumnes); 365 centres especials d'educació o reeducació social (53.140 alumnes); 305 consultoris familiars i centres per a la vida i de la família (324.377 assistits). Hi ha 137 capellans dedicats al treball en 82 presons on hi ha internats més de 45.000 persones, tasca en que hi col•laboren 2.769 voluntaris. A més, 73 centres per a l'acollida de reclusos en llibertat provisional, 54 d’atenció a toxicòmans i 24 per a malalts de la sida. Càritas va invertir 230 milions (el 62% provinents de privats) via 17 programes d'assistència social dins del territori de l’Estat. A l’exterior, Mans Unides va dedicar 46 milions d'euros recaptats (un 83% procedent de privats) a 720 projectes. I no només això, l’Església té al seu càrrec el 80% del patrimoni històric-artístic del país i ajuda a 14.000 missioners espanyols arreu del món. He intentat explicar com són les coses. Tant de bò es tractés amb més respecte el tema dels diners de l’Església, a vegada sembla com si fossin beneficis d’una empresa privada per al gaudi de quatre. L’Església és una entitat amb vocació pública per al servei dels altres i la realitat de la seva labor fins al dia d’avui, amb tot el que estalvia a l’Estat, mereix la seva col•laboració, sigui com fins ara o amb altres sistemes. No es que no es pugui canviar o millorar, però s’agraïria una justificació més enllà dels eslògans i dels tòpics de la intolerància. Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de maig de 2012. Crisis, impuestos e Iglesia (y II) Seguimos con el tema mientras la polémica sigue encendida, curiosamente –que casualidad!- en plena campaña de la renda. Pasamos hoy al IRPF: el hecho que el Estado facilite a través de la declaración de la renda la financiación de la Iglesia es visto, para algunos, como un resíduo del nacionalcatolicismo y una discriminación hacia las demás religiones. En primer lugar, recordemos que esta colaboración para la financiación proviene de la desamortización de 1835, cuando se pusieron a la venta todos los bienes del clero, hospitales religiosos, casas de misericordia y órdenes religiosas –suprimidas por decreto- que no sirvió para otra cosa para enriquecer toda una clase de propiedades que fueron la base social de los gobiernos liberales. El 1851 se acordó una renta anual perpétua que el Estado pasaba a la Iglesia en reparación por los daños sufridos en su sostenimiento y esta renunciaba a todos los bienes que le fueron robados. Pero dejando de lado la historia, esta colaboración no se podría mantener si no hubiese una realidad en que basarse –ya en democracia, los acuerdos entre las dos partes de 1979 decían que “el Estado no puede ni desconocer ni prolongar indefinidamente obligaciones jurídicas contraídas en el pasado”. Vamos al grano. La asignación directa de los presupuestos quedó suprimida el 2006 y la colaboración del Estado hoy es facilitar que sean los ciudadanos (y solo ellos) quien deciden que parte de sus impuestos van hacia la financiación de la Iglesia, que se somete anualmente –a diferencia de otras entitades financiadas por fondos publicos, como los partidos y los sindicatos- a un referendum libre y democrático a través de la cruz de la renta. Dos datos: esta recaptación es el 25% del presupuesto de la Iglesia y las declaraciones con la cruz a favor de la Iglesia han aumentado en más de 1 millón entre 2006 y 2010. Como justificar hoy esta colaboración?. No se le pide al Estado que discrimine o haga privilegios, simplemente que ‘se adapte a la realidad’. El legislador no puede tratar del mismo modo el italiano o el francés en Cataluña que el catalán o el castellano, y a nadie se le va a ocurrir que esto es una discriminación hacia las otras lenguas. O un periódico deportivo no dedicará las mismas páginas al futbol que al tenis mesa, obviamente. Ya Aristóteles hablaba de justicia distributiva en este sentido. Fijémonos en la realidad: según el CIS a finales del 2011 un 74’5% de los españoles se declaraban católicos –sin olvidar que esto quiere decir cosas muy diferentes- y un 1’9% creyentes de otras religiones. En España hay 18.633 sacerdotes y 1.227 seminaristas. Datos recientes de la obra social de los católicos: 107 hospitales (387.356 hospitalizados y asistidos); 128 ambulatorios y dispensarios (849.728 asistidos); 876 casas para ancianos, enfermos crónicos y minusválidos (57.653 residentes y asistidos); 937 casas para huérfanos y otros centros para la infancia (10.835 asistidos); 321 guarderias (10.607 alumnos); 365 centros especiales de educación o reeducación social (53.140 alumnos); 305 consultorios familiares y centros para la vida y la familia (324.377 asistidos). Hay 137 curas dedicados al trabajo en 82 cárceles donde hay internados más de 45.000 personas, labor en que colaboran 2.769 voluntarios. Además, 73 centros para la acogida de prisioneros en libertad provisional, 54 de atención a toxicómanos y 24 para enfermos de la sida. Cáritas invirtió 230 millones (el 62% de privados) vía 17 programas de asistencia social dentro del territorio del Estado. En el exterior, Manos Unidos dedicó 46 millones de euros recaptados (un 83% de privados) a 720 proyectos. Y no sólo esto, la Iglesia tiene a su cargo el 80% del patrimonio histórico-artístico del país y ayuda a más de 14.000 misiones españoles en todo el mundo. He intentado explicar como son las cosas. Ojalá se tratase con más respeto el tema del dinero de la Iglesia, parece como si fueran beneficios de una empresa privada para el goze de cuatro. La Iglesia es una entidad con vocación pública para el servicio de los demás y la realidad de su labor hasta el día de hoy, con todo lo que ahorra al Estado, merece su colaboración, sea como hasta ahora o con otros sistemas. No es que no es pueda cambiar o mejorar, pero se agradecería una justificación más allá de los eslóganos y los tópicos de la intolerancia.

Crisi, impostos i Església (I)

En temps agitats com els que corren, molts sofreixen (i de forma cada vegada més accentuada) les conseqüències de la crisi econòmica i de les “retallades”, és hora de que totes les institucions públiques facin un esforç de transparència i d’austeritat: acaba de viure aquesta necessitat la primera autoritat de l’Estat. Tanmateix, els temps de crisi i d’agitació són també propicis per a utilitzar la indignació popular –amb dificultats per afrontar les qüestions complicades amb serenitat- amb fins poc honestos, per mentir i manipular. Una d’aquestes qüestions són els anomenats privilegis eclesiàstics pel que fa als impostos, qüestió que gaudeix d’una força simbòlica especial en aquest país donat a reviure contínuament el guerracivilisme i la dialèctica revolucionaria. El tema apareix últimament amb força en les paraules de determinats polítics, sindicats o en algunes pancartes en les manifestacions. Exposaré la realitat vigent per afirmar que no es tracta de cap ‘privilegi’, tot i que no és una realitat immutable que no es pugui millorar. Les crítiques es refereixen especialment a l’IBI (impost sobre béns immobles), que segons publicava “El País” del 26 de febrer, l’Església no el paga “en virtut dels acords de l’Església i l’Estat” de 1979, afirmació falsa ja que aquest règim fiscal està regulat especialment per la Llei de mecenatge 49/2002, per la qual l’Església té les mateixes exempcions que les altres institucions sense fins lucratius. Concretament, són lliures de pagar l’IBI els serveis públics (defensa, seguretat, educació pública i presons); els immobles religiosos de l’Església Catòlica però també els de les confessions que tenen conveni amb l’Estat (la Federació d’entitats religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites i la Comissió Islàmica); els immobles de governs estrangers; de la Creu Roja; el terrenys ocupats per línies ferroviàries; els col·legis concertats; els edificis pertanyents al patrimoni històric-artístic i, en general, les entitats sense fins lucratius. Per tant, repeteixo, afirmar que l’Església gaudeix de privilegis fiscals pel que fa a l’IBI és, simplement, mentida. El motiu profund pel qual l’Estat allibera de part de tributació a societats particulars és per la seva contribució, amb les seves activitats, al bé comú, fet que provoca un estalvi a les arques públiques, que hauríen d’assumir els costos d’aquestes activitats en cas de que no existíssin. El mes vinent donaré dades concretes sobre el que suposa l’activitat organitzada dels catòlics en el nostre país; simplement, com un exemple, dono la dada que les parròquies de l’arxidiòcesi de Barcelona avui estan distribuint aliments a unes 150.000 persones cada dia. Tot això no per presumir, hi ha moltes altres persones i grups que desinteressadament fan el bé, però si per il·lustrar la realitat d’aquesta labor social, i el fet espiritual (confessional, litúrgic, sagramental) que està en la base de tota aquesta activitat, que en el règim actual no mereix l’adhesió de l’Estat (aconfessionalitat, neutralitat) però si el seu respecte i reconeixement. Tanmateix, n’hi ha alguns que això sembla que no ho entenen, però s’agraïria que exposessin els seus veritables motius, sense ‘vestir-los’ de raons econòmiques; com van fer també amb la Jornada Mundial de la Joventut del passat estiu. Darrera la manipulació, segons alguns analistes, no hi ha res més que un nou desig desamortitzador aprofitant la crisi, per via de fer impossible el manteniment dels recursos materials i espirituals de l’Església a la nostra societat per posar-los en mans d’un projecte d’Estat laïcista. Si el dit acusador es dirigeix només a l’Església i no en altres entitats que també gaudeixen de beneficis fiscals (partits polítics i les seves fundacions, sindicats, altres religions...i no dic que no els hagin de tenir) només es pot entendre des del laïcisme agressiu i la intolerància perenne d’una part de la classe política contra la religió catòlica. El mes vinent parlarem de la casella de l’IRPF. Publicat a l'Enllaç dels anoiencs del 26 d'abril de 2012 Crisis, impuestos e Iglesia (I) En tiempos agitados como los corrientes en que muchos sufren (y de un modo cada vez más intenso) las consecuencias de la crisis económica y de los ‘recortes’, todas las instituciones públicas tienen que hacer un esfuerzo de transparencia y de austeridad, lo acaba de vivir en su misma persona la primera autoridad del Estado. Sin embargo, los tiempos de crisis y de agitación son también propicios para utilizar la indignación popular –con dificultades para afrontar la cuestiones complicadas con serenidad- con fines poco honrados, para mentir y manipular. Una de estas cuestiones son los llamados privilegios eclesiásticos por lo que se refiere a los impuestos, cuestión de goza de una fuerza simbólica especial en este país –por parte de todos los colores políticos, sin duda- dado a revivir continuamente el guerracivilismo y la dialéctica revolucionaria. El tema aparece últimamente con fuerza en las palabras de determinados políticos, sindicatos o en algunas pancartas en las manifestaciones. Voy a exponer la realidad vigente para afirmar que no se trata de ningún ‘privilegio’, aunque no es una realidad inmutable que no se pueda cambiar ni mejorar. Las críticas se refieren especialmente al IBI (impuesto sobre bienes inmuebles), que como publicaba ‘El País’ del 26 de febrero, la Iglesia no lo paga ‘en virtud de los acuerdos entre la Iglesia y el Estado’ de 1979, hecho completamente falso ya que este regimen fiscal está regulado especialmente por la Ley del Mecenazgo 49/2002, por la cual la Iglesia goza de las mismas exenciones que las otras instituciones sin fines lucrativos. Concretamente, estan libres de pagar el IBI los sevicios públicos (defensa, seguirdad, educación pública i cárceles); los inmuebles religiosos de la Iglesia Católica pero también las de las confesiones que tienen convenio con el Estado (la Federación de entidades religiosas Evangélicas, la Federación de Comunidades Israelitas i la Comisión Islámica); los inmuebles de gobiernos extranjeros; de la Cruz Roja; los terrenos ocupados por líneas ferroviarias; los colegios concertados; los edificios pertenecientes al patrimonio histórico y artítico y, en general, las entidades sin fines lucrativos. En conclusión, repito, afirmar que la Iglesia goza de privilegios fiscales por lo que se refiere al IBI es, simplemente, mentira. El motivo profundo por el cual el Estado libera de parte de tributación a sociedades particulares es por su contribución al bien común, hecho que provoca un ahorro a las arcas públicas, que deberían asumir los costes de estas actividades en caso de que no existieran. El mes que viene daré datos concretos sobre lo que supone la actividad organizada de los católicos en nuestro país; simplemente, como un ejemplo, doy el dato que las parroquias de la archidiócesis de Barcelona en el día de hoy estan dando alimentos a unas 150.000 personas cada día. Todo esto no para presumir, hay muchas más personas que de forma desinteresada hacen el bien, pero si para ilustrar la realidad de esta labor social, y el hecho espiritual (confesional, litúrgico, sacramental) que está en la base de toda esta actividad, que en el régimen actual no merece la adhesión del Estado (aconfesionalidad, neutralidad) mas si su respecto y reconocimiento. Sin embargo, hay algunos que esto parece que no lo entienden, pero se agradecería que explicasen sus verdaderos motivos, sin que los vistieran de razones económicas; como hicieron también con la Jornada Mundial de la Juventud del pasado verano. Detrás de la manipulación, según algunos analistas, no hay nada más que un nuevo deseo desamortizador aprovechando la crisis, haciendo imposible el mantenimiento de los recursos espirituales y materiales de la Iglesia en nuestra sociedad para ponerlos en manos de un proyecto de Estado laicista. Si el dedo acusador se dirige solo a la Iglesia y no en otras entidades que también gozan de beneficios fiscales (partidos políticos y sus fundaciones, sindicatos, otras religiones...y no digo que no los hayan de tener) solo se puede entender desde el laicismo agresivo y la intolerancia perenne de una parte de la clase política contra la religión católica. El mes que viene hablaremos de la casilla del IRPF.

Els catòlics en el panorama comunicatiu italià

La visita de Marco Tarquinio, director d’Avvenire, al Col•legi Espanyol de Roma el passat dia 22, em permet d’obrir una petita porta al panorama comunicatiu italià. Avvenire, nat el 1968, és un instrument de l’Església a Itàlia –pel qual fa un gran esforç econòmic- que esdevé en paraules del seu director “un signe de contradicció” en els quioscos del país.
En constant creixement, s’ha fet un espai en el panorama de la premsa escrita, tot i la doble crisi que aquesta sofreix arreu, l’econòmica i de de les noves tecnologies. Procura oferir una manera diferent de fer periodisme, vegem-ne alguns exemples. D’entrada, fullejant els diferents rotatius italians, sorprèn l’escassa informació internacional que dediquen, fet que vol contrastar Avvenire. Tarquinio creu que els països que han tingut imperi a ultramar –Espanya, Anglaterra- són més proclius a interessar-se sobre allò que passa més enllà de les seves fronteres. Una altra proposta és la d’un setmanari amb notícies verdaderes però escrites per a nens, amb l’intent d’habituar a la lectura.
Però anant més al fons, Tarquinio defensa un periodisme catòlic respectuós amb els fets i amb un punt de vista honest. Intenta contrarestar una altra característica de la premsa italiana, l’excés absolut de crònica negra que ocupa grans titulars –les tres ‘s’ en italià: sangue, sesso e soldi (diners). Aquesta deformació periodística deixa de banda el caràcter educatiu que també té la professió, i per això Avvenire intenta fer notícia de l’altra cara de la realitat, el bé que també passa al voltant nostre. En el món del treball, de l’economia, de l’educació hi ha iniciatives honestes (especialment en el context italià, accions educatives contra la màfia) i això també hauria de ser notícia. La raó és que la premsa educa amb la selecció de notícies que fa, orienta cap a un model de persona, i els italians mereixen ‘models’ i ‘herois’ positius.
Pel que fa a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrar-se imparcial, donant una clau de lectura dels diferents programes i iniciatives segons els valors que importen a la línia editorial: la persona al centre, amb tot allò que implica. També intenta donar instruments als laics davant difícils qüestions –va elaborar dos suplements dedicats al fenomen de la pedofilia en tota la seva amplitud, per situar la crisi eclesial en el seu context- i fa campanyes contra, per exemple, els jocs d’atzar i les apostes, una autèntica plaga a Itàlia.
És una mostra d’un panorama comunicatiu divers al nostre, hi ha també per exemple la revista dominical Famiglia cristiana –que es distribueix en quioscos i esglésies- amb una tirada inmensa, la més alta del país si no m’equivoco, sostinguda per una gran quantitat de publicitat, i que tracta tota classe de temes. A més, un riquíssim teixit de webs, no només vinculades a l’aspecte més institucional de l’Església, sinó promogudes per laics i que aborden una gran quantitat de problemàtiques: vida, bioètica, sexualitat, educació, justícia social, espiritualitat, etc. Una realitat que denota un esforç de l’Església per fer-se present en el món comunicatiu –i per tant en la cultura quotidiana- dels italians; i també la riquesa d’un món laical més despert i actiu.
Publicat a Catalunya Cristiana el 15 d'abril de 2012
Los católicos en el panorama comunicativo italiano
La visita de Marco Tarquinio, director de Avvenire, al Colegio Español de Roma el pasado día 22, me permite abrir una pequeña puerta en el panorama comunicativo italiano. Avvenire, nacido en 1968, es un instrumento de la Iglesia en Italia –por el cual hace un gran esfuerzo económico- que representa en palabras de su director “un signo de contradicción” en los quioscos del país.
En constante crecimiento, se ha hecho un espacio en el panorama de la prensa escrita, que sufre sin embargo la doble crisis por todas partes, la económica y la de las nuevas tecnologías. Procura ofrecer una modo distinto de hacer periodismo, veamos algunos ejemplos. De entrada, hojeando los diferentes rotativos italianos, sorprende la escasa información internacional que dedican, hecho que quiere contrastar Avvenire. Tarquinio cree que los países que han tenido imperio en ultramar –España, Inglaterra- son más proclives a interesarse sobre aquello que pasa más allá de sus fronteras. Otra propuesta es la de un setmanari con noticias verdaderas pero escritas para niños; un intento de habituar a la lectura.
Pero yendo más al fondo, Tarquinio defiende un periodismo católico respetuoso con los hechos y con un punto de vista honesto. Intenta contrarrestar otra característica de la prensa italiana, el exceso absoluto de crónica negra que ocupa grandes titulares –las tres ‘s’ en italiano: sangue, sesso e soldi (dinero). Esta deformación periodística deja de lado el carácter educativo que también tiene la profesión, y por esto Avvenire intenta hacer noticia de la otra cara de la realidad, el bien que también pasa alrededor nuestro. En el mundo del trabajo, de la economía, de la educación hay iniciativas honestas (especialmente en el contexto italiano, acciones educativas contra la mafia) y esto también debería ser noticia. La razón es que la prensa educa con la selección de noticias que hace, orienta hacia un modelo de persona, y los italianos merecen ‘modelos’ y ‘héroes’ positivos.
Con respecto a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrarse imparcial, dando una clave de lectura de los diferentes programas e iniciativas según los valores que importan a la línea editorial: la persona al centro, con todo aquello que implica. También intenta dar instrumentos a los laicos ante difíciles cuestiones –elaboró dos suplementos dedicados al fenómeno de la pedofilia en toda su amplitud, para situar la crisis eclesial en su contexto- y hace campañas contra, por ejemplo, los juegos de azar y las apuestas, una auténtica plaga en Italia.
Es una muestra de un panorama comunicativo diferente al nuestro, hay también por ejemplo la revista dominical Famiglia cristiana –que se distribuye en quioscos e iglesias- con una tirda inmensa, la más alta del país si no yerro, sostenida por una gran cantidad de publicidad, y que trata toda clase de temas. Además, un riquísimo tejido de webs, no sólo vinculadas al aspecto más institucional de l’Iglesia, sino promovidas por laicos y que abordan una gran cantidad de problemáticas: vida, bioética, sexualidad, educación, justicia social, espiritualidad, etc. Una realidad que denota un esfuerzo de la Iglesia por hacerse presente en el mundo comunicativo –y por lo tanto en la cultura cotidiana- de los italianos; y también la riqueza de un mundo laical más despierto y activo.

