Crisi, impostos i Església (I)

En temps agitats com els que corren, molts sofreixen (i de forma cada vegada més accentuada) les conseqüències de la crisi econòmica i de les “retallades”, és hora de que totes les institucions públiques facin un esforç de transparència i d’austeritat: acaba de viure aquesta necessitat la primera autoritat de l’Estat. Tanmateix, els temps de crisi i d’agitació són també propicis per a utilitzar la indignació popular –amb dificultats per afrontar les qüestions complicades amb serenitat- amb fins poc honestos, per mentir i manipular. Una d’aquestes qüestions són els anomenats privilegis eclesiàstics pel que fa als impostos, qüestió que gaudeix d’una força simbòlica especial en aquest país donat a reviure contínuament el guerracivilisme i la dialèctica revolucionaria. El tema apareix últimament amb força en les paraules de determinats polítics, sindicats o en algunes pancartes en les manifestacions. Exposaré la realitat vigent per afirmar que no es tracta de cap ‘privilegi’, tot i que no és una realitat immutable que no es pugui millorar. Les crítiques es refereixen especialment a l’IBI (impost sobre béns immobles), que segons publicava “El País” del 26 de febrer, l’Església no el paga “en virtut dels acords de l’Església i l’Estat” de 1979, afirmació falsa ja que aquest règim fiscal està regulat especialment per la Llei de mecenatge 49/2002, per la qual l’Església té les mateixes exempcions que les altres institucions sense fins lucratius. Concretament, són lliures de pagar l’IBI els serveis públics (defensa, seguretat, educació pública i presons); els immobles religiosos de l’Església Catòlica però també els de les confessions que tenen conveni amb l’Estat (la Federació d’entitats religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites i la Comissió Islàmica); els immobles de governs estrangers; de la Creu Roja; el terrenys ocupats per línies ferroviàries; els col·legis concertats; els edificis pertanyents al patrimoni històric-artístic i, en general, les entitats sense fins lucratius. Per tant, repeteixo, afirmar que l’Església gaudeix de privilegis fiscals pel que fa a l’IBI és, simplement, mentida. El motiu profund pel qual l’Estat allibera de part de tributació a societats particulars és per la seva contribució, amb les seves activitats, al bé comú, fet que provoca un estalvi a les arques públiques, que hauríen d’assumir els costos d’aquestes activitats en cas de que no existíssin. El mes vinent donaré dades concretes sobre el que suposa l’activitat organitzada dels catòlics en el nostre país; simplement, com un exemple, dono la dada que les parròquies de l’arxidiòcesi de Barcelona avui estan distribuint aliments a unes 150.000 persones cada dia. Tot això no per presumir, hi ha moltes altres persones i grups que desinteressadament fan el bé, però si per il·lustrar la realitat d’aquesta labor social, i el fet espiritual (confessional, litúrgic, sagramental) que està en la base de tota aquesta activitat, que en el règim actual no mereix l’adhesió de l’Estat (aconfessionalitat, neutralitat) però si el seu respecte i reconeixement. Tanmateix, n’hi ha alguns que això sembla que no ho entenen, però s’agraïria que exposessin els seus veritables motius, sense ‘vestir-los’ de raons econòmiques; com van fer també amb la Jornada Mundial de la Joventut del passat estiu. Darrera la manipulació, segons alguns analistes, no hi ha res més que un nou desig desamortitzador aprofitant la crisi, per via de fer impossible el manteniment dels recursos materials i espirituals de l’Església a la nostra societat per posar-los en mans d’un projecte d’Estat laïcista. Si el dit acusador es dirigeix només a l’Església i no en altres entitats que també gaudeixen de beneficis fiscals (partits polítics i les seves fundacions, sindicats, altres religions...i no dic que no els hagin de tenir) només es pot entendre des del laïcisme agressiu i la intolerància perenne d’una part de la classe política contra la religió catòlica. El mes vinent parlarem de la casella de l’IRPF. Publicat a l'Enllaç dels anoiencs del 26 d'abril de 2012 Crisis, impuestos e Iglesia (I) En tiempos agitados como los corrientes en que muchos sufren (y de un modo cada vez más intenso) las consecuencias de la crisis económica y de los ‘recortes’, todas las instituciones públicas tienen que hacer un esfuerzo de transparencia y de austeridad, lo acaba de vivir en su misma persona la primera autoridad del Estado. Sin embargo, los tiempos de crisis y de agitación son también propicios para utilizar la indignación popular –con dificultades para afrontar la cuestiones complicadas con serenidad- con fines poco honrados, para mentir y manipular. Una de estas cuestiones son los llamados privilegios eclesiásticos por lo que se refiere a los impuestos, cuestión de goza de una fuerza simbólica especial en este país –por parte de todos los colores políticos, sin duda- dado a revivir continuamente el guerracivilismo y la dialéctica revolucionaria. El tema aparece últimamente con fuerza en las palabras de determinados políticos, sindicatos o en algunas pancartas en las manifestaciones. Voy a