domingo, 4 de noviembre de 2012

La roba bruta es renta a casa

Els límits entre allò públic i allò privat estan cada vegada més difuminats. Diversos programes televisius fan de publicitar tota classe de privacitats la raó de la seva existència, inclús hi ha personatges dels quals no es distingeix la seva vida personal i pública. Aquesta tendència a parlar de coses personals –també de terceres persones- es trasllada a les tertúlies i fa que el tradicional ‘xafardeig’ a sota veu, aparegui com un esport nacional davant de micros i càmeres.

No només quan es refereixen a aspectes personals dels altres, sinó quan es publiciten tota classe de problemes i situacions privades sense el menor rubor. De fet, la pràctica esdevé comú i moltes persones han perdut la noció del límit del que es privat o públic i inclús la capacitat de parlar en general, sense referir-ho contínuament a llurs problemàtiques.

Programes com Gran Hermano assenyalen la transformació de l’esfera privada en un àmbit susceptible de ser manipulat i incorporat com element essencial per a la teatralització de les experiències íntimes de persones anònimes en benefici de l’espectacle de masses.

Tampoc sembla que les autoritats públiques ho tinguin massa clar. Em sembla que tothom estarà d’acord que tot i que sota el denominador comú d’infraccions s’hi pugui incloure des d’un excés de velocitat, a tirar un paper al carrer o al ser client de prostitució, no tenen les mateixes conseqüències el fet de que es faci públic la identitat de l’infractor. L’Ajuntament de la Jonquera ha publicat un llistat amb tots els clients de la prostitució que no paguen les multes: no seré jo qui defensi la prostitució –de fet acabo de signar perquè la premsa ‘seria’ retiri els anuncis de contacte- però tampoc em sembla lògic que els clients que per les raons que sigui fan ús d’aquest servei hagin de ser coneguts per tots els seus veïns i familiars. Hi ha un problema de distinció entre l’àmbit públic i el privat que s’hauria de respectar, per molt lamentable que ens sembli allò privat, mentre no hi hagi raons greus per fer-se públic. I crec que en aquest cas no hi són.

Diu Bernard Häring que “la prudència cristiana, l’amor al proïsme i la cortesia han d’escollir en cada cas el moment, el lloc i la mesura convenient per manifestar les seves conviccions. El saber callar és un art i una virtut importants i a vegades un deure greu quan es tracta de secrets”. La societat actual rebutja l’existència de secrets, però aquests són necessaris perquè la veritat ens obliga a ser curosos en administrar-la o en subministrar-la a un públic, perquè hi ha d’haver un respecte al món interior de les persones i a la seva vida privada.

La moral ha distingit diversos tipus de secret. Els secrets naturals, aquells que la seva divulgació implica una falta a la justícia i caritat (un poble) no té perquè saber quins dels seus veïns són clients de prostitució. El secret promès, aquelles coses per les quals es va prometre guardar secret. I per últim, el secret professional, que tenen metges, llevadores, advocats i està protegit per la llei. Que patètic un país en que per motius polítics contínuament es filtrin a la premsa els secrets del sumari. Per últim, els sacerdots a més del secret tenim el sigil sacramental (confessió).

La veritat està cridada a sortir sempre a la llum –que no necessariament ha d’ésser el focus d’un plató-, som cridats a la transparència, però aquesta veritat ha de ser administrada amb prudència per al bé personal i social. Els catalans que fins ara hem tingut una certa tendència a defugir l’exhibicionisme personal i aliè tenim un adagi que ho sintetitza: “la roba bruta es renta a casa”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 25 d'octubre de 2012



La roba bruta es renta a casa
Los límites entre lo público y lo privado están cada vez más difuminados. Varios programas televisivos hacen de publicitar toda clase de privacidades la razón de su existencia, incluso hay personajes de los cuales no se distingue su vida personal y pública. Esta tendencia a hablar de cosas personales –también de terceras personas- se traslada a las tertulias y hace que el tradicional ‘chismorreo’ debajo voz, aparezca como un deporte nacional ante de micros y cámaras.
No sólo cuando se refieren a aspectos personales de los demás, sino cuando se publicitan toda clase de problemas y situaciones privadas sin el menor rubor. De hecho, la práctica es común y muchas personas han perdido la noción del límite entre lo privado o público e incluso la capacidad de hablar en general, sin referirse continuamente a sus problemáticas.
Programas como Gran Hermano señalan la transformación de la esfera privada en un ámbito susceptible de ser manipulado e incorporado como elemento esencial para la teatralización de las experiencias íntimas de personas anónimas en beneficio del espectáculo de masas.
Tampoco parece que las autoridades públicas lo tengan demasiado claro. Me parece que todo el mundo estará de acuerdo que aunque bajo el denominador común de infracciones se pueda incluir desde un exceso de velocidad, a echar un papel a la calle o al ser cliente de prostitución, no tienen las mismas consecuencias el hecho de que se haga pública la identidad del infractor. El Ayuntamiento de la Jonquera ha publicado un listado con todos los clientes de la prostitución que no pagan las multas: no seré yo quienes defienda la prostitución –de hecho acabo de firmar porque la prensa ‘seria’ retire los anuncios de contacto- pero tampoco me parece lógico que los clientes que por las razones que sea hacen uso de este servicio tengan que ser conocidos por todos sus vecinos y familiares. Hay un problema de distinción entre el ámbito público y el privado que se debería respetar, por muy lamentable que nos parezca aquello privado, mientras no haya razones graves por hacerse público. Y creo que en este caso no lo son.
Dice Bernard Häring que “la prudencia cristiana, el amor al prójimo y la cortesía tienen que escoger en cada caso el momento, el lugar y la medida conveniente por manifestar sus convicciones. El saber callar es un arte y una virtud importantes y a veces un deber grave cuando se trata de secretos”. La sociedad actual rechaza la existencia de secretos, pero estos son necesarios porque la verdad nos obliga a ser cuidadosos en administrarla o en suministrarla a un público, porque tiene que haber un respeto al mundo interior de las personas y a su vida privada.
La moral ha distinguido varios tipos de secreto. Los secretos naturales, aquellos que su divulgación implica una falta a la justicia y caridad (un pueblo no tiene porque saber qué de sus vecinos son clientes de prostitución.) El secreto prometido, aquellas cosas por las cuales se prometió guardar secreto. Y por último, el secreto profesional, que tienen médicos, comadronas, abogados y está protegido por la ley. Que patético un país en que por motivos políticos continuamente se filtren a la prensa los secretos del sumario. Por último, los sacerdotes además del secreto tenemos el sigilo sacramental (confesión).
La verdad está gritada a salir siempre a la luz –que no necesariamente tienen que ser los focos de un platón-, somos llamados a la transparencia, pero esta verdad debe ser administrada con prudencia para el bien personal y social. Los catalanes que hasta ahora hemos tenido una cierta tendencia a rehuir el exhibicionismo personal y ajeno tenemos un refrán que lo sintetiza: la roba bruta es renta a casa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario