Desnonats

La llar és fonamental en la vida d’una persona. Un sent perfectament la diferència entre estar a casa i a fora de casa, és la diferència en estar jugant un rol social exterior, en estar sent un mateix en el “niu” propi, amb les pròpies coses, en l’àmbit familiar.

La fatiga del nomadisme, de visitar llocs estranys, d’estar exercint un rol segons les normes socials...sempre té la contrapartida del caliu de la pròpia llar, on poder ser un mateix, on un s’hi sent com peix en l’aigua. Precisament la paraula “llar” prové del lloc on s’encenia el foc –segles enrera es contaven les cases amb el nom de ‘focs’- per tant la casa té una connotació simbòlica de calidesa, de quotidianitat i comoditat...davant el fred exterior, de l’anonimat de la ciutat. L’àmbit domèstic és aquell que ens proporciona seguretat i pau....és necessari per a viure humanament “tenir un lloc” on tornar.

Aquesta realitat s’ha viscut de moltes maneres, de manera més estable o inestable, hi ha persones acostumades a canviar de llar i de país: tanmateix les migracions tenen el seu costat negatiu de desarrelament, nostàlgia i inestabilitat. Però res comparable amb un desnonament...el perdre la pròpia llar és un drama en tota regla, és perdre l’àmbit propi i de la pròpia família...és el terror al carrer. Perquè viure sense casa, viure al carrer, viure sense llar és un veritable malson i implica la destrucció de la persona...El nombre de suïcidis vinculats a desnonaments és realment alarmant...La pèrdua de la pròpia llar no és només la pèrdua d’un espai físic, sinó que s’identifica amb la pèrdua del lloc que els defineix com a família, com l’últim reducte de seguretat. Perdre la casa és perdre-ho psicològicament com gairebé tot.

No entraré detalladament en les causes i possibles solucions a un problema d’aquesta magnitud. Tanmateix dues coses, ha estat la pressió de les plataformes veïnals contra els desnonaments i l’actitud valenta d’alguns jutges els qui han ajudat a cridar l’atenció davant d’aquest drama social. Els cristians no hi podem restar indiferents: Crist en definitiva és el nostre Déu i el primer desnonat, nasqué en un pessebre, hagué de fugir a Egipte i va morir desamparat. No és fàcil de resoldre: Càritas dona suport a la iniciativa legislativa popular a favor de la dació en pagament però a més proposa una moratòria que pari nous desnonaments o el lloguer social. La intervenció del regulador és necessària, tenint present que hi ha moltes vivendes buides en mans dels bancs. Tothom té dret a dir “hogar dulce hogar”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 27 de juny de 2013

Desahuciados

El hogar es fundamental en la vida de una persona. Uno siente perfectamente la diferencia entre estar en casa y fuera de casa, es la diferencia al estar jugando un rol social exterior, al estar siendo un mismo en el “nido” propio, con las propias cosas, en el ámbito familiar.

La fatiga del nomadismo, de visitar lugares extraños, de estar ejerciendo un rol según las normas sociales...siempre tiene la contrapartida del bienestar del propio hogar, donde poder ser uno mismo, donde uno se siente como pez en el agua. Precisamente la palabra “hogar” proviene del lugar donde se encendía el fuego –siglos atrás se contaban las casas con el nombre de ‘fuegos’- por lo tanto la casa tiene una connotación simbólica de calidez, de cotidianidad y comodidad...ante el frío exterior, del anonimato de la ciudad. El ámbito doméstico es aquel que nos proporciona seguridad y paz....es necesario para vivir humanamente “tener un lugar” donde volver.

Esta realidad se ha vivido de muchas maneras, de manera más estable o inestable, hay personas acostumbradas a cambiar de hogar y de país: aun así las migraciones tienen su lado negativo de desarraigo, nostalgia e inestabilidad. Pero nada comparable con un desahucio...el perder el propio hogar es un drama en toda regla, es perder el ámbito propio y de la propia familia...es el terror en la calle. Porque vivir sin casa, vivir en la calle, vivir sin hogar es una verdadera pesadilla e implica la destrucción de la persona...El número de suicidios vinculados a desahucios es realmente alarmante...La pérdida del propio hogar no es sólo la pérdida de un espacio físico, sino que se identifica con la pérdida del lugar que los define como familia, como el último reducto de seguridad. Perder la casa es perderlo psicológicamente como casi todo.

No entraré en detalle en las causas y posibles soluciones a un problema de esta magnitud. Aun así dos cosas, ha sido la presión de las plataformas vecinales contra los desahucios y la actitud valiente de algunos jueces quienes han ayudado a llamar la atención ante este drama social. Los cristianos no podemos restar indiferentes: Cristo en definitiva es nuestro Dios y el primero desahuciado, nació en un pesebre, tuvo que huir en Egipto y murió desamparado. No es fácil de resolver: Càritas apoya a la iniciativa legislativa popular a favor de la dación en pago pero además propone una moratoria que pare nuevos desahucios o el alquiler social. La intervención del regulador es necesaria, teniendo presente que hay muchas viviendas vacías en manso de los bancos. Todo el mundo tiene derecho a decir “hogar dulce hogar”.