exponer la realidad vigente para afirmar que no se trata de ningún ‘privilegio’, aunque no es una realidad inmutable que no se pueda cambiar ni mejorar. Las críticas se refieren especialmente al IBI (impuesto sobre bienes inmuebles), que como publicaba ‘El País’ del 26 de febrero, la Iglesia no lo paga ‘en virtud de los acuerdos entre la Iglesia y el Estado’ de 1979, hecho completamente falso ya que este regimen fiscal está regulado especialmente por la Ley del Mecenazgo 49/2002, por la cual la Iglesia goza de las mismas exenciones que las otras instituciones sin fines lucrativos. Concretamente, estan libres de pagar el IBI los sevicios públicos (defensa, seguirdad, educación pública i cárceles); los inmuebles religiosos de la Iglesia Católica pero también las de las confesiones que tienen convenio con el Estado (la Federación de entidades religiosas Evangélicas, la Federación de Comunidades Israelitas i la Comisión Islámica); los inmuebles de gobiernos extranjeros; de la Cruz Roja; los terrenos ocupados por líneas ferroviarias; los colegios concertados; los edificios pertenecientes al patrimonio histórico y artítico y, en general, las entidades sin fines lucrativos. En conclusión, repito, afirmar que la Iglesia goza de privilegios fiscales por lo que se refiere al IBI es, simplemente, mentira. El motivo profundo por el cual el Estado libera de parte de tributación a sociedades particulares es por su contribución al bien común, hecho que provoca un ahorro a las arcas públicas, que deberían asumir los costes de estas actividades en caso de que no existieran. El mes que viene daré datos concretos sobre lo que supone la actividad organizada de los católicos en nuestro país; simplemente, como un ejemplo, doy el dato que las parroquias de la archidiócesis de Barcelona en el día de hoy estan dando alimentos a unas 150.000 personas cada día. Todo esto no para presumir, hay muchas más personas que de forma desinteresada hacen el bien, pero si para ilustrar la realidad de esta labor social, y el hecho espiritual (confesional, litúrgico, sacramental) que está en la base de toda esta actividad, que en el régimen actual no merece la adhesión del Estado (aconfesionalidad, neutralidad) mas si su respecto y reconocimiento. Sin embargo, hay algunos que esto parece que no lo entienden, pero se agradecería que explicasen sus verdaderos motivos, sin que los vistieran de razones económicas; como hicieron también con la Jornada Mundial de la Juventud del pasado verano. Detrás de la manipulación, según algunos analistas, no hay nada más que un nuevo deseo desamortizador aprovechando la crisis, haciendo imposible el mantenimiento de los recursos espirituales y materiales de la Iglesia en nuestra sociedad para ponerlos en manos de un proyecto de Estado laicista. Si el dedo acusador se dirige solo a la Iglesia y no en otras entidades que también gozan de beneficios fiscales (partidos políticos y sus fundaciones, sindicatos, otras religiones...y no digo que no los hayan de tener) solo se puede entender desde el laicismo agresivo y la intolerancia perenne de una parte de la clase política contra la religión católica. El mes que viene hablaremos de la casilla del IRPF.

Els catòlics en el panorama comunicatiu italià

La visita de Marco Tarquinio, director d’Avvenire, al Col•legi Espanyol de Roma el passat dia 22, em permet d’obrir una petita porta al panorama comunicatiu italià. Avvenire, nat el 1968, és un instrument de l’Església a Itàlia –pel qual fa un gran esforç econòmic- que esdevé en paraules del seu director “un signe de contradicció” en els quioscos del país.
En constant creixement, s’ha fet un espai en el panorama de la premsa escrita, tot i la doble crisi que aquesta sofreix arreu, l’econòmica i de de les noves tecnologies. Procura oferir una manera diferent de fer periodisme, vegem-ne alguns exemples. D’entrada, fullejant els diferents rotatius italians, sorprèn l’escassa informació internacional que dediquen, fet que vol contrastar Avvenire. Tarquinio creu que els països que han tingut imperi a ultramar –Espanya, Anglaterra- són més proclius a interessar-se sobre allò que passa més enllà de les seves fronteres. Una altra proposta és la d’un setmanari amb notícies verdaderes però escrites per a nens, amb l’intent d’habituar a la lectura.
Però anant més al fons, Tarquinio defensa un periodisme catòlic respectuós amb els fets i amb un punt de vista honest. Intenta contrarestar una altra característica de la premsa italiana, l’excés absolut de crònica negra que ocupa grans titulars –les tres ‘s’ en italià: sangue, sesso e soldi (diners). Aquesta deformació periodística deixa de banda el caràcter educatiu que també té la professió, i per això Avvenire intenta fer notícia de l’altra cara de la realitat, el bé que també passa al voltant nostre. En el món del treball, de l’economia, de l’educació hi ha iniciatives honestes (especialment en el context italià, accions educatives contra la màfia) i això també hauria de ser notícia. La raó és que la premsa educa amb la selecció de notícies que fa, orienta cap a un model de persona, i els italians mereixen ‘models’ i ‘herois’ positius.