El perdó (i II)

Acabem avui la reflexió precedent sobre el perdó. El perdó autèntic implica la cancelació d’una situació crítica que ha de ser resolta, perquè l’hostilitat crònica arrelada en una memòria ressentida –assenyala Letiampa- demana de ser resolta. Hi ha tres criteris que permeten identificar la verdadera naturalesa del perdó, a diferència dels acostaments que vam fer el mes passat.
El primer és que el perdó és un adveniment, és un fet que no pot ser previst; no pot ser resultat de causes precedents, no és reproduïble ni està sota control. Com a imprevist a vegades és vist en els confins d’allò impossible. Els cristians que s’acosten freqüentment al sagrament de la confessió han de viure el perdó rebut com un verdader acte i esdeveniment, mai com un acte mecànic. Allò mecànic s’oposa a allò lliure i personal, i no hi ha res més lliure i personal que Déu mateix.
La segona característica és que el perdó verdader implica la relació amb algú, una relació entre l’ofensor i l’ofensor. Implica una relació personal; és, gairebé, un canvi de paraules; no és possible fer-ho amb un animal, una cosa, o amb un fet històric. Quan diem l’expressió “perdonar-se a un mateix”, té el sentit de la idea d’una duplicació del subjete, on un ‘jo’ present necessita perdonar un ‘altre si mateix’, que en un altre temps o en un altra situació va cometre un error que provoca ressentiment al primer i present ‘jo’.
Per últim, la tercera característica va lligada a l’etimologia de la paraula llatina donum: el perdo és un regal, és un do gratuït. Implica el regal de cancelar una ofensa però també de canviar una situació, de mirar amb altres ulls una persona, dona la possibilitat de recomençar. Canvia el qui perdona, que s’allibera del ressentiment, però també canvia el perdonat.
El perdó és un esforç sense fi, si un s’hi enfronta, i ningú es podrà extranyar si diguem que hi ha situacions, pel que fa al que ha rebut l’ofensa, que posen a l’ésser humà al límit de les seves forces. Per això, quasi sense voler vinculem la capacitat de perdó a una característica pròpiament divina: els homes som incapaços de perdonar sempre de forma pura.
A punt de viure de nou una Setmana Santa, tant de bo tinguessim una mica el cor obert per percebre a Aquell que és Amor i és Perdó, que té una capacitat de perdonar que no podem imaginar. Que posem els nostres ressentiments als seus peus i li demanem que perdoni per nosaltres allò que a nosaltres ens supera, allò que no acabem mai de passar-ne pàgina. I si davant d’aquest Amor ens sentim petits, limitats, també demanem sincerament perdó amb la seguretat de que serem perdonats en un acte lliure i gratuït. Perdó és alliberament i tots necessitem viure més lleugers.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de març de 2012


El perdón (y II)
Terminemos hoy la reflexión precedente sobre el perdón. El perdón auténtico implica la cancelación de una situación crítica que tiene que ser resuelta porqué la hostilidad crónica arraigada en una memoria resentida –señala Letiampa- pide ser resuelta. Hay tres criterios que permiten identificar la verdadera naturaleza del perdón, a diferencia de las aproximaciones que hicimos el mes pasado.
El primero es que el perdón es un acontecimiento, es un hecho que no puede ser previsto; no puede ser resultado de causas precedentes, no es reproducible y no está bajo control. Como imprevisto a veces es visto en los confines de lo imposible. Los cristianos que se acercan frecuentemente al sacramento de la confesión tienen que vivir el perdón recibido como un acto y acontecimiento verdadero, nunca como un acto mecánico. Lo mecánico se opone a lo libre y persona, y no hay nada más libre y personal que Dios mismo.
La segunda característica es que el perdón verdadero implica la relación con alguien, una relación entre el ofendido y el ofensor. Implica una relación personal; es, casi, un cambio de palabras; no es posible hacerlo con un animal, una cosa, o un hecho histórico. Cuando decimos la expresión ‘perdonarse’, tiene el sentido de la idea de una duplicación del sujeto, donde un ‘yo’ presente necesita perdonar a ‘otro sí mismo’, que en otro tiempo o situación cometió un error que provoca resentimiento al primer ‘yo’.
Por último, la tercera característica va ligada a la etimología de la palabra latina donum: el perdón es un regalo, es un don gratuito. Implica el regalo de cancelar una ofensa pero también de cambiar una situación, de mirar con otros ojos a una persona, da la posibilidad de recomenzar. Cambia el que perdona, que se libera del resentimiento, pero también cambia el perdonado.
El perdón es un esfuerzo sin fin, si uno se enfrenta a él sinceramente, y nadie se podrá extrañar si afirmamos que existen situaciones, por lo que se refiere a quien ha recibido la ofensa, que ponen al ser humano al límite de sus fuerzas. Por eso, casi sin querer vinculamos la capacidad de perdón a una característica propiamente divina: los hombres somos incapaces de perdonar siempre de forma pura.
A punto de vivir de nuevo una Semana Santa, ojala tuviésemos un poco el corazón abierto para percibir Aquel que es Amor y es Perdón, que tiene una capacidad de personar que no podemos ni imaginar. Que pongamos nuestros resentimientos a sus pies y que le roguemos que perdone por nosotros aquello que a nosotros nos supera, aquello de lo cual no acabamos nunca de pasar página. Y si delante de este Amor nos sentimos pequeños, limitados, también pidamos sinceramente perdón con la seguridad que seremos perdonados en un acto libre y gratuito. Perdón es liberación y todos necesitamos vivir más ligeros.

El vol de les orenetes, d'Antoni Talló

Xuclades, de lluny per l’oreig primaveral
deixaran les dolçes pàtries de refugi,
tot xisclant gracioses veus d’acomiat
i amb tortes volades de desfici
vola que volaràs.

Amb un triangle de força i germanor
i unides dins el llaç de l’igualtat
traspassen l’espai amb segura direcció,
i talment com qui recobra la llibertat
vola que volaràs.

Trencat per l’amor patri el ferm triangle,
disperses buscaran nadiua llar,
obrint arreu de l’aire un pas ben ample
i amb el cant prim i penetrant esguard
vola que volaràs.

Tot resseguint dels cloquers les altes puntes
i atretes amb ràpida agilitat
vindran de poble en poble a grups juntes
i empeses amb ferotge velocitat
vola que volaràs.

Amb incansable aleteig dinàmic
sempre voladines mai pararan
escampant de goig un xiscle fantàstic
i amb l’ànim que la llar retrobaran
vola que volaràs.

Portant l’amor fecond el foc encés
encendran la pròpia llar ja retrobrada
talment com si la vida es multipliqués;
i amb joia per la nascuda fillada
vola que volaràs.

Augmentant de les aus el nombre d’ales
el brunyit i els xiscles es doblaran;
corrent per l’espai immens amb grans volades
i amb vol eternal que mai finiran
vola que volaràs.

Antoni Talló Busquets.
Sant Martí de Tous, 1 de juliol de 1933.

Vers la guarició i la renovació

Entre els passats 6 i 9 de febrer va tenir lloc a la Universitat Gregoriana de Roma el simposi ‘Vers la guarició i la renovació’, dirigit a bisbes catòlics i als superiors de les ordres religioses sobre l’espinosa qüestió dels abusos sexuals a menors comesos per sacerdots. Voldria simplement exposar algunes de les idees que em van semblar més interessants, no insistint més en el cas real i impressionant d’una víctima irlandesa, Marie Collins, que ja ha estat suficientment difós.

Errors. Mons. Rosetti enumerà els errors comesos per la jerarquia eclesiàstica al llarg del temps en el tema dels abusos: 1.- No escoltar a les víctimes i ser despistats pels violadors; 2.- Infravaloració de la presència d’abusos en la propia diòcesi; 3.- Excés d’optimisme en la curació dels abusadors; 4.- Malinterpretar el perdó dels agressors; 5.- Absència de formació humana per als sacerdots, també a nivell sexual; 6.- No fer cas de les ‘senyals de perill’. Mons. Scicluna, des d’un punt de vista més jurídic, afirmà que la falta de respecte a la veritat genera desconfiança i sospites i que respectar les lleis ha d’evitar desofortunades distorsions que lamentablement han allargat els episodis d’abusos.

No respostes fàcils. En el congrés també es va intentar de no donar respostes fàcils al problema dels abusos, tot i que aquestes poden tenir part de veritat: la campanya dels mitjans de comunicació contra l’Església, l’avarícia dels advocats, l’orientació homosexual de molts ministres. Cap qüestió de les citades pot explicar i donar raó de la crisi, sense olvidar tampoc que els casos de calúmnia són baixos: la gran majoria de les denúncies són certes (en un 95% es va dir). No es pot presupossar lleugerament la manca de llibertat en els abusadors, per tal de treure la dimensió de pecat i d’acte responsable als abusos, afirmaren alguns professors de la Gregoriana en la seva exposició.

Sofriments dels laics. Entre els danys causats per la crisi, s’ha d’incloure un sofriment per part dels laics, cristians practicants que sofreixen perquè estimen l’Església i el sacerdoci. Mons. Cupisch, parlant dels Estats Units, afirmà que “els catòlics han estat ferits pels errors morals d’alguns sacerdots, però encara han estat més ferits pels bisbes que no han posat als nens com una prioritat. La gent esperava que els líders religiosos fossin els primers en oposar-se fortament al mal”. També s’ha d’incloure que molts creients, i això ho he pogut notar també a casa nostra (especialment durant la crisi a l’entorn de la Setmana Santa de 2010, l’any “més amarg de la meva vida” segons va confessar el cardenal Marx), se senten avergonyits, impotents a l’enfrentar-se amb les percepcions negatives, la crítica i el cinisme amb que molts familiars, amics i veïns tracten a l’Església. Se senten desprotegits i sense arguments per defensar allò que estimen. En el cas dels EEUU es va dir que ha ajudat molt en aquest sentit el comprometre també als laics a crear ‘ambients segurs i protegits’ en les parròquies.

Oportunitat. La crisi de la pederastia és una gran crisi per l’Església, una més de les que ha sofert al llarg dels segles. Però també és una oportunitat, una oportunitat –certament difícil i a llarg plaç- per a treballar i convertir-se en un model internacional de protecció de nens, de joves i d’adults vulnerables. Una oportunitat per a viure en una major transparència: el pecat dels sacerdots és un escàndol, certament; però encara ho és més, l’intent de tapar-los, la cultura del silenci i l’hipocresia. Acabo amb aquestes paraules del cardenal Marx, “tan de bò aquesta crisi, compresa també a nivell espiritual, sigui un gran impuls vers la conversió i la renovació, i així, pas a pas, cap a la recuperació de la credibilitat”.

Publicat a Catalunya Cristiana el 26 de febrer de 2012


Entre los pasados 6 y 9 de febrero tuvo lugar a la Universidad Gregoriana de Roma el simposio ‘Hacia la cura y la renovación’, dirigido a obispos católicos y a los superiores de las órdenes religiosas sobre la espinosa cuestión de los abusos sexuales a menores cometidos por sacerdotes. Querría simplemente exponer algunas de las ideas que me parecieron más interesantes, no insistiendo más en el caso real e impresionante de una víctima irlandesa, Marie Collins, que ya ha sido suficientemente difundido.
Errores. Mons. Rosetti enumeró los errores cometidos por la jerarquía eclesiástica a lo largo del tiempo en el tema de los abusos: 1.- No escuchar a las víctimas y ser despistados por los violadores; 2.- Infravaloración de la presencia de abusos en la propia diócesis; 3.- Exceso de optimismo en la curación de los abusadores; 4.- Malinterpretar el perdón de los agresores; 5.- Ausencia de formación humana para los sacerdotes, también a nivel sexual; 6.- No hacer caso de las ‘señales de peligro’. Mons. Scicluna, des de un punto de vista más jurídico, afirmó que la falta de respeto a la verdad genera desconfianza y sospechas y que respetar las leyes tiene que evitar desafortunadas distorsiones que lamentablemente han alargado los episodios de abusos.
No respuestas fáciles. En el congreso también se intentó de no dar respuestas fáciles al problema de los abusos, aun cuando estas pueden tener parte de verdad: la campaña de los medios de comunicación contra la Iglesia, la avaricia de los abogados, la orientación homosexual de muchos ministros. Ninguna cuestión de las citadas puede explicar y dar razón de la crisis, sin olvidar tampoco que los casos de calumnia son bajos: la gran mayoría de las denuncias son ciertas (en un 95% se dijo). No se puede presuponer ligeramente la carencia de libertad en los abusadores, por tal de sacar la dimensión de pecado y de acto responsable a los abusos, afirmaron algunos profesores de la Gregoriana en su exposición.
Sufrimientos de los laicos. Entre los daños causados por la crisis, se ha de incluir un sufrimiento por parte de los laicos, cristianos practicantes que sufren porque estiman la Iglesia y el sacerdocio. Mons. Cupisch, hablando de los Estados Unidos, afirmó que “los católicos han sido heridos por los errores morales de algunos sacerdotes, pero todavía han sido más heridos por los obispos que no han puesto a los niños como una prioridad. La gente esperaba que los líderes religiosos fueran los primeros en oponerse fuertemente al mal”. También se debe incluir que muchos creyentes, y esto lo he podido notar también a casa nuestra (especialmente durante la crisis entorno a la Semana Santa de 2010, el año “más amargo de mi vida” segundos confesó el cardenal Marx), se sienten avergonzados, impotentes al enfrentarse con las percepciones negativas, la crítica y el cinismo con que muchos familiares, amigos y vecinos tratan a la Iglesia. Se sienten desprotegidos y sin argumentos por defender aquello que estiman. En el caso de los EEUU se dijo que ha ayudado mucho en este sentido el comprometer también a los laicos a crear ‘ambientes seguros y protegidos’ en las parroquias.

