Desnonats

La llar és fonamental en la vida d’una persona. Un sent perfectament la diferència entre estar a casa i a fora de casa, és la diferència en estar jugant un rol social exterior, en estar sent un mateix en el “niu” propi, amb les pròpies coses, en l’àmbit familiar.

La fatiga del nomadisme, de visitar llocs estranys, d’estar exercint un rol segons les normes socials...sempre té la contrapartida del caliu de la pròpia llar, on poder ser un mateix, on un s’hi sent com peix en l’aigua. Precisament la paraula “llar” prové del lloc on s’encenia el foc –segles enrera es contaven les cases amb el nom de ‘focs’- per tant la casa té una connotació simbòlica de calidesa, de quotidianitat i comoditat...davant el fred exterior, de l’anonimat de la ciutat. L’àmbit domèstic és aquell que ens proporciona seguretat i pau....és necessari per a viure humanament “tenir un lloc” on tornar.

Aquesta realitat s’ha viscut de moltes maneres, de manera més estable o inestable, hi ha persones acostumades a canviar de llar i de país: tanmateix les migracions tenen el seu costat negatiu de desarrelament, nostàlgia i inestabilitat. Però res comparable amb un desnonament...el perdre la pròpia llar és un drama en tota regla, és perdre l’àmbit propi i de la pròpia família...és el terror al carrer. Perquè viure sense casa, viure al carrer, viure sense llar és un veritable malson i implica la destrucció de la persona...El nombre de suïcidis vinculats a desnonaments és realment alarmant...La pèrdua de la pròpia llar no és només la pèrdua d’un espai físic, sinó que s’identifica amb la pèrdua del lloc que els defineix com a família, com l’últim reducte de seguretat. Perdre la casa és perdre-ho psicològicament com gairebé tot.

No entraré detalladament en les causes i possibles solucions a un problema d’aquesta magnitud. Tanmateix dues coses, ha estat la pressió de les plataformes veïnals contra els desnonaments i l’actitud valenta d’alguns jutges els qui han ajudat a cridar l’atenció davant d’aquest drama social. Els cristians no hi podem restar indiferents: Crist en definitiva és el nostre Déu i el primer desnonat, nasqué en un pessebre, hagué de fugir a Egipte i va morir desamparat. No és fàcil de resoldre: Càritas dona suport a la iniciativa legislativa popular a favor de la dació en pagament però a més proposa una moratòria que pari nous desnonaments o el lloguer social. La intervenció del regulador és necessària, tenint present que hi ha moltes vivendes buides en mans dels bancs. Tothom té dret a dir “hogar dulce hogar”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 27 de juny de 2013

Desahuciados

El hogar es fundamental en la vida de una persona. Uno siente perfectamente la diferencia entre estar en casa y fuera de casa, es la diferencia al estar jugando un rol social exterior, al estar siendo un mismo en el “nido” propio, con las propias cosas, en el ámbito familiar.

La fatiga del nomadismo, de visitar lugares extraños, de estar ejerciendo un rol según las normas sociales...siempre tiene la contrapartida del bienestar del propio hogar, donde poder ser uno mismo, donde uno se siente como pez en el agua. Precisamente la palabra “hogar” proviene del lugar donde se encendía el fuego –siglos atrás se contaban las casas con el nombre de ‘fuegos’- por lo tanto la casa tiene una connotación simbólica de calidez, de cotidianidad y comodidad...ante el frío exterior, del anonimato de la ciudad. El ámbito doméstico es aquel que nos proporciona seguridad y paz....es necesario para vivir humanamente “tener un lugar” donde volver.

Esta realidad se ha vivido de muchas maneras, de manera más estable o inestable, hay personas acostumbradas a cambiar de hogar y de país: aun así las migraciones tienen su lado negativo de desarraigo, nostalgia e inestabilidad. Pero nada comparable con un desahucio...el perder el propio hogar es un drama en toda regla, es perder el ámbito propio y de la propia familia...es el terror en la calle. Porque vivir sin casa, vivir en la calle, vivir sin hogar es una verdadera pesadilla e implica la destrucción de la persona...El número de suicidios vinculados a desahucios es realmente alarmante...La pérdida del propio hogar no es sólo la pérdida de un espacio físico, sino que se identifica con la pérdida del lugar que los define como familia, como el último reducto de seguridad. Perder la casa es perderlo psicológicamente como casi todo.

No entraré en detalle en las causas y posibles soluciones a un problema de esta magnitud. Aun así dos cosas, ha sido la presión de las plataformas vecinales contra los desahucios y la actitud valiente de algunos jueces quienes han ayudado a llamar la atención ante este drama social. Los cristianos no podemos restar indiferentes: Cristo en definitiva es nuestro Dios y el primero desahuciado, nació en un pesebre, tuvo que huir en Egipto y murió desamparado. No es fácil de resolver: Càritas apoya a la iniciativa legislativa popular a favor de la dación en pago pero además propone una moratoria que pare nuevos desahucios o el alquiler social. La intervención del regulador es necesaria, teniendo presente que hay muchas viviendas vacías en manso de los bancos. Todo el mundo tiene derecho a decir “hogar dulce hogar”.

Un debat que torna

La proposta de nova llei de l’avortament que promou el ministre Ruiz Gallardón ha tornat a encendre el debat sobre aquest espinós assumpte, una discussió a vegades desagradable perquè s’hi barregen diverses dimensions que requereixen un llenguatge ben divers: la moralitat d’un fet, la seva regulació legal i el drama d’una concreta situació existencial.
Un punt molt clar és que els defensors de la vida no podem aprovar cap llei que reguli l’avortament. I això en un context d’espera sobre en que consistirà la nova regulació (el ministre ha estat bastant ambigu i contradictori en les seves intencions) i de declaracions que treuen a la superfície opinions nefastes que prefereixo no dir a que em recorden. Tres personatges prou coneguts –Rosa Regás, Arcadi Espada i Oscar Puente- no han estalviat desqualificatius envers les persones amb discapacitat: els han titllat literalment de “monstres”, “fills deformes” i “nens tontos”, fent una clara apologia de l’aniquilació. Ja han rebut la corresponent denúncia que no sabem on acabarà.
Un dels arguments més utilitzats és el dret de la dona sobre el propi cos, com si un embrió fos un pulmó o un fetge. Però més enllà d’això i sobre els pretesos drets de la dona que passen per sobre de la vida dels altres, a vegades la mateixa realitat s’encarrega de negar la premisa major.
L’ideal pro-choice (dret a decidir) per sobre de tot, defensa com una conquesta feminista que la dona pugui avortar sense donar cap tipus de justificació. El problema és ¿què passa quan aquest dret s’utilitza per eliminar un fetus precisament perquè es dona?. El tema va ser difós l’any passat per el Daily Telegraph: al Regne Unit cada cop és més comú per raons socials i culturals l’avortament per raó de sexes: és a dir, es desitja l’avortament perquè el fetus és femení. El tema ha traspassat fronteres, i en una investigació al Canadà s’ha descobert que així com a la mitjana del país neixen 105 nens per cada 100 nenes, entre les minores xineses, coreanes i vietnamites la proporció és de 139 nens per cada 100 nenes, i entre la minoria india és de 190 nens per cada 100 nenes. Tornant a Europa, a Suècia ja està autoritzat des de 2009, l’avortament per raó de sexe, per tant la moda en alguns països occidentals –que normalment qualifiquem de ‘democràcies més avançades’- ja s’està escampant més enllà de les minories d’immigrants: són moltes les famílies que practiquen el que anomenen “equilibri familiar”, parelles que ja tenen una nena i ara volen un nen, o viceversa.
L’exemple no és baladí i ens ajuda a apuntar cap al nucli de la qüestió: si el feminisme radical rebutja la no discriminació de la dona en la societat, i seguís amb la mateixa lògica, ¿per què un fetus femení té més dret a viure que un fetus amb síndrome de down?. Però no segueixen amb la mateixa lògica, demostrant que el dret de la dona no és la qüestió. Les feministes canadenques ja han respost que el dret a decidir de la dona està per sobre de les raons que la portin a avortar, encara que no hi estiguin d’acord. En conclusió la qüestió no és la no discriminació de la dona ni cap altre argument feminista: és el dret a matar pur i dur. I aquest és el cor del debat: el dret a la vida front al dret a matar, el dret decisional d’un subjecte front al dret a l’existència d’un altre subjecte. I em sembla que cap dret decisional pot arribar fins a eliminar el dret a l’existència: aquest és el punt clau, sense disfresses de fals feminisme.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 30 de maig de 2013