Pel que fa a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrar-se imparcial, donant una clau de lectura dels diferents programes i iniciatives segons els valors que importen a la línia editorial: la persona al centre, amb tot allò que implica. També intenta donar instruments als laics davant difícils qüestions –va elaborar dos suplements dedicats al fenomen de la pedofilia en tota la seva amplitud, per situar la crisi eclesial en el seu context- i fa campanyes contra, per exemple, els jocs d’atzar i les apostes, una autèntica plaga a Itàlia.
És una mostra d’un panorama comunicatiu divers al nostre, hi ha també per exemple la revista dominical Famiglia cristiana –que es distribueix en quioscos i esglésies- amb una tirada inmensa, la més alta del país si no m’equivoco, sostinguda per una gran quantitat de publicitat, i que tracta tota classe de temes. A més, un riquíssim teixit de webs, no només vinculades a l’aspecte més institucional de l’Església, sinó promogudes per laics i que aborden una gran quantitat de problemàtiques: vida, bioètica, sexualitat, educació, justícia social, espiritualitat, etc. Una realitat que denota un esforç de l’Església per fer-se present en el món comunicatiu –i per tant en la cultura quotidiana- dels italians; i també la riquesa d’un món laical més despert i actiu.
Publicat a Catalunya Cristiana el 15 d'abril de 2012
Los católicos en el panorama comunicativo italiano
La visita de Marco Tarquinio, director de Avvenire, al Colegio Español de Roma el pasado día 22, me permite abrir una pequeña puerta en el panorama comunicativo italiano. Avvenire, nacido en 1968, es un instrumento de la Iglesia en Italia –por el cual hace un gran esfuerzo económico- que representa en palabras de su director “un signo de contradicción” en los quioscos del país.
En constante crecimiento, se ha hecho un espacio en el panorama de la prensa escrita, que sufre sin embargo la doble crisis por todas partes, la económica y la de las nuevas tecnologías. Procura ofrecer una modo distinto de hacer periodismo, veamos algunos ejemplos. De entrada, hojeando los diferentes rotativos italianos, sorprende la escasa información internacional que dedican, hecho que quiere contrastar Avvenire. Tarquinio cree que los países que han tenido imperio en ultramar –España, Inglaterra- son más proclives a interesarse sobre aquello que pasa más allá de sus fronteras. Otra propuesta es la de un setmanari con noticias verdaderas pero escritas para niños; un intento de habituar a la lectura.
Pero yendo más al fondo, Tarquinio defiende un periodismo católico respetuoso con los hechos y con un punto de vista honesto. Intenta contrarrestar otra característica de la prensa italiana, el exceso absoluto de crónica negra que ocupa grandes titulares –las tres ‘s’ en italiano: sangue, sesso e soldi (dinero). Esta deformación periodística deja de lado el carácter educativo que también tiene la profesión, y por esto Avvenire intenta hacer noticia de la otra cara de la realidad, el bien que también pasa alrededor nuestro. En el mundo del trabajo, de la economía, de la educación hay iniciativas honestas (especialmente en el contexto italiano, acciones educativas contra la mafia) y esto también debería ser noticia. La razón es que la prensa educa con la selección de noticias que hace, orienta hacia un modelo de persona, y los italianos merecen ‘modelos’ y ‘héroes’ positivos.
Con respecto a la ‘jungla’ política italiana, Avvenire intenta mostrarse imparcial, dando una clave de lectura de los diferentes programas e iniciativas según los valores que importan a la línea editorial: la persona al centro, con todo aquello que implica. También intenta dar instrumentos a los laicos ante difíciles cuestiones –elaboró dos suplementos dedicados al fenómeno de la pedofilia en toda su amplitud, para situar la crisis eclesial en su contexto- y hace campañas contra, por ejemplo, los juegos de azar y las apuestas, una auténtica plaga en Italia.
Es una muestra de un panorama comunicativo diferente al nuestro, hay también por ejemplo la revista dominical Famiglia cristiana –que se distribuye en quioscos e iglesias- con una tirda inmensa, la más alta del país si no yerro, sostenida por una gran cantidad de publicidad, y que trata toda clase de temas. Además, un riquísimo tejido de webs, no sólo vinculadas al aspecto más institucional de l’Iglesia, sino promovidas por laicos y que abordan una gran cantidad de problemáticas: vida, bioética, sexualidad, educación, justicia social, espiritualidad, etc. Una realidad que denota un esfuerzo de la Iglesia por hacerse presente en el mundo comunicativo –y por lo tanto en la cultura cotidiana- de los italianos; y también la riqueza de un mundo laical más despierto y activo.