Oportunidad. La crisis de la pederastia es una gran crisis de la Iglesia, una más de las que ha sufrido a lo largo de los siglos. Pero también es una oportunidad, una oportunidad –ciertamente difícil y a largo plazo- para trabajar y convertirse en un modelo internacional de protección de niños, de jóvenes y de adultos vulnerables. Una oportunidad para vivir en una mayor transparencia: el pecado de los sacerdotes es un escándalo, ciertamente; pero todavía lo es más, el intento de taparlos, la cultura del silencio y la hipocresía. Acabo con estas palabras del cardenal Marx, “ojalá esta crisis, comprendida también a nivel espiritual, sea un gran impulso hacia la conversión y la renovación, y así, paso a paso, hacia la recuperación de la credibilidad”.

"Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo"

La Divina Paraula d‟aquest II Diumenge de Quaresma ens trasllada a dues muntanyes. En una primera, el mont Mòria, Déu posa a prova Abraham demanant-li el sacrifici del seu propi fill Isaac en una escena misteriosa que es considera una prefiguració de Crist, entregat pel Pare per a la salvació de tots en una altra muntanya, el Calvari. Però la segona muntanya d‟avui és, segons la tradició, el mont Tabor on Jesús es transfigurà, s‟omplí de llum i de blancor; en altres paraules, es transformà, davant de Pere, Jaume i Joan, anticipant-los com en un llampec la seva resurrecció i la seva veritable identitat, la seva divinitat. És la qüestió és: Qui és Jesucrist? i sant Pau ens dóna la clau: “el qui va morir, més encara el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres” (Rm 8,34). Des del núvol que envoltava aquella transfiguració, se sent una veu que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo” (Mc 9,7). Aquest breu verset, un dels més rics del Nou Testament, inclou una revelació sobre „Qui és Jesús‟ i una exhortació a escoltar-lo; podria ser un bon lema per la Santa Quaresma. Un temps per estimar més Jesús i per estar més a prop d‟Ell, un temps per fer silenci en el nostre interior per escoltar-lo més cada dia. I aquest hauria del ser el sentit de les pràctiques d‟aquests dies, petits sacrificis, abstinència de carn (i per què no també abstinència de televisió, internet, soroll...) i més intensa pregària (viacrucis, misereres): deixar més lloc a Déu en la nostra vida, deixar-li més espai en el nostre ésser, en les nostres jornades. Que no vegem a Jesús com un personatge llunyà, sinó com Aquell que és viu i que ens acompanya cada dia en els nostres afanys, que carregant-se la Creu ha assumit i compartit els nostres dolors. S‟ha escrit que la crisi de fe dels nostres temps, més que una crisi superficial que es tradueix en estadístiques, és una crisi que va més al fons: molts dels nostres contemporanis viuen en un „eclipsi‟ de Déu, de manca de sensibilitat espiritual, viuen en un horitzó estret, que no els permet de veure‟s a si mateixos, les seves vides, els seus problemes, el món, amb una mirada transcendent. Més que rebuig a l‟amor de Déu es tracta d‟un problema de no percepció. El nostre món no fa fàcil trobar-se amb Jesús, és per això que necessitem la Quaresma més que mai. Que tots fem un esforç, una ascesi, per viure més en la seva presència, per estar més a prop d‟Ell i per escoltar-lo. Llavors experimentarem com els apòstols que “bé s‟està” al seu costat, perquè no només cal saber que l‟ésser humà troba la plenitud en Déu, sinó que cal sentir-ho i viure-ho. Només així serem testimonis davant dels qui el necessiten tant com nosaltres.
Publicat al Full Dominical d'Igualada, del diumenge 4 de març de 2012

El perdó (I)

Parlar de la culpa, del ressentiment i del perdó no és cosa gens fàcil. Constatem que així com la culpa i el ressentiment per una culpa comesa o soferta fan carregosa l’existència, l’experiència del perdó es tota la contrària, és la d’un gran alliberament. També que l’experiència negativa d’allò primer és comú a tota vida humana, i que per això es fa necessària una ‘dosi’ de perdó en les coses petites i grans que ens succeïxen. Voldria en aquest temps de Quaresma, temps de perdó per excel·lència que els cristians vam començar ahir dimecres de cendra, oferir unes reflexions sobre el perdó, en base a les reflexions de Shenge Adrien Letiampa, jesuïta. Per acostar-se a una realitat complexa com la del perdó, ell parteix de la realitat de la víctima de l’ofensa i fa una ‘aproximació negativa’. És a dir, primer intenta dir que no és el perdó per després procurar oferir-ne una definició.

1.- El perdó i el pas del temps. El perdó no és l’oblit de la culpa: la futurització a que tots estem empesos va disolvent els coaguls de rancor, els va liquidant o simplement els va lubricant. L’oblit certament va curant la nostra memòria, es bo anar passant pàgina per la nostra salut mental, però això no significa que haguem perdonat. Lligat amb això hi ha el desgast, és a dir, l’oblit no és una cancel·lació automàtica sino que el record de la culpa va sofrint un desgast al llarg del temps, es va digerint progressivament. L’ofensa passa progressivament a formar part del patrimoni dels records i el rancor va esdevenint cada dia més dèbil fins esdevenir un fantasma o una ombra del passat. Però això no és un procés automàtic, hi ha ocasions que fan renèixer el passat, el fan retornar de forma imprevista; per tant, tot i que és cert que el temps fa que la corba del rancor tendeixi a zero, també és cert que pot tenir els seus zig-zags. L’altra dimensió del pas el temps, més positiva, és la integració, és com un desgast en sentit positiu, és aquella actitud que procura aprendre de les ofenses per passar a una síntesi superior, fa un pacte amb el rancor perquè no ens afecti més. Però ni l’oblit, ni el desgast, ni la integració són el verdader perdó, ja que seria identificar-lo simplement amb els efectes del temps i de la nostra condició limitada; seria una espècie de cancel·lació passiva i inevitable d’una ofensa en el qual no prenem la iniciativa i no entrem en contacte amb l’ofensor, un procés sempre en solitari.

2.- La negació del mal. Una altra manera d’evitar el perdó és negar el mal. En la voluntat de l’home no hi ha mal, no hi ha responsabilitat, no hi ha pecat. Si no hi ha mal comés és absurd que hi hagi rancor i per tant és inútil el perdó. Hi ha una part de veritat en aquesta tesi: quan un obra de forma incorrecta no busca el mal per el mal, la voluntat humana està orientada naturalment al bé. El problema és que busca un bé parcial o una simple apariència de bé; com diu Kiely: “cada possible mode d’actuar porta amb sí algun bé, perquè la pura negació no pot existir. Així, el drogar-se, l’adulteri o el suicidi poden oferir algun avantatge. Com tota forma de temptació, representen un bé parcial que es pot buscar a força de danyar el bé integral de la persona”. Tanmateix, això no exonera de responsabilitat i per tant de culpa.

3.- Les excuses. Hi ha altres maneres d’intentar negar la realitat del mal, cosa que fa inútil el perdó. Apelar a l’ambigüitat de la intenció, justificar un mal comés per ‘una bona intenció’...en definitiva, buscar excuses. Però àdhuc les excuses no poden cobrir-ho tot, hi ha coses que poden ni ésser excusades perquè no hi ha excusa possible....és el terreny del perdó. Per Letiampa: “tot no pot ser excusable per les excuses, però tot pot ser perdonat pel perdó”.

4.- Perdó i conceptes jurídics. El perdó no equival a la prescripció (un crim deixa de ser imputable pel pas del temps), ni a l’aministia (els crims de determinat període no poden ser jutjats) o la gracia (el cap d’Estat indulta i extingeix parcialment o totalment una pena). Seguirem el mes vinent.

(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 23 de febrer de 2012)

El perdón (I)
Hablar de la culpa, del resentimiento y del perdón no es cosa nada fácil. Constatamos que así como la culpa y el resentimiento por una culpa cometida o sufrida hacen pesada la existencia, la experiencia del perdón se toda la contraria, es la de una gran liberación. También que la experiencia negativa de aquello primero es común a toda vida humana, y que por esto se hace necesaria una ‘dosis’ de perdón en las cosas pequeñas y grandes que nos suceden. Querría en este tiempo de Cuaresma, tiempo de perdón por excelencia que los cristianos empezamos ayer miércoles de ceniza, ofrecer unas reflexiones sobre el perdón, en base a las reflexiones de Shenge Adrien Letiampa, jesuita. Para acercarse a una realidad compleja como la del perdón, él parte de la realidad de la víctima de l’ofensa y hace ‘una aproximación negativa’. Es decir, primero intenta decir que no es el perdón por después procurar ofrecer una definición.
1.- El perdón y el paso del tiempo. El perdón no es el olvido de la culpa: la futuritzación a que todos estamos empujados va disolvendo los coagulos de rencor, los va liquidando o simplemente los va lubricando. El olvido ciertamente va curando nuestra memoria, es bueno ir pasando página por nuestra salud mental, pero esto no significa que hayamos perdonado. Unido con esto hay el desgaste, es decir, el olvido no es una cancelación automática sino que el recuerdo de la culpa va sufriendo un desgaste a lo largo del tiempo, se va digiriendo progresivamente. La ofensa pasa progresivamente a formar parte del patrimonio de los recuerdos y el rencor va deviniendo cada día más débil hasta convertirse en un fantasma o una sombra del pasado. Pero esto no es un proceso automático, hay ocasiones que hacen renacer el pasado, lo hacen retornar de forma imprevista; por lo tanto, aunque es cierto que el tiempo hace que la curva del rencor tienda a cero, también es cierto que puede tener sus zig-zags. La otra dimensión del paso el tiempo, más positiva, es la integración, es como un desgaste en sentido positivo, es aquella actitud que procura aprender de las ofensas para pasar a una síntesis superior, hace un pacto con el rencor para que no nos afecte más. Pero ni el olvido, ni el desgaste, ni la integración son el verdadero perdón, puesto que seria identificarlo simplemente con los efectos del tiempo y de nuestra condición limitada; sería una especie de cancelación pasiva e inevitable de una ofensa en el cual no tomamos la iniciativa y no entramos en contacto con el ofensor, un proceso siempre en solitario.
2.- La negación del mal. Otra manera de evitar el perdón es negar el mal. En la voluntad del hombre no hay mal, no hay responsabilidad, no hay pecado. Si no hay mal cometido es absurdo que haya rencor y por lo tanto es inútil el perdón. Hay una parte de verdad en esta tesis: cuando un obra de forma incorrecta no busca el mal por el mal, la voluntad humana está orientada naturalmente al bien. El problema es que busca un bien parcial o una simple apariència de bien; como dice Kiely: “cada posible modo d’actuar lleva con sí algún bien, porque la pura negación no puede existir. Así, el drogarse, el adulterio o el suicidio pueden ofrecer alguna ventaja. Como toda forma de tentación, representan un bien parcial que se puede buscar en base a dañar el bien integral de la persona”. Aun así, esto no exonera de responsabilidad y por lo tanto de culpa.
3.- Las excusas. Hay otras maneras de intentar negar la realidad del mal, cosa que hace inútil el perdón. Apelar a l’ambigüedad de la intención, justificar un mal cometido por ‘una buena intención’...en definitiva, buscar excusas. Pero aun las excusas no pueden cubrirlo todo, hay cosas que podan ni ser excusadas porque no hay excusa posible....es el terreno del perdón. Para Letiampa: “todo no puede ser excusable por las excusas, pero todo puede ser perdonado por el perdón”.
4.- Perdón y conceptos jurídicos. El perdón no equivale a la prescripción (un crimen deja de ser imputable por el paso del tiempo), ni a la aministia (los crímenes de determinado periodo no pueden ser juzgados) o la gracia (el jefe de Estado indulta y extingue parcialmente o totalmente una pena). Seguiremos el próximo mes..

Tres punts per meditar en la festa de la Presentació del Senyor, 2 de febrer

San Lluc narra l'episodi en el capítol segon del seu evangeli. Josep i Maria, obeïnt la llei de Moisès, portaren el seu Fill al temple quaranta dies després del seu naixement, per l'anomenada purificació “legal” de la mare i per oferir el seu primogènit a Déu. D'aquest fet, que recordem en un misteri del rosari, en neix també la festa de 'La Presentació del Senyor', el proper dijous dia 2 de febrer i que té especial rellevància per diversos motius:
1.- La llum. Simeó anomena a Jesús “llum per a il·luminar les nacions” (Lc 2,32): la processó de les candeles ens recorda que el Senyor és la Llum que ha d'il·luminar la nostra vida, i que hem de ser portadors d'aquesta Llum als altres per tal d'anar treient les foscors de tota classe que ens rodegen, mentre esperem d'arribar a la “llum que mai no s'estingueix”, “la llum de la vostra glòria” (oració de benedicció de les candeles). La festa pressuposa l'esperança d'un món sense foscors, el Regne de Déu en plenitud, on veurem  al Senyor, molt millor de com li fou concedit a Simeó.
2.- La presentació al Temple. Jesús fou presentat al temple essent un nen. Abans els infants ja batejats també es presentaven al temple o en un santuari recordant aquest fet, costum dissortadament perdut a Igualada tot i que encara està prevista en els rituals de l'Església. Tanmateix no hem d'oblidar que els cristians cada diumenge en certa manera ens “presentem” al temple per adorar a Déu i oferir-li tota la nostra vida, amb les seves llums i ombres. Ens hem de presentar al Senyor, especialment en el moment de rebre'L en la Comunió, “amb un cor purificat” (oració col·lecta).
3.- La Mare de Déu. Aquesta festa té una certa connotació mariana, de fet abans de la reforma litúrgica s'anomenava “la Purificació de la Mare de Déu”, i popularment és coneguda com la “Candelera”. En el text evangèlic de la presentació al temple es diu com l'ànima de Maria serà traspassada per una espasa de dolor (cf. Lc 2,35): “el paper de Maria en la història no acaba en el misteri de l'Encarnació, sino que es completa amb l'amorosa i dolorosa participació en la mort i resurrecció del seu Fill. Al portar el seu Fill a Jerusalem, la Verge l'ofereix a Déu com el verdader Anyell que treu el pecat del món; com anunci de la redempció, el presenta a tots com llum per avançar en el camí segur de la veritat i de l'amor” (Benet XVI).
Tres motius per meditar en aquesta festa, que té l'arrodoniment popular de Sant Blai el dia 3, i que és especial per als religiosos, coincideix amb la jornada de la vida consagrada, fet que els ha de portar a seguir sent testimonis de la “Llum” de Déu en l'Església i la societat. També Vida Creixent Igualada celebra la seva festa patronal de La Mare de Déu de la Candela. Que Maria ens ajudi cada dia a estar més a prop de Jesús.

(Publicat al Full Dominical d'Igualada el 29 de gener de 2012)


Tres puntos para meditar en la fiesta de la Presentación del Señor, 2 de febrero

San Lucas narra el episodio en el capítulo segundo de su evangelio. José y María, obedeciendo la ley de Moisés, llevaron a su Hijo en el templo cuarenta días después de su nacimiento, para la llamada purificación 'legal' de la madre y para ofrecer a su primogénito a Dios. De este hecho, que recordamos en un misterio del rosario, nace también la fiesta de 'La Presentación del Señor', el próximo jueves día 2 de febrero y que tiene especial relieve por diversos motivos:
1.- La luz. Simeón denomina a Jesús “luz para iluminar las naciones” (Lc 2,32): la procesión de las candelas nos recuerda que el Señor es la Luz que tiene que iluminar nuestra vida, y que tenemos que ser portadores de esta Luz a los demás para ir sacando las tinieblas de toda clase que nos rodean, mientras esperamos de alcanzar la “luz que nunca se extingue”, “la luz de vuestra gloria” (oración de bendición de las candelas, del misal catalán). La fiesta presupone la esperanza de un mundo nuevo sin oscuridades, el Reino de Dios en plenitud, donde veremos al Señor mucho mejor de como le fue condecido a Siméon.
2.- La presentación en el Templo. Jesús fue presentado en el templo siendo un niño. Antes los niños ya bautizados también se presentaban en el templo o en un santuario, recordando este hecho, costumbre bastante perdida aunque sigue estando prevista en los rituales de la Iglesia. Sin embargo, no tenemos que olvidar que los cristianos cada domingo en cierto modo nos “presentamos” en el templo para adorar a Dios y ofrecerle toda nuestra vida, con sus luces y sombras. Nos hemos de presentar al Señor, especialmente en el momento de recibirLo en la Comunión, “con un corazón purificado” (oración colecta, del misal catalán).
3.- La Virgen. Esta fiesta tiene una cierta conotación mariana, de hecho, antes de la reforma litúrgia se denominaba “la Purificación de la Virgen”, y popularmente es conocida como la “Candelaria”. En el texto evangélico de la presentación en el templo se dice como el alma de María será traspasada por una espada de dolor (cf. Lc 2,35): “el papel de María en la historia no termina en el misterio de la Encarnación, sino que se completa con la amorosa y dolorosa participación en la muerte y resurrección de su Hijo. Al llevar a su Hijo a Jerusalen, la Virgen lo ofrece a Dios como el verdadero Cordero que quita el pecado del mundo; como anuncio de la redención lo presenta a todos como luz para avanzar en el camino seguro de la verdad y el amor” (Benedicto XVI).
Tres motivos para meditar en esta fiesta, con la coronación popular de san Blas el día 3, y que es especial para los religiosos, coincide con la jornada de la vida consagrada, hecho que los tiene que llevar a seguir siendo testimonios de la “Luz” de Dios en la Iglesia y la sociedad. Que María nos ayude cada día a estar más cerca de Jesús.

Els Tres Tombs d'Igualada: la nostra festa, la nostra història

A l'entorn del patronatge de Sant Antoni Abat, l'Antic Gremi de Traginers d'Igualada celebra els Tres Tombs, una de les festes més assenyalades del calendari local. Quan una festa fa tants i tans anys que se celebra, passa quelcom singular. Veiem que tant els que hi participen més directament en l'organització, com els que any rera any hi participen com a públic vinculen la festa d'avui amb la seva història personal, amb la de la seva família; pensem com els nostres avis un any havien portat amb orgull la bandera, per exemple; o com des de ben petits hem gaudit veient els Tres Tombs.

Tots els igualadins, i això ho experimenten especialment els que fa anys que són fora, vinculen els seus records de la ciutat a festes ja seculars, com són els Tres Tombs, els Reis o el Sant Crist. Aquestes tradicions familiars fan omplir d'orgull, emoció i records a cada llar que li pertoca custodiar la bandera, o a la que una de les seves filles fa de pubilla; a tots ens lliguen, en la festa d'avui, amb quelcom ja no existent, la vida de tot un col·lectiu de traginers, de camins i de transport amb cavall.

Però més enllà d'això, la festa ens lliga al passat, amb la tradició, amb la història familiar, i amb la trajectòria social, de la ciutat. Generació rera generació, honrem a Sant Antoni i treiem els cavalls al carrer, i ho fem en una gran festa, com ho havien fet els nostres besavis. Aquesta és una festa autèntica, sorgida de la veritable vida social i familiar -no és fruit ni d'improvisació, ni d'un disseny en un despatx, o feta a cop de subvenció- és l'expressió de la nostra identitat, la d'una Igualada que de la seva fe cristiana, n'ha fet cultura, n'ha fet folkore, n'ha fet lligams que perduren en el temps. Tant de bo, mai perdessim de vista, d'on venim i qui som.

(Reproducció article publicat al Full Dominical d'Igualada, gener de 2010)Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, 26 de gener de 2012