La propuesta de nueva ley del aborto que promueve el ministro Ruiz Gallardón ha vuelto a encender el debate sobre este espinoso asunto, una discusión a veces desagradable porque se mezclan varias dimensiones que requieren un lenguaje bien diverso: la moralidad de un hecho, su regulación legal y el drama de una concreta situación existencial.
Un punto muy claro es que los defensores de la vida no podemos aprobar ninguna ley que regule el aborto. Y esto en un contexto de espera sobre en que consistirá la nueva regulación (el ministro ha sido bastante ambiguo y contradictorio en sus intenciones) y de declaraciones que sacan a la superficie opiniones nefastas que prefiero no decir a que me recuerdan. Tres personajes lo suficiente conocidos –Rosa Regás, Arcadi Espada y Oscar Puente- no han ahorrado descalificaciones hacia las personas con discapacidad: los han tildado literalmente de “monstruos”, “hijos deformes” y niños “tontos”, haciendo una clara apología de la aniquilación. Ya han recibido la correspondiente denuncia que no sabemos dónde acabará.
Uno de los argumentos más utilizados es el derecho de la mujer sobre el propio cuerpo, como si un embrión fuese un pulmón o un hígado. Pero más allá de esto y sobre los pretendidos derechos de la mujer que pasan por encima de la vida de los otros, a veces la misma realidad se encarga de negar la premisa mayor.
El ideal pro-choice (derecho a decidir) por encima de todo, defiende como una conquista feminista que la mujer pueda abortar sin dar ningún tipo de justificación. El problema es ¿qué pasa cuando este derecho se utiliza por eliminar un feto precisamente porque es mujer?. El tema fue difundido el año pasado por el Daily Telegraph: en el Reino Unido cada vez es más común por razones sociales y culturales el aborto por razón de sexo: es decir, se desea el aborto porque el feto es femenino. El tema ha traspasado fronteras, y en una investigación en el Canadá se ha descubierto que así como por media en el país nacen 105 niños por cada 100 niñas, entre las minorías chinas, coreanas y vietnamitas la proporción es de 139 niños por cada 100 niñas, y entre la minoría india es de 190 niños por cada 100 niñas. Volviendo a Europa, en Suecia ya está autorizado desde 2009, el aborto por razón de sexo, por lo tanto la moda en algunos países occidentales –que normalmente calificamos de democracias ‘más adelantadas’- ya va más allá de las minorías de inmigrantes: son muchas las familias que practican el que denominan “equilibrio familiar”, parejas que ya tienen una niña y ahora quieren un niño, o viceversa.
El ejemplo no es baladí y nos ayuda a apuntar cabeza al núcleo de la cuestión: si el feminismo radical rechaza la no discriminación de la mujer en la sociedad, y siguiésemos con la misma lógica, ¿por qué un feto femenino tiene más derecho a vivir que un feto con síndrome de down?. Pero no siguen con la misma lógica, demostrando que el derecho de la mujer no es la cuestión. Las feministas canadienses ya han respondido que el derecho a decidir de la mujer está por encima de las razones que la llevan a abortar, aunque no estén de acuerdo. En conclusión la cuestión no es la no discriminación de la mujer ni cabeza otro argumento feminista: es el derecho a matar puro y duro. Y este es el corazón del debate: el derecho a la vida frente al derecho a matar, el derecho decisional de un sujeto frente al derecho a la existencia de otro sujeto. Y me parece que ningún derecho decisional puede llegar hasta eliminar el derecho a la existencia: este es el punto clave, sin disfraces de falso feminismo.

Igualada i la Moreneta

Igualada sempre ha tingut una gran vinculació amb la Mare de Déu de Montserrat, la patrona de Catalunya des de l’11 de setembre de 1881, que celebrem dissabte. L’advocació de Montserrat té rèpliques a la pràctica totalitat dels països hispanoamericans i, no cal dir, a casa nostra, té una gran presència per proximitat. Igualada s’orienta espiritualment i geogràficament vers la Moreneta, “la nostra ciutat és la ciutat del Crist embrutit com la Moreneta”, deia temps enrere un cronista local.

La relació es va enfortir quan l’any 1515, per tal de protegir Igualada d’una epidèmia de pesta procedent de Barcelona, els consellers d’Igualada van demanar protecció a la Mare de Déu de Montserrat portant-li un ciri. La tradició es manté viva fins avui.

A l’església dels Pares Caputxins hi ha una bonica capella dedicada a la Verge Bruna, i durant molts anys fou la seu d’una confraria dedicada al seu culte, que organitzava diverses activitats, com la participació igualadina a la Vetlla de Santa Maria que es fa cada dia 26 d’abril al vespre.

L’any 1850 la Sra. Feliça Mateu va voler crear un col·legi per a nenes a Igualada, però finalment del projecte només se’n realitzà la capella. És la capella de la Mare de Déu de Montserrat, al passatge Galí, destruïda durant la Guerra Civil (a excepció de la campana, ara feliçment recuperada) i retornada al culte amb les pintures de Miquel Llacuna. La capella, que en els darrers anys ha recuperat activitat, tradicionalment s’obre el dia 27 d’abril, on s’hi ofereix un rosari i una missa.

Per últim, la zona d’Igualada més orientada a Montserrat precisament és el barri de Montserrat, nascut als anys 60 amb l’edificació de 420 vivendes de l’obra sindical. La missa se celebrava al carrer o en diversos locals, fins que sorgí la necessitat d’una guarderia parroquial i d’un local, amb uns baixos que es destinaren a cine i a capella, fins que es dedicà exclusivament per al culte. És l’actual l’església parroquial de la Mare de Déu de Montserrat.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 25 d'abril de 2013

En la renúncia del Papa Benet XVI

Avui el Papa abandonarà el Vaticà vers les cinc de la tarda i mitja hora després serà rebut a Castelgandolfo. A les vuit, l’hora en que finia la seva activitat laboral, es farà efectiva la seva renúncia al ministeri pontifici, la seu del successor de l’apòstol Pere quedarà vacant. El govern de l’Església queda en mans dels cardenals, se celebraran les congregacions generals i en unes setmanes, després d’un conclave, es viurà l’elecció d’un nou Papa.

Després de la renúncia, la maquinària informativa mundial s’ha posat en marxa i el catòlic i el ciutadà viu un allau de notícies sobre el tema. La veritat no està mai entre la propaganda o el tremendisme, i d’aquest darrer –que és el que més sona- se n’està abusant bastant. És evident que dins de la jerarquia eclesiàstica –un col·lectiu de mig milió de persones- hi ha persones de tot: que hi ha xarxes deshonestes, persones corruptes, persones grises, persones amb vicis, etc. Tot això és veritat i és cert que mina –en la mesura que ocupen grans titulars- per al gran públic un dels patrimonis del catolicisme, el ser un punt de referència moral, en un món on en queden ben pocs.

Tanmateix, una mirada més profunda, com la de la mateixa teologia ens ajuda a entendre algunes coses. Quan s’explica –correctament- la doctrina del pecat original, se’ns diu que aquest no ens afecta a nosaltres com un ‘acte’ que haguem fet, sinó com un ‘estat’ en el qual hem nascut i trobat. I l’estat de la nostra humanitat és el de naturalesa caiguda, pel qual l’home deteriora les seves relacions amb el Creador, amb la creació i amb la humanitat, fent-se esclau del ‘’propi jo’ i de les seves satisfaccions, es busca egocèntricament el poder – i això es reflecteix en com es viu la relació amb els diners, el treball o el sexe- la vida es deshumanitza i es torna conflictiva. Ningú pot negar que el mal està present en el món. Crist amb la seva mort per amor sacrifici i la seva resurrecció ha obert una ‘via d’escapament’ a aquesta situació d’egoisme, pecat i de mort; però això no significa que les conseqüències d’aquest alliberament siguin automàtiques: Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu, deia Sant Agustí. Per tant la nostra llibertat sempre està en joc, llibertat que s’ha de posar per derrotar en nosaltres aquell egoisme que no ens deixa ser feliços. L’ascètica quaresmal té precisament aquest sentit: alliberar-nos dels vincles ‘pocs sans’ que establim amb les coses materials i les persones, retornar a Déu i a l’amor al proïsme, i això val per un casat, un solter i un cardenal. Ningú s’escapa de la lluita per l’autenticitat: fer el bé, estimar o ser generós no s’improvisa.

Per últim, un aclariment. Les informacions sobre la cúria romana tenen part de veritat, però no fan justícia al conjunt de persones que hi treballen. Hi hagué ‘fuga de documents’ però a la fi els documents tampoc van descobrir res rellevant. Ni Roma és un ‘cau de vibores’, ni una ‘maquinària immensa de blanqueig de capital’ o una casa de barrets. Segurament el nou Papa, amb un vigor més jove, haurà d’afrontar reformes importants a la cúria i a l’Església, davant de problemes i coses que no acaben de funcionar, però no oblidem que la veritable reforma comença per un mateix. Acabo citant a Benet XVI en aquest inici de Quaresma: “avui molts estan disposats a «esquinçar-se les vestidures» davant escàndols i injustícies, comesos naturalment per uns altres, però pocs semblen disposats a obrar sobre el propi «cor», sobre la pròpia consciència i les intencions, deixant que el Senyor els transformi, renovi i converteixi”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de febrer de 2013.

La renuncia del Papa Benedicto XVI
Hoy el Papa abandonará el Vaticano hacia las cinco de la tarde y media hora después será recibido en Castelgandolfo. A las ocho, la hora en que terminaba su actividad laboral, se hará efectiva su renuncia al ministerio pontificio, la sede del sucesor del apóstol Pedro quedará vacante. El gobierno de la Iglesia queda en manos de los cardenales, se celebrarán las congregaciones generales y en unas semanas, después de un cónclave, se vivirá la elección de un nuevo Papa.
Tras la renuncia, la maquinaria informativa mundial se ha puesto en marcha y el católico y el ciudadano vive un alud de noticias sobre el tema. La verdad no está nunca entre la propaganda o el tremendismo, y de este último –que es el que más suena- hay un notable abuso. Es evidente que dentro de la jerarquía eclesiástica –un colectivo de medio millón de personas- hay personas de todo: que hay redes deshonestas, personas corruptas, personas grises, personas con vicios, etc. Todo esto es verdad y es cierto que mina –en la medida que ocupan grandes titulares- para el gran público uno de los patrimonios del catolicismo, el ser un punto de referencia moral, en un mundo dónde quedan bien pocos.
Sin embargo, una mirada más profunda, como la de la misma teología nos ayuda a entender algunas cosas. Cuando se explica –correctamente- la doctrina del pecado original, se nos dice que este no nos afecta a nosotros como ‘un acto’ que hayamos hecho, sino como ‘un estado’ en el cual hemos nacido y encontrado. Y el estado de nuestra humanidad es el de naturaleza caída, por el cual el hombre deteriora sus relaciones con el Creador, con la creación y con la humanidad, haciéndose esclavo del ‘’propio yo’ y de sus satisfacciones, se busca egocéntricamente el poder – y esto se refleja en como se vive la relación con el dinero, el trabajo o el sexo- la vida se deshumaniza y se vuelve conflictiva. Nadie puede negar que el mal es presente en el mundo. Cristo con su muerte por amor sacrificio y su resurrección ha abierto una ‘vía de escape’ a esta situación de egoísmo, pecado y de muerte; pero esto no significa que las consecuencias de esta liberación sean automáticas: Dios, que te ha creado sin ti, no te salvará sin ti, decía San Agustín. Por lo tanto nuestra libertad siempre está en juego, libertad que tiene que orientarse para derrotar en nosotros aquel egoísmo que no nos deja ser felices. La ascética cuaresmal tiene precisamente este sentido: liberarnos de los vínculos ‘pocos sanos’ que establecemos con las cosas materiales y las personas, retornar a Dios y al amor al prójimo, y esto vale por un casado, un soltero y un cardenal. Nadie se escapa de la lucha por la autenticidad: hacer el bien, estimar o ser generoso no se improvisa.
Por último, una aclaración. Las informaciones sobre la curia romana tienen parte de verdad, pero no hacen justicia al conjunto de personas que trabajan allí. Hubo ‘fuga de documentos’ pero al fin los documentos tampoco descubrieron nada relevante. Ni Roma es ‘un nido de víboras’, ni ‘una maquinaria inmensa de blanqueo de capital’ o un lupanar. Seguramente el nuevo Papa, con un vigor más joven, tendrá que afrontar reformas importantes en la curia y en la Iglesia, delante de problemas y cosas que no acaban de funcionar, pero no olvidamos que la verdadera reforma empieza por un mismo. Acabo citando a Benedicto XVI en este inicio de Cuaresma: “hoy muchos están dispuestos a «rasgarse las vestiduras» ante escándalos e injusticias, cometidos naturalmente por otros, pero pocos parecen dispuestos a obrar sobre el propio «corazón», sobre la propia conciencia y las intenciones, dejando que el Señor los transforme, renueve y convierta”.

Corrupció

Desconcert i ràbia. L’allau de notícies de corrupció política –en totes les sigles amb poder polític- deixa als ciutadà de peu amb una sensació de desorientació. I tot això en el pitjor moment per a rebre novetats així: el context és un‘còctel explosiu’ que fa que resulti estrany que no passin més coses. Només una dada: la taxa d’atur a Espanya és del 26%; l’any 1932 –en plena gran depressió i en l’any de l’ascens dels nazis al poder- a Alemanya la xifra d’aturats rondava el 32%, i als EEUU un 23%. És una dada que ens pot donar una idea, però tenint en compte també que el càlcul de les estadístiques ha canviat moltíssim des de llavors i que la força laboral dels anys trenta, sense la plena incorporació de la dona al mercat de treball i una protecció social pitjor, era molt diferent de l'actual.
Tanmateix, una primera impressió és que deu ser massa fàcil caure en pràctiques corruptes. La corrupció, definida com “el mal ús o abús del poder polític per al benefici personal i privat”, té un nivell universal: es dona als països rics i compromet el desenvolupament dels països pobres – no té límits ni geogràfics ni culturals- i és transversal a tots els sectors socials. I tampoc té límits en el temps, el primer cas de corrupció conegut està en el regnat de Ramsés IX, 1.100 a.C, en que un funcionari s’associà a una banda de profanadors de tombes. Per tant estem davant d’un fenomen netament humà.
El dany de la corrupció no es només material o econòmic, sinó que forada de ple els béns immaterials, la dimensió qualitativa de la vida social. Quina resposta s’hi pot donar?. A nivell col•lectiu s’ha d’eliminar l’humus que fa créixer com a bolets els casos de corrupció: manca de transparència, el problema del finançament dels partits polítics, l’extrema lentitud del Tribunal de Comptes, l’absència d’auditors externs i d’interventors independents...per administracions públiques i partits polítics. Joan Pau II introduí el concepte d’ecologia humana per indicar que s’han de cuidar les bases educatives i morals en que se sosté la vida social i política: els comportaments corruptes s’han de comprendre com el fruit de ferides en aquesta vida social. Una família que no compleix amb la seva missió, una degradació de les condicions de vida, una escola impotent, quins models presenten els mitjans de comunicació...és el terreny abonat perquè aparegui la corrupció. Una corrupció que implica no un treball en solitari, sinó un conjunt de relacions de complicitat, consciències enfosquides, amenaces, pactes no escrits....etc.
Fa poc, un destacat polític ha dit, “no hi ha corrupció fins que no es demostri el contrari”. Crec que, millor dit, no hi ha corrupció mentre un actua honestament i al servei del bé comú, i segurament això és difícil. Estem al cor de la consciència del servidor públic: ¿per a què hi estic aquí?; ¿per a què m’he afiliat a un partit polític?; ¿què és el que realment mou el meu treball, la meva vida?. De res serveixen grans estructures i burocràcies sinó canvia realment el cor de la persona humana.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 31 de gener de 2013.

Corrupción


Desconcierto y rabia. El alud de noticias de corrupción política –en todas las siglas con poder político- deja a los ciudadanos de pie con una sensación de desorientación. Y todo esto en el peor momento para recibir novedades así: el contexto es ‘un cóctel explosivo’ que hace que resulte extraño que no pasen más cosas. Sólo un dato: la tasa de paro en España es del 26%; en el año 1932 –en plena gran depresión y en el año del ascenso de los nazis al poder- en Alemania la cifra de parados rondaba el 32%, y en los EEUU un 23%. Es un dato que nos puede dar una idea, pero teniendo en cuenta también que el cálculo de las estadísticas ha cambiado muchísimo desde entonces y que la fuerza laboral de los años treinta, sin la plena incorporación de la mujer al mercado de trabajo y una protección social peor, era muy diferente de la actual.
Aun así, una primera impresión es que debe de ser demasiado fácil caer en prácticas corruptas. La corrupción, definida como “el mal uso o abuso del poder político para el beneficio personal y privado”, tiene un nivel universal: se da en los países ricos y comprometo el desarrollo de los países pobres – no tiene límites ni geográficos ni culturales- y es transversal en todos los sectores sociales. Y tampoco tiene límites en el tiempo, el primer caso de corrupción conocido está en el reinado de Ramsés IX, 1.100 a.C, cuando un funcionario se asoció a una banda de profanadores de tumbas. Por lo tanto estamos ante un fenómeno limpiamente humano.
El daño de la corrupción no se sólo material o económico, sino que agujerea de pleno los bienes inmateriales, la dimensión cualitativa de la vida social. Qué respuesta se puede dar?. A nivel colectivo se tiene que eliminar el humus que hace crecer como setas los casos de corrupción: carencia de transparencia, el problema de la financiación de los partidos políticos, la extrema lentitud del Tribunal de Cuentas, la ausencia de auditores externos y de interventores independientes...para administraciones públicas y partidos políticos. Juan Pablo II introdujo el concepto de ecología humana para indicar que se deben cuidar las bases educativas y morales en las que se sostiene la vida social y política: los comportamientos corruptos se entienden como el fruto de heridas en esta vida social. Una familia que no cumple con su misión, una degradación de las condiciones de vida, una escuela impotente, qué modelos presentan los medios de comunicación...es el terreno abonado porque aparezca la corrupción. Una corrupción que implica no un trabajo en solitario, sino un conjunto de relaciones de complicidad, conciencias oscurecidas, amenazas, pactos no escritos....etc.
Hace poco, un destacado político ha dicho, “no hay corrupción hasta que no se demuestre el contrario”. Creo que, mejor dicho, no hay corrupción mientras uno actúa honestamente y al servicio del bien común, y seguramente esto es difícil. Estamos al corazón de la conciencia del servidor público: ¿para qué estoy aquí?; ¿para qué me he afiliado a un partido político?; ¿qué es el que realmente mueve mi trabajo, mi vida?. De nada sirven grandes estructuras y burocracias sino cambia realmente el corazón de la persona